Rafel Nadal. Les fotografies de la memòria

La novel·la El fill de l’italià (Columna) centrarà divendres 8 de novembre a les 17:30h un dels col·loquis programats en el marc de la setena edició de Barcelona Novel·la Històrica. El seu autor, Rafel Nadal, juntament amb Marta Barceló protagonitzaran l’acte, que serà moderat pel periodista i escriptor Martí Gironell i tindrà lloc a la biblioteca Jaume Fuster.  

A continuació, podeu llegir la ressenya que Sandra Otto va fer al voltant de la darrera obra de Nadal, que ha merescut el Premi Ramon Llull 2019.

El 9 de setembre de 1943, davant de les costes de l’illa de Sardenya, la flota italiana va rebre un atac sorpresa de l’aviació alemanya. El seu cuirassat estrella, el Roma, va ser enfonsat de manera fatídica, engolint amb ell la vida de més de mil dos cents mariners de la Marina Reial Italiana. Els supervivents varen ser traslladats a l’illa de Maó, a Menorca, i posteriorment a dos balnearis de Caldes de Malavella.

A El fill de l’italià (Premi Ramon Llull) Rafel Nadal construeix la història de Mateu Torrent i Pasqual, un home que, tretze anys després de la mort de la seva mare, decideix emprendre la recerca del seu pare biològic, un dels nàufrags italians que va arribar a Caldes el 1944.

En Rafel Nadal barreja realitat i ficció a l’hora d’exposar els fets. La recerca del pare italià per part d’en Mateu i els seus familiars i el retrobament d’aquell i la seva família genovesa són exposats en forma de crònica testimonial. Aquesta odissea entre present i passat, entre l’interior i l’exterior dels personatges i entre Caldes primer i més tard Gènova, obre i tanca la novel·la.

Però el gruix argumental es concentra en la història del pare del Mateu, en Ciro Sannino, i d’algun dels seus compatriotes naufragats. En Ciro és un noi que, tot i la seva joventut, ha voltat per mig món. Alegre i somiador, veu les relacions humanes com quelcom efímer, donant per fet que la gent que estima passa i se’n va, restant o potser desapareixent en el record, quan el destí les arrenca de prop seu.

De mica en mica anirem descobrint el veritable personatge central de la novel·la, que no és ni el fill de l’italià, ni el mateix Ciro, sinó la Joana. La mare d’en Mateu és casada i mare de dos fills, jove, bella i… desgraciada. A casa seva passen gana, i ella es mata a treballar per tirar endavant els seus. La Joana neteja la roba que en Ciro li porta cada matí perquè li faci la bugada, i la recull amb ell a la tarda quan ja està eixuta. La resta es pot deduir: l’italià li xiula i li canta cançons, i les coses es van complicant fins que el soldat torna cap a la seva pàtria i ella es queda a Caldes amb els seus somnis i un farcellet de vida a la seva panxa.

El món és quelcom desconegut per a la Joana, i només existeix en la seva imaginació i en el que li explica en Ciro sobre els seus viatges. La jove somnia desperta amb aquests indrets, prohibits per sempre per a ella, i mentre veu passar els núvols [1] plora en silenci i es consola amb el record d’aquelles cançons napolitanes que ara vagaregen en la brisa entre la roba estesa. Sorrudament, la Joana planta cara a la seva realitat cultivant en llaunes d’olives llavors de clavells de poeta, que floriran a la primavera omplint de colors l’espai miserable en què viu.

El fill de l’Italià és una novel·la rodona, que parla de l’homenatge, no només a la memòria històrica més “objectiva”, sinó també a les vivències personals, aquells petits fragments de realitat que es viuen de portes endins, en l’interior del cor. Si els protagonistes d’aquests fets van triar portar el seu dolor en silenci, o potser amb una resignació expressada a través d’un oblit fingit, de ben segur que les seves voluntats s’han de respectar. Però els hereus, aquells que els succeeixen quan ja no hi són, tenen el seu dret a saber, a conèixer la seva procedència, allò que ha conformat la seva identitat.

El fill de l’italià ens parla d’altres temes: de l’amistat, dels forts llaços que s’estableixen entre aquells que pateixen una mateixa situació de supervivència; dels danys de la guerra i la postguerra; de la crueltat de l’ésser humà, però també de la seva bondat… Rafel Nadal exposa amb mestria aquests i altres punts de reflexió. Els grans fets històrics són ben documentats, però els seus protagonistes cal trobar-los desenredant una troca massa embolicada pel temps i l’oblit, resseguint potser les petites traces d’un sinuós camí que han deixat unes poques fotografies massa disperses. En una d’elles, dues parelles d’amants posen davant d’un decorat de fons que representa la coberta d’un creuer de luxe, un decorat que porta al cap un altre vaixell no tant glamourós, les despulles del qual reposen ara silencioses al fons de les aigües del Golf d’Asinara.

Podeu llegir l’entrevista de Gerard Mur a Rafel Nadal aquí.

[1] Els núvols i el joc que fan els personatges amb les formes que hi veuen en ells al seu pas canviant pel cel són un motiu que ja apareixia com a símbol de llibertat, i també del temps que passa, a La senyora Stendhal. També ho són els arbres protectors i sempiterns, en particular els plataners.