Primo Levi, també poeta

Primo Levi és un nom conegut per la seva condició de cronista d’Auschwitz. Fou un dels objectius de la seva vida. Com a supervivent d’aquell camp d’extermini una de les seves fites era explicar-ho i ho va fer immediatament, un cop guanyada la llibertat, malgrat que dubtava que ens poguéssim creure el que ens explicaria. Per sort ho va contar. Hem llegit i són prou coneguts els seus llibres de prosa. Tanmateix, és molt menys coneguda la seva poesia. De fet, no és massa sabut que mai n’hagués escrit ni s’havia publicat res encara d’ell en català com a poeta. Ara tenim la poesia completa de l’autor reunida en un volum traduït per Eloi Creus. La naturalesa del llegat que ens volia deixar i la urgència que aquell deure li imposava el va obligar a decantar-se per la prosa com a eina més adient a la comesa.

En hora incerta (Cafè Central) és doncs el recull de la feina que Levi considerà probablement més una descàrrega i un entreteniment per devoció, una tasca que no veia lligada a cap obligació. El conjunt de poemes així ho palesa: l’escriptura de Levi en registre poètic no sembla haver estat conduïda per la voluntat de confegir un llibre, ni entorn d’una determinada temàtica ni per la d’explorar una qüestió en particular; ans al contrari, segurament va voler experimentar, com una provatura. Apunto aquesta hipòtesi a partir de l’observació de l’evolució formal de la versió italiana original dels seus poemes al llarg dels anys: si en els primers poemes intenta practicar la tradició clàssica a partir de l’alexandrí, fins i tot amb rima, ben aviat abandona la rigidesa per permetre’s força més llibertat: «Tu potser no ho havies mai pensat, / però aquí a Crescenzago hi surt el sol, / també. Surt, mira si i hagués cap prat, / o un bosc, o potser un llac o bé un pujol; / i no els veu i amb el rostre lleig i brut / bomba vapors des del Naviglio eixut. // […] / Però quan veu aquesta xemeneia / rabent es gira i fuig a un punt llunyà, / perquè el fum és tan negre i intoxicat / que tem el vent que el deixi sufocat. // […]» (Crescenzago, febrer 1943).

Levi probablement va voler explorar aquest registre, com a deslliurança personal; de fet, el primer poema data del febrer del 1943, els següents són escrits amb molta freqüència immediatament després de l’alliberament d’Auschwitz (gener 1945), alguns fins i tot al ritme de més d’un per dia, un ritme que es va moderant amb el pas del temps.

Clarament, la saviesa terriblement adquirida sobre les possibilitats dialèctiques extremes de la naturalesa humana el va il·luminar com a profeta.

I per bé que l’autor mai no s’hagués proposat ser un poeta a l’ús, el que no es pot negar és que l’experiència de l’horror en carn pròpia va determinar per sempre més la seva existència. En tot. Perquè, sigui quina sigui la temàtica que aborda, sempre hi trobem —directament o indirecta— l’eco de l’extrem sofriment. Fins i tot en aquells poemes on la veu poètica centra la seva atenció en una observació suposadament innòcua o desenvolupa una temàtica que no pretén tenir res a veure amb aquell horror: «Per què tantes querelles, plets i guerres? / No heu de fer sinó imitar-me. / No hi ha aigua? Doncs puc passar sense, / mirant tan sols de no malgastar alè. / No hi ha menjar? Pouo la gepa: / quan els temps us siguin propicis, / feu-vos-en créixer una també vosaltres. / […]» (El dromedari, novembre de 1986). Fins i tot la innocent observació del capteniment d’una filera de formigues sembla evocar-li records indescriptibles: «[…] / l’una a l’altra s’ensumen les formigues / per espiar-se potser el camí o la fortuna. / […] / s’han excavat la ciutat en la nostra, / s’han dissenyat la via damunt de la nostra, / i hi corren sense aixecar cap sospita, / […] // No la vull escriure, / no vull escriure res d’aquesta fila, /no vull escriure de cap fila bruna. (Fila Bruna, agost de 1980). D’altra banda, l’evolució cronològica de l’escriptura dels poemes mostra que també en els darrers, escrits als anys vuitanta, poc abans de morir, segueix ocupant un lloc importantíssim la terrible experiència viscuda a Auschwitz.

Certament, els poemes on hi traspua el viu sentiment viscut són els més reeixits —no hi ha dubte que la millor literatura té una connexió amb la vida amb majúscules—: «Company cansat, et veig endins del cor, / et llegeixo l’esguard, company nafrat. / Tens dins del pit la gana, el fred, no-res. / Has esberlat dins teu l’últim valor. / Company gris, vas ser un dia un home fort, / […]» (Buna, desembre de 1945). I sobre tot aquell més conegut: «Vosaltres que viviu segurs / […]: // Considereu si això és un home, / que treballa en el fang, / que no coneix la pau, / que lluita per un tros de pa, / que mor per un sí o per un no. / […]» (Shemà, gener de 1946).

Clarament, la saviesa terriblement adquirida sobre les possibilitats dialèctiques extremes de la naturalesa humana el va il·luminar com a profeta: «Que no t’espanti, dona, la meva forma salvatge: / […] / Sí, soc un àngel, no un ocell de presa; / […] Dorm dintre teu qui tallarà molts sons; / […] / Tindrà do de paraula i ulls de fascinador, / predicarà l’abominar, i tothom el creurà. / El seguiran en fileres, besant-li les petjades. / Exultants i ferotges, cantant i sanguejant. / Portarà la mentida als confins més llunyans, / evangelitzarà amb la blasfèmia i la força. / […]» (Anunciació, juny de 1979). No crec que aquest poema volgués referir-se a la història passada, sinó a la possibilitat que podria tornar a passar; també en altre ordre de coses Levi excel·lí com a clar visionari: «[…] Nosaltres, capficons rebels / […] / destruirem i corromprem / cada cop amb més pressa; aviat, aviat, estendrem el desert / a les selves de l’Amazònia, / al cor viu de les nostres ciutats, / als nostres mateixos cors. (Almanac, gener de 1987). Això escriu el mateix any del seu suïcidi.

El subjecte poètic de Levi mai exerceix el victimisme per a centrar-lo en la seva persona ni estrictament en les víctimes del nacionalsocialisme. A Levi li interessa la denúncia i la reflexió: «[…] / Però a fora, en el fred, us sotjarem nosaltres, / l’exèrcit dels morts en va, / tots els de Marne, i de Montecassino, / de Treblinka, de Dresden i Hiroshima, / i amb nosaltres hi haurà / els leprosos i els tracomatosos, / els desapareguts de Buenos Aires, / els finats de Cambodja, els morituri d’Etiòpia, / els del Pacte de Praga, / […]» (Cant dels morts en va, gener de 1985).

Els poemes de Levi remeten sovint a clàssics universals: Siegfried Sasson, Dante Alighieri, T. S. Eliot, R. M. Rilke, Catul,  H. Heine, Plini el Vell, François Villon, W. Shakespeare, el profeta Isaïes, S. T. Coleridge i G. Carducci. Totes aquestes referències estan documentades al final del llibre sota l’epígraf Notes de l’autor. És recomanable que el lector les tingui en compte i les consulti (els poemes remeten, amb notació al títol, a la llista del final) per a millor interpretació, a mesura que vagi avançant en la lectura.

El títol del llibre, En hora incerta, remet al poema de S. T. Coleridge (1772-1834) —qui, al seu torn es fa eco de l’expressió Mors certa sed hora incerta—l’autor romàntic conta la història d’un mariner víctima d’una maledicció per haver mort un alabastre; la mort en vida s’apodera de la seva ànima. Explicar la seva història significa l’alliberament del seu trauma: «[…]  Since then, at an uncertain hour, / That agony returns: / And till my ghastly tale is told, / This heart within me burns» (S. T. Coleridge, The Rime of the Ancient Mariner).

L’edició catalana de la poesia de Levi parteix de l’edició italiana de Ganzanti Editone (1ª edició 1984), que recollia la seva poesia completa fins a aquesta data i que també tenia en compte «unes poques traduccions poètiques esparses del mateix Levi de Heine (i d’un parell de peces d’un anònim escocès i de Kipling), cosa que, em sembla, palesa la importància que ell mateix donava a la tradició poètica estrangera i al fet de la traducció de poesia en si.», com subratlla Eloi Creus al text final Uns mots del traductor. I Creus justifica a continuació les raons que l’han empès a deixar les traduccions fora de l’edició catalana. Creus no fa esment, en canvi, de la traducció, que sí que és present en la versió en català, la del poema de Werner Bergengrün, L’última epifania (Die letzte Epiphanie, 1944), que, tal com es presenta al llibre, pot semblar, erròniament, escrita per Levi.

L’edició catalana afegeix els poemes que, més enllà del 1984, escrigué i/o publicà Levi fins a la seva mort. A més, ve acompanyada de l’original italià, cosa d’agrair, més encara tractant-se de poesia.

Al final del llibre, Eloi Creus ens il·lumina sobre alguns punts importants referits a la seva traducció. Per cert, hi ha un error important que cal corregir en edicions posteriors, quan Creus, a la pàgina 161, fa referència a la data del suïcidi de Primo Levi: on consta 1989, hauria de dir 1987.

En versió espanyola l’Editorial Límite publicà l’any 2003 set poemes de Levi i el 2005, de la mà de La poesía, señor hidalgo, va veure la llum amb el títol La hora incierta, en traducció de Jeannette Lozano Clariond.