Paolo Giordano: “Totes les definicions d’amor són decebedores”

Tasmània és una història en què el problemes personals s’entrecreuen amb les amenaces col·lectives. El protagonista és un periodista d’uns 40 anys que viu una crisi de parella i escriu un llibre sobre les bombes d’Hiroshima i Nagasaki. Alhora cobreix la cimera del clima i s’obsessiona veient videos de decapitacions jihadistes. A més, el món dels homes del seu voltant també s’ensorra per diferents bandes, però amb un denominador comú: la crisi de la masculinitat. A Tasmània la crisi d’una generació és el reflex del col·lapse d’un model de societat. L’única esperança resideix en el concepte de “Tasmània”, una illa que, segons un dels amics del protagonista, seria el lloc més segur en cas de catàstrofe global. Hem parlat amb l’autor aprofitant la seva visita a Barcelona.

Canvi climàtic, amenaça nuclear, terrorisme… són excuses per parlar de problemes personals interiors?

Més aviat m’interessava veure com aquestes dues esferes s’influeixen l’una a l’altra i explorar com la interioritat acaba esdevenint un instrument per a fer una lectura de la realitat quan precisament deforma la identitat de les coses. Aquest instrument que és la nostra ment tot sovint engrandeix o minimitza els problemes. Com ens podem basar en la nostra ment quan és tan poc fiable?

La ment és la que escull “Tasmània” com una mena d’Itaca a la novel·la. Tot i això, només es menciona un parell de vegades.

Hagués estat més evocatiu si l’hagués titulada La bomba atòmica. En aquest cas Tasmània és un títol que va arribar d’hora i va esdevenir una mena de guia per decisions que vaig anar prenent. Aquesta idea de la fuga, de la natura no contaminada, de la salvació a la que s’arriba o no s’arriba. 

Aquesta obsessió per les fugues i els viatges entra en conflicte amb la consciència climàtica.

Nosaltres vam conèixer el sorgiment dels vols de baix cost i la seva època daurada. Hi va haver una època en què costava menys agafar un vol de Roma a Barcelona que viatjar a altres parts d’Itàlia. Això va donar peu a una orgia de viatges. La nostra és una civilització molt turística en la que el turisme no és accessori sinó que fins i tot ens defineix. Ara bé, el turisme tal i com el coneixem és insostenible.

És una cosa generacional?

Si la generació més jove, quan arribi a la nostra edat i tingui més disponibilitat econòmica, ja haurà resolt aquest tema o no, no t’ho sé dir. Però encara coneixem massa bé el vell paradigma per poder confiar i abraçar el nou.

Parles en primera persona.

Jo mateix, tal com el protagonista del llibre, represento aquesta contradicció. Sóc un gran emisor de CO2. Segurament he agafat més vols aquestes últimes setmanes o mesos que la mitjana de qualsevol persona al llarg de tot un any. Però alhora també sóc molt conscient de quin és l’estat climàtic actual del nostre planeta. Com se’n surt d’això? Bé, aquesta és la contradicció de la que parlen el llibre i el seu protagonista.

Quan llegeixo un llibre en primera persona no puc evitar imaginar al protagonista amb la cara de l’autor. Al teu llibre fins i tot en coincideixen les inicials.

És un joc portat al màxim nivell per fer gairebé impossible al lector desxifrar què és real i què és inventat, perquè en una mateixa frase tindràs parts reals i parts d’invenció.

No et fa por que el personatge se’t mengi o d’estar-te despullant massa i caure malament?

És un acte deliberat presentar-ho d’aquesta manera. Sobretot, en un moment de pandèmia i postpandèmia, hi havia un punt en què ja res em feia vergonya. Vaig voler aprofitar-ho com una bona ocasió per escriure. Deu anys enrere hagués tingut molta vergonya i sobretot por.

Parlem d’aquell moment. Com t’havia afectat l’èxit amb només 26 anys? 

L’ego mai ha sigut un gran problema per mi. El meu ego es redimensiona bastant tot solet. Més aviat, potser pateixo puntualment crisis de falta de confiança. Sí que és cert que mirant enrere al noi que era, ara amb ulls d’adult, m’adono que era més jove del que jo em percebia en aquell moment.

“M’he proposat deconstruir la masculinitat”.

I ara aquesta novel·la t’ha servit de catarsi? 

No em calia cap catarsi. A vegades sí que es busca, però sovint del que jo parlo està escrit des d’una perspectiva posterior. Posem per exemple un dels temes més íntims que puguin reflectir un fet real, com el desig de paternitat biològica no satisfet. Abans de Tasmània havia escrit un llibre que es diu Divorare il cielo en el que es parla del moment d’estar travessant aquesta crisi però des de dins. A Tasmània es reprèn el tema, però ja és més elaborat, s’està parlant d’una manera molt més serena.

Paternitat frustrada. Sembla que la relació del protagonista amb les dones és una mica complicada.

Hi ha força por. [Riu]. Tot i que, sent rigorosos, entre el protagonista i la Lorenza, la seva parella, hi ha més tensió, suggestió, perquè s’ha idealitzat la feminitat i això afecta a la seva relació d’amor.

L’amor s’acaba o es descuida?

Diria més aviat que canvia. Però també és veritat que s’aprofundeix. Ara bé, totes les definicions d’amor són força decebedores, força parcials. No totes les definicions d’amor poden coexistir en el mateix moment i en la mateixa persona, hi ha massa responsabilitats.

Ara que parles de definicions d’amor, en algun moment es pot sospitar un subtext homoeròtic.

És més un reconfort que hi ha entre homes que es busquen amb elements de tendresa, però amb uns límits. En els moments que es vol aterrar i categoritzar, aquests matisos ja semblen menys interessants. Però sense dubte l’objecte d’estudi d’aquest llibre són els homes. En aquesta novel·la m’he proposat deconstruir la masculinitat. 

“L’escriptura em segueix portant encara a llocs tenebrosos”.

Suposo que has vist Oppenheimer. Per què aquesta obsessió dels homes cap a temes relacionats amb la destrucció com la bomba atòmica o els nazis?

Segurament aquells van ser moments històrics en què la masculinitat testosterònica anava de la mà de la destrucció. Era una connexió molt forta. Una ciència molt masculina, i no només la física, també la química. En l’últim any he estat indagant sobre una autora, Rachel Carson, que parla de l’aspecte mediambiental al llibre Primavera silenciosa. És interessant la seva mirada de postguerra com a dona sobre la ciència masculina. Desmuntar aquest model requereix temps. Hi ha uns rastres d’arrogància i de domini i, per tant, de destrucció.

A Tik Tok s’ha posat de moda preguntar als homes cada quan pensen en romans.

No penso mai en romans. [Riu].

Jo tampoc.

Això ens fa una mica menys masculins.

Penso més en els grecs.

Jo també. Potser també és una mica homoeròtic. [Riu].

Al llibre no gastes aquesta ironia.

Llàstima, esperava més. [Riu]. M’interessa molt l’humor, m’interessa molt la ironia. Fins i tot en els últims anys veig que busco més les amistats en les que floreix l’humor o la diversió. Però l’escriptura em segueix portant encara a llocs tenebrosos.

Es pot ser feliç escrivint des de les tenebres? 

Abans no. Però ara sí que hi ha més diversió perquè no m’ho prenc tot tan seriosament en l’acte solemne d’escriure.