Obrir totes les finestres impossibles

Si hi ha una paraula que condensi la vida i l’obra de Josep Piera és sense dubte la Drova, com vam poder entendre ahir al Palau de la Música els que vam assistir a la concessió del Premi d’Honor de les Lletres Catalanes. El guardó del Premi d’Honor, obra d’Ernest Altés, té una estructura fixa de ferro basada en les quatre barres i el logotip d’Òmnium al qual s’hi adjunta un còdol d’un indret relacionat amb la persona que en rep. Enguany, el còdol prové de la vall de la Drova, llar i paisatge referencial i mític de Josep Piera. 

La Drova és per a Piera el que era Andratx per a Baltaser Porcel o Riella per a Guillem Viladot. Ahir Piera va dedicar el seu discurs  a la Drova, la vall on ha viscut bona part de la seva vida: “Cadascú té la seva vall, el seu lloc al món, i la meva és la Drova. Vaig decidir que si la Drova era una Grècia sense temples, l’únic temple que li podia donar jo eren les paraules”.

Ahir vam poder veure imatges de la Drova gravades des d’un dron. La Drova és més que un topònim. És casa. És el jardí llunyà de Piera, un espai de ressonàncies literàries, el lloc des del qual l’autor de ben jove va prendre consciència que havia de treballar per la recuperació culta de la llengua parlada. Quan hi va anar a viure, no tenia telèfon ni televisor, només hi arribava un diari al bar del poble. “Aquesta vella vall no la toqueu si no es per estimar-la”, diu un vers del poeta amb què va cloure l’acte.

L’acte va començar amb el cant d’Ana Brenes, que obria amb una veu rotunda un espectacle ideat per Iban Beltran especialment per a l’ocasió, interpretat per Elies Barberà, Raquel Ferri, Xavier Francès, Juan Antonio Moya a la guitarra i la mateixa Ana Brenes. Amb el títol de Baraca. Un viatge a Piera, l’espectacle és prou llarg i autònom com perquè giri pels Països Catalans. Beltran ens convida a fer un recorregut per la vida i obra del guardonat combinant poesia, cant i audiovisual. Comença amb una exaltació de la paella, plat valencià i mediterrani per antonomàsia, que Piera veu com un art efímer dels sentits que es menja, un ritual festiu i democràtic, on airegem tant afers públics com desitjos privats.

Baraca és una paraula talismà per a Piera. En àrab vol dir bona sort, benedicció, és sinònim de protecció dels déus. El seu pare deia ‘tenim mala barraca’ quan havia de dir ‘estem de pega’. Baraca és la paraula que expressa bonaventura per a aquest viatger empedreït que és Piera i l’espectacle d’ahir repassava el seu recorregut per la Mediterrània, des de Nàpols, on va escriure Un bell cadàver barroc (1987) fins a Marràqueix, on va escriure un altre llibre de viatges Seduccions de Marràqueix (1996). No podem obviar el seu pas per l’illa de Sicília, “illa sagrada, museu complet de cultura mediterrània” i Grècia, on va entendre que si “les runes ens parlen de la mort, el paisatge ens parla de la vida”. Piera deixa una obra diversa com a poeta, traductor, narrador, assagista, articulista, viatger i memorialista. “Amb el temps la memòria és el pou que refresca la imaginació”, diu l’autor.

En un discurs vibrant, Xavier Antich va definir l’acte d’Òmnium com un ritual cívic, cultural i polític. “Som el que llegim i la lectura, com la vida, ens dignifica o ens embruteix. El que llegim ens modela, per això és tan important triar bé. El Premi d’Honor no reconeix només l’extraordinària qualitat d’una obra sinó sobretot  l’aspiració moral d’una exigència capaç de dibuixar-nos una horitzó. Els grans escriptors construeixen món en paraules i de vegades acaben apuntant al nord del futur, des de la memòria viscuda i compartida cap al passat-demà. No el demà, que depèn de l’acció política, sinó el passat demà, el lloc exacte que dibuixen els somnis col·lectius que el poeta prefigura”, va dir Antich.

Antich va recordar que Piera va néixer a Beniopa, un lloc que si el busqueu al mapa, no el trobareu enlloc. Per això el poeta diu: “Soc fill d’un poble inexistent en un país esborrat. L’escriptura de Piera és personal, però també política, perquè va del jo al nosaltres. Escriu records no viscuts, records col·lectius d’altra gent. D’aquí deriva la seva força. Haver portat a la paraula vides anònimes, i històries truncades de la gent corrent”, va remarcar Antich.

En clau més política, Antich també va fer referència a la situació actual difícil que viu el país i la llengua catalana, però va demanar força i solucions, emparant-se en la divisa del mateix Piera: “Cal obrir totes les finestres impossibles. No deixar-se devorar per la desesperació  que ascla la sang com la destral fa amb l’arbre.”

Just abans del discurs d’Antich, Manel Forcano havia fet una glossa magnífica de Piera, resseguint les traces del poeta de la Safor i posant-lo en relació amb altres poetes de la Mediterrània, com Ibn Khafaja d’Alzira, el grec Odisseas Elyits, l’israelià Yehuda Amichai o Jaume-Joan Falcó, poeta valencià del segle XV que escrivia en llatí i que Piera ha traduït. Forcano va llegir tots aquestes poetes en versió original i en català, una autèntica festa per a l’oïda.

Forcano va assenyalar que Piera “ha exercit un mestratge indiscutible sobre diverses generacions de poetes i de lectors, perquè la seva escriptura no és sinó un immens acte d’amor, ço és, pensada per als altres, regalada, oferta, feta amb devoció, amb passió”. Forcano va tancar la seva glossa llegint aquest poema de Piera, que és tota una declaració d’amor. Per cert podeu escoltar el poema recitat pel mateix Josep Piera aquí.

Ja no sé escriure poemes d’amor

Ja no sé escriure poemes d’amor
com aquells, ardorosos, que de jove
dedicava a ningú; a ningú, o al desig
d’un algú sense nom. No de tu.
Potser els anys m’han fet més púdic
o és que el desig no sap trobar els mots
per dir el que sent quan te m’apropes
a poc a poc, i et veig venir de goig
mentre t’espere. No sé dir-te que et vull,
que et somie despert i et tinc en somnis,
que en el desig i en el deler t’estime.
Que en el deliri et tinc i et veig venir.
Que em sent tot teu, lligat a tu, de cos
i de voler, de pell a pell, i d’ànima.
Dic que ets la mar per on navegue,
i a penes s’insinue el que vull dir:
el goig, la llum, el vi, el bell viatge…
No dic però la por del nàufrag sol,
llavis de sal, brut d’algues i nafrat,
cremat pel sol a la platja deserta.
No dic el dol, ni dic la solitud,
ni dic la por de perdre’t. Això no.
A tu, a qui tant he estimat.
A tu, volcà volgut de flama viva.
A tu, illa del cel i lluna en mar.
A tu, cendra cremant i lava freda.
A tu et cante ara, sols a tu.

L’acte es va tancar amb un mosaic poètic amb el mestre Jordi Savall (vielle), Xavier Díaz-Latorre (Llaüt medieval) i el recital del mateix Josep Piera, que va dir poemes de Jordi de Sant Jordi, Ausiàs March o Roís de Corella. La veu de Piera, acompanyada per les cordes d’aquests dos grans mestres, va ser una delícia que no s’hauria d’haver acabat mai. Espero que algú ho hagi enregistrat i la paraula es pugi escampar arreu. Llarga vida al poeta Josep Piera.