Nit freda per ser setembre

El setembre i la nit (LaBreu Edicions, 2021) acaba així, amb els papers d’un projecte logístic frustrat guardats «en algun calaix d’algun despatx d’alguna seu d’algun lloc que no s’assemblava a aquell lloc», sent aquell lloc unes vinyes del bell mig del Penedès on l’Anaïs i la seva família celebren que podran seguir fent la verema. Les excavadores i màquines que havien d’arrasar unes quantes hectàrees de la plana penedesenca i després edificar-hi el CIM –Centre Integral de Mercaderies, sigui el que sigui que això signifiqui– han hagut de marxar gràcies a la crisi del 2008. Els promotors del «projecte d’infraestructures», la Generalitat, farien servir per culpa de, però a la primera novel·la de Maica Rafecas (Llorenç del Penedès, 1987) no interessen tant les mecàniques secretes i els intríngulis del poder –que, en el fons, diu el pare d’Anaïs, són unes «esferes inabastables»– com els efectes que poden tenir en la psique dels membres d’una família que s’oposen a la construcció del centre.

Aturem-nos i deixem que la «Nota de l’autora» delimiti els paral·lelismes de la trama de la novel·la amb la realitat històrica: «a part de l’ombra d’un CIM que s’apropa, tots els fets […] són ficció». El setembre i la nit, com dèiem, afegeix diversos elements revulsius a l’equació històrica. Apareixen l’Anaïs i una constel·lació de familiars, coneguts i desconeguts que hi orbiten al voltant, ara més lluny, ara més a prop. El conflicte plantejat és força clar. La novel·la comença quan, cap a finals de 2006, l’Anaïs, el Magí –el seu pare– i el Jan –el seu germà– descobreixen que la Generalitat preveu construir el CIM sobre les hectàrees de vinya que tan esplendoroses havien lluït dècades ençà en mans dels seus avantpassats. L’Anaïs, que just n’ha fet quaranta, té una filla petita i s’acaba de divorciar, és l’únic membre de la família que no reacciona amb indolència; creu que la intrusió de la burocràcia governamental acabarà d’esborrar un passat compartit que, per altra banda, cap d’ells havia tingut gaire interès a preservar més enllà de l’evocació dels seus records d’infància.

Es tracta d’una premissa interessant: en saltar-se els tràmits i les servituds que sovint exigeix la carcassa de la Història a la representació novel·lística, Rafecas queda alliberada per plantejar-se una sèrie de qüestions que bé valen ser explorades a través de la ficció. La facilitat amb la qual ho aconsegueix és destacable: a mesura que passem de pàgina, ens anem preguntant si el narrador es decantarà per submergir-se en les profunditats irracionals de l’Anaïs, o bé explorarà el futur que tenen feines tradicionals com la verema un cop han deixat de ser rendibles pels successors en la línia temporal de la família; si assistirem a l’erosió mental de personatges sotmesos a pressions constants sota les quals no saben com orientar-se, o analitzarem al costat de la protagonista la importància de «preservar la dignitat de la memòria»; si ens trobem davant d’un tractat sobre els autoenganys i les estratègies que fem servir per esquivar «els malsons» que ens posa davant la vida, o bé llegirem els intents d’un dels personatges d’esbrinar «quina és exactament la influència de la cultura en la salut, en les ments, en les professions, en els somnis i en els impulsos secrets i no tan secrets de cadascú». Però en arribar a la celebració familiar de la darrera pàgina, difícilment es pot discernir que cap d’aquestes vies s’ha abordat més que en la seva superfície.

L’actitud dels seus familiars indigna l’Anaïs. Considera que el Magí mai s’ha preocupat de cuidar la terra amb l’exigència i l’experiència que havien caracteritzat l’avi i el besavi, i que el germà Jan, deu anys més jove que ella, està afectat per la síndrome de Peter Pan. En part per preservar un paisatge que creu inalterable, en part per no agreujar «la deshonra a la memòria de l’avi», i en part perquè se sent culpable d’haver «abandonat [durant la seva joventut] les vinyes que ara serien arrencades, excavades i sepultades», l’Anaïs decideix fer-se càrrec del negoci familiar. Està convençuda que, cuidant les vinyes i recuperant l’afició juvenil de recollir les peces de ceràmica antiga que s’amaguen entre els ceps (i així, potser, descobrir, o reconstruir o inventar-se l’existència d’un jaciment antic), aconseguirà aturar la construcció del CIM.

Assistim a la presa de poder de l’Anaïs –o així podem creure que ho veu ella– gairebé enterament a través dels ulls del pare i, sobretot, el germà. Veiem com la història que s’ha explicat potser té més angles morts dels que ella és capaç de veure. Als pobles del voltant, Vilarer i Quatrecases –no els busquin al mapa, no existeixen–, corre el rumor que s’ha tornat boja. Ja no treballa; deixa la seva filla Foix sola a casa; cada cop passa menys temps al poble; un dia, de sobte, decideix instal·lar-se a la cabanya de la vinya. Hi ha tres elements que, en l’opinió del Jan i el Magí, reafirmen la precarietat mental de l’Anaïs. Per una banda, la necessitat de furgar la terra a la recerca de peces de ceràmica; per altra banda, les seves al·lucinacions (cada dia veu un home vell que, suposadament, vol entrar a la cabanya i robar) i la insistència a empastifar els ceps de femta de gos per tal de protegir-los de les dents famolenques dels conills.

En certa manera, un dels objectius del Jan i el Magí és entendre l’Anaïs. Els seus intents, tot i així, són força obtusos i no en treuen gaire res de bo. El Jan s’expressa fent servir les expressions «psicològiques» de moda (l’Anaïs no te «personalitat emocional») i arriba a ponderar si no s’ha tornat boja per culpa d’haver-se divorciat o d’haver perdut la mare fa trenta anys. És difícil no estar d’acord amb la Samira, amiga d’infància del Jan i amant ocasional, quan li diu per missatge: «Deixa d’escriure tonteries! Llegeix dues vegades abans de prémer l’Enter!». Per altra banda, el Magí oscil·la entre la desídia i uns esclats de ràbia que poden anar dirigits tant al fill com a la filla, o la néta. L’únic personatge que sembla capaç d’aportar un bri de lucidesa i de fer sortir al Jan dels seus «esquemes mentals» és la Samira, però al principi de la novel·la emigra al Canadà i només accedim a la seva visió de l’afer quan parla pel xat del mòbil amb el seu amic.

Ens podem sentir igual de perplexos que el Jan quan es pregunta si no està immers en un “malson sense solució”. Al final, els seus intents d’entendre queden convertits en un mostrari d’impotències i rampells mal dirigits. No es estrany que tant ell com el Magí acabin «cagant-se en» o «maleint» el seu voltant. Això no és pas un problema: no estem parlant de personatges omniscients i, al cap i a la fi, de la incomprensió o la dificultat que tot sovint tenim els humans per aproximar-nos a l’altre –encara més quan l’altre és un ésser a qui estimem– se’n poden fer grans novel·les. Però a El setembre i la nit, els personatges no estan dotats de prou solidesa per fer justícia a la «deriva» de l’Anaïs. El to de rondalla d’alguns capítols o la forma que utilitza el narrador per presentar-nos la consciència del Jan o el Magí, insistint massa sovint en l’acumulació de breus cisellades d’emocions i percepcions unides per polisíndetons, tenen un aire massa superflu per arribar al nucli dels dilemes que els preocupen. Potser és per això que la resolució hollywoodiana de la trama sembla precipitada i poc convincent, i el to d’alguns capítols decisius (com «L’Acció») sembla limitat pels constrenyiments d’una novel·la d’aventures.

Al final, pot semblar que, apressada per fer coincidir la trama novel·lística amb la resolució històrica dels fets, Rafecas desdenyi els seus propis intents d’explorar els dilemes de l’Anaïs en un món que considera (i raons no n’hi falten) hostil. Al final, és difícil començar a escriure sobre El setembre i la nit per cap altra cosa que la manera com acaba.

I és una llàstima, perquè capítols com «Trastorn», travessats per la incertesa i la desesperació del to de l’Anaïs en preguntar-se si no té raó la seva família en tractar-la de boja, són una mostra de l’eficiència i la bellesa continguda a la qual pot arribar la prosa de l’autora.