Narcís Comadira: “L’angoixa és pròpia de l’edat”

Aquesta setmana, Narcís Comadira ha guanyat el XX Premi Jaume Fuster, un guardó atorgat per l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana (AELC), un reconeixement dels companys d’ofici. El jurat l’han conformat 1.500 persones, els socis de l’entitat. “És difícil que tantes persones es posin d’acord”, destaca el poeta i pintor, que passa aquest període de confinament a Barcelona, lluny de Sant Feliu de Guixols, allà on té el taller i el mar. Hem parlat amb ell sobre els projectes que té en marxa i les distraccions que li alleugereixen l’aïllament.

Comadira (Girona, 1942) té un poema –L’Angoixeta– que s’ajusta al que molts poden sentir aquests dies. És una de les composicions de La febre freda (1966), el seu primer poemari. El poeta hi narra la visita de l’Angoixeta, que arriba amb “el seu gran paraigua” i es passa les hores fent mitja. “Sol venir cada dia a / passar l’estona”. Aquests dies, l’Angoixeta, l’angoixa, també truca a la porta “amb la seva mà seca”. “Tots els que som una mica vells la sentim. És pròpia de l’edat. Els vells són els que es moren normalment. T’agafa el pànic. Un amic, però, ha passat el virus i n’ha sortit perfecte. Això et tranquil·litza una mica. Ens hem d’abandonar al destí, a l’atzar. Aquest virus ha vingut a netejar. No tenim grans guerres; han d’arribar, doncs, grans pandèmies, que s’enduen la gent gran. És el que penso”, diu Comadira.

En una conversa difosa a les xarxes per l’AELC, l’escriptor diu que durant aquests dies d’aïllament no ha pogut escriure “ni un vers”. L’escriptura es va aturar a les portes del confinament; els últims dies abans del tancament havia escrit tres o quatre poemes. Són peces que podrien formar del poemari que els últims temps ha anat agafant forma. Comadira té recollits una trentena de poemes. N’ha de fer una tria. Veure quins encaixen i quins no. “Alguns cauran. He de posar-hi ordre. El llibre encara no existeix; simplement, tinc el material per confegir-lo”. Diu el poeta que necessita “un any i mig” per tenir llest el recull. Els últims anys, la poesia de Comadira ha transitat entre tres temes essencials: la vellesa, el país i la llengua. Tots tres estan, d’alguna manera, a Lent i Manera negra. “Després de tot encara ets viva / i encara sóc capaç de confegir per tu / un poema, potser una mica escanyolit, metafòric”, escriu a Llengua meva malalta. Excepte Manera negra, l’últim poemari publicat, l’obra de Comadira està recollida a Poesia completa (1966-2012), editada per La Butxaca.

Abans d’aquest recull arribarà el Teatre reunit, que publicarà Arola Editors tan bon punt “s’aixequi el teló, per dir-ho en paraules teatrals”. La compilació de la dramatúrgia de Comadira anirà coronada amb una obra inèdita, Els fills. Un quartet. El text aborda “la vida dels personatges i algunes qüestions de país”. Comadira va tancar la peça fa un any. “Espero que algun dia es pugui estrenar. No sé quan obriran l’aixeta”. L’escriptor ja ha revistat les galerades del llibre. Tot està a punt per publicar. El primer text teatral de Comadira –La vida perdurable– data del 1992, després van arribar L’hora dels adéus, El dia dels morts, Al cel o L’hort de les oliveres. Comadira, que en primera instància es considera poeta (“la poesia és el que he fet tota la vida”), considera que el seu teatre surt de la seva poesia. Més enllà de la poesia i el teatre, però, l’escriptor també ha treballat la traducció (Leopardi), l’assaig i la crítica literària o d’art. “Tot és escriure. La literatura és un món diferent, que té molts gèneres. El que es tracta és de fer-ho bé”.

Aquests dies, dèiem, Comadira no ha aconseguit despertar el creador contemplatiu. L’apatia el remolca. “El confinament m’ha anul·lat totes les forces; m’ha deixat sense ganes de fer res”, ha escrit a l’ARA. Entre d’altres coses, dedica el temps a pintar flors imaginàries. “Un amic que viu al camp m’envia fotografies de plantes i flors amb el seu nom popular. Jo no m’hi puc tornar i per tant en pinto d’imaginàries, que també batejo”. Les pinta amb llapis de colors, que és l’únic que té a mà a Barcelona. “No em deixen anar al taller, a Sant Feliu. Això de no poder canviar de província és una ximpleria. Hi ha vuitanta quilòmetres de distància des de Barcelona. En canvi, entre Blanes i Puigcerdà la distància és de gairebé dos-cents quilòmetres. Els que manen no pensen. No tenen cervell. Això m’inquieta i m’angoixa. Estem en mans de gent cretina”.

Diàriament també llegeix un poema de Carner, “a l’atzar, com els protestants fan amb la Bíblia”. “Obro un volum i llegeixo el que apareix a la pàgina dreta”, explica. Comadira, que és un gran gastrònom –recordem el recull de receptes Fórmules magistrals i les columnes que escrivia a El País–, dedica també una mica de temps a la cuina. “Em cuino coses que em vinguin de gust. Vaig fent, sense gaires refinaments. No puc sortir gaire i de vegades em falten coses”. El poeta només surt per arribar a la farmàcia i a la peixateria. Sortiria a passejar “si tingués un bosc a prop, per veure-hi floretes”.

La lectura de Carner la combina amb altres autors. Ha recuperat Pasolini, Eliot (Dimecres de cendra i els Quatre quartets) o Auden. “Aprofito aquests dies per rellegir poesia. Agafo un llibre de la biblioteca i m’hi passo una setmana. Poesia anglesa, sobretot, que és la bona”. Pel que fa a novetats –obres que no ha llegit–, Comadira dedica el temps a les biografies. N’ha acabat una de Winston Churchill. “Me l’havia comprat fa un temps i pensava que no la podria llegir mai”. La biografia –de 1.400 pàgines– la signa Andrew Roberts. El poeta és un gran admirador de Churchill. “Primer perquè va ser un gran escriptor. Va guanyar el Nobel, de fet. I segon perquè gràcies a ell el Regne Unit va sortir força indemne de la Segona Guerra Mundial. Va saber seduir Roosevelt, amb qui es reuní diverses vegades, per fer entrar els Estats Units a la guerra. També va visitar Stalin. Viatjava molt i d’una manera molt precària; amb un hidroavió de dos motors, fent escala a Terranova i coses així. Va ser un home molt valent, que va treballar de corresponsal a la Guerra dels Bòers, a l’Àfrica, on va ser capturat. Era un home realment admirable que, com tothom, també tenia els seus defectes. Tenia molt mal geni, per exemple”.

Avui, Comadira llegeix una biografia de Matisse, la que ha escrit l’autora britànica Hilary Spurling. “Els anglesos en saben molt de fer biografies”. Anglòfil declarat, “probritànic”, el poeta també ha vist algunes sèries angleses. Peaky Blinders, The Crown (“sobre la corona anglesa”) o Inspector Morse. En aquesta última, “molt bona”, la música ocupa un espai important. “El protagonista és un gran melòman i sempre hi ha música, molt ben triada. És una sèrie per a la gent a qui li agrada la bona música. A més, l’acció passa a Oxford, una ciutat molt bonica; la sèrie em recorda les vegades que hi he estat; la vida anglesa, tan sòrdida i atractiva…”.