Montréal llegeix Rodoreda

El 18 de desembre es va celebrar a Montréal una lectura pública de la novel·la pòstuma de Mercè Rodoreda. Ha estat l’acte de cloenda del curs Panorama de la littérature catalane que enguany s’ha impartit per primer cop a la Université de Montréal. Neus Penalba, professora convidada per aquesta universitat, ens ho explica.

«La mort i la primavera és molt bo. Terriblement poètic i terriblement negre»[1]. Així anunciava Rodoreda la seva nova novel·la a Joan Sales en 1961, quan La plaça del Diamant encara no s’havia publicat. Rodoreda la considerava com la que havia de ser la seva obra mestra i advertia «quan la veureu quedareu de pedra»[2]. També d’obra mestra la va qualificar Joan Prat, que en una carta afirmava: «No s’ha escrit mai en català res de tant punyent i molt poques vegades s’ha dat –en altres llengües– la sensació de tragèdia desolada que amb mots tan simples donen algunes d’aquestes pàgines»[3].

Certament, a La mort i la primavera, hi trobem un imaginari de malson, un món fantàstic d’una crueltat esfereïdora, però expressat amb una prosa bella i transparent com la innocència del protagonista. Els rituals primaverals i funeraris són el centre de la vida d’aquest poble sense nom. El més sorprenent de tots és el d’omplir amb ciment els qui agonitzen i ficar-los dins l’escorça d’un arbre, perquè no se’ls escapi l’ànima mentre l’arbre paeix el cadàver.

Rodoreda treballà en aquesta novel·la de manera intermitent durant vint anys i va morir, una primavera, poc abans d’enllestir-la. Potser pel fet de ser pòstuma i d’existir tres versions diferents publicades –la de Núria Folch de 1986 a Club Editor, l’edició crítica de Carme Arnau de 1997 i la de 2008 a la Narrativa Completa de la Fundació Rodoreda–, potser perquè ha viscut a l’ombra de l’èxit de La plaça del Diamant o de Mirall trencat, el cas és que aquesta magnífica novel·la ha estat poc llegida. En un article de l’any Rodoreda, Maria Bohigas, directora de Club Editor, afirmava que els llibreters haurien «de regraciar amb un petó a cada galta els seus pocs lectors per agrair-los l’atreviment»[4]. A partir d’ara hi haurà nous lectors per petonejar a Montréal, gràcies a la iniciativa de Colin Zouvi, estudiant en literatura comparada. És ell qui em va proposar a mi, la seva professora, de fer aquest acte per donar a conèixer Rodoreda a Montréal i alhora desfer la imatge carrinclona de patum que alguns catalans podien tenir injustament de l’autora, amb la lectura d’aquesta prosa alhora tendra i brutal. És així com un vespre poc abans de Nadal, en un cafè del centre de la ciutat vam recitar fragments triats en francès i en català davant d’una vintena d’assistents i acompanyats per la guitarra de Valérie Gagné –actriu i cantant de renom– i de la percussió de Carl Archambault. Entre el públic hi havia Pol Pelletier, dramaturga i actriu, una de les grans dones del teatre quebequès que va assegurar que la lectura pública havia provocat entre els assistents «calfreds i entusiasme davant d’una escriptura sense pietat». Ha estat el millor acte de cloenda que podia tenir el nou curs Panorama de la littérature catalane. Un curs que he pogut impartir per primer cop aquest semestre a l’Université de Montréal, gràcies a la inestimable empenta d’Èric Viladrich –responsable dels estudis catalans en aquesta universitat–, que porta anys impulsant el coneixement de la llengua i la cultura catalanes tant a dins com a fora de l’àmbit acadèmic de Montréal.

[1] Carta del 28/IX/1961, Mercè Rodoreda – Joan Sales. Cartes completes (1960-1983), Club Editor, Barcelona, 2008, p. 60.

[2] Carta del 21/VI/1962, Íbid., p. 109.

[3] Carta del 4/X/1962, Armand Obiols, Cartes a Mercè Rodoreda, Fundació La Mirada, Sabadell, 2010, p. 357.

[4] Maria Bohigas, «Mirall sencer. Novel·la del deliri» a «Rodoreda, gore», Cultura/s, La vanguardia, núm. 307 (2008, 7 de maig), p. 4.