Miràbilis, tota utopia és transitòria

El 20 de març de l’any 1943, l’Isaac Klovicz va ser feliç durant vint-i-set minuts i trenta-dos segons. És el temps en què, de camí a un exili involuntari cap als EUA, i abans de sucumbir als estralls dels marejos, es va adonar que era una espècie de Déu: la seva nova i autoimposada comesa era salvar Amèrica de la decadència multicultural. Abans, però, aquest aspirant a escriptor fa escala a la misteriosa illa atlàntica de Miràbilis, on regna una espècie d’anarquia joiosa, en contraposició al terror que assola una Europa sota l’ombra del nazisme. Resulta que a l’illot no hi ha classes socials ni govern de cap mena; només l’habiten una sèrie de personatges extravagants amb tendència a capficar-se en situacions rocambolesques. El gris Klovicz queda fascinat per aquest univers de gaudi i color, i la seva primera reacció serà intentar dotar-lo d’una suposada harmonia civilitzada. Tal volta, com a simulacre de la seva redescoberta i sacrosanta missió al Nou Món.

Aquest és el pintoresc punt de partida de Miràbilis, debut novel·lístic d’Eva Espinosa publicat per Males Herbes. Traductora de professió i guanyadora del Premi Núvol de contes 2014 i del premi convocat per l’Escola d’Escriptura de l’Ateneu Barcelonès i la revista Catarsi l’any 2018, l’autora s’estrena en el format llarg després de participar en les compilacions Iceberg (2014), Iceberg 2 (2016) i Llegendaris, relats de por i misteri (2021). El seu primer gran reconeixement, però, va ser amb un dels contes més celebrats de l’antologia Extraordinàries (Males Herbes, 2020), conjunt de relats fantàstics que donà veu a una nova generació catalana d’autores de l’anòmal, entre les quals hi havia noms de la talla de Roser Cabré-Verdiell o Inés McPherson.

A Miràbilis trobem un fresc utòpic que bascula entre l’Arcàdia mitològica i la saragata del típic poble berlanguià. Per via dels mecanismes de la comèdia lleugera, un estil àgil i accesible i unes pinzellades d’humor negre, Espinosa es delecta explorant el contrast entre el patetisme del protagonista i la joie de vivre que l’envolta, i que d’alguna manera se’n vol apropiar per defugir la pròpia mediocritat. Perquè els veritables protagonistes de la narració són, és clar, els habitants de l’illa, coneguts com a mirabilians: figures inenarrables, tot carisma i bonhomia, veritables autoritats de l’embolic que es revelen com onades de llibertat en un món amb fal·lera per la submissió. Un microcosmos de particularitats desbordades que recorda imaginaris bufonescos com els de Roahl Dahl, Terry Gilliam o Wes Anderson.

La novel·la segueix la tradició de la literatura de viatges, on un protagonista, en un moment de la seva epopeia, travessa un llindar imaginari i descobreix un element meravellós que el portarà inexorablement a la metamorfosi. A Miràbilis, no obstant això, l’autora retorça aquesta narrativa universal per criticar l’imperialisme cultural i la visió etnocèntrica respecte a l’alteritat. De fet, en Klovicz és més comparsa incòmode que heroi lluminós, un protagonista gris i malhumorat que fa gala d’una sèrie d’atributs intolerants i observa el seu voltant amb una il·lícita superioritat moral. En conseqüència, el clàssic trànsit cap a una esfera de renaixement individual adopta aquí la forma d’una transformació col·lectiva impostada, esperonada per la supèrbia occidental i regida per una voluntat impúdica de perversió.

El clàssic trànsit cap a una esfera de renaixement individual adopta aquí la forma d’una transformació col·lectiva impostada, regida per una voluntat impúdica de perversió

Vet aquí que el catalitzador d’aquest procés imperialista és, irònicament, la lectura. En Klovicz, escriptor amb certa malastrugança, es troba de cop envoltat de novel·listes, dramaturgs, comediògrafs, contistes, poetes i assagistes…que no saben llegir. En l’art de l’escriptura de Miràbilis, el lector és un accident. Alterar aquesta anomalia creativa, l’acte autoritari d’imposar la cultura llegida, és el tret de sortida pel disbarat més pur i eixelebrat, però també el caldo de cultiu on macera la tragèdia. Una nova capa de significat per una història que amaga més del que ensenya: pot albirar-se com una faula sorneguera sobre el poder transformador de l’escriptura, un manifest contra la proclivitat connatural de l’home per reconvertir l’humanisme en catàstrofe o una metareflexió sobre la capacitat de la ficció especulativa per captar els racons més inabastables de la realitat.

El final de la lectura, com les històries de Berlanga, acaba amb una nota agredolça. En Klóvicz puja al vaixell «Meravella» en direcció a Nova York, però ja no vol salvar Amèrica. Moltes coses s’han perdut pel camí, també en un refugi contra la buidor i les lamentacions com és l’illa de Miràbilis. La disbauxa ara és melancolia, el paradís terrenal es revela com a macabre atestat d’un fracàs. Pot ser que la pulsió imperialista sigui un acte reflex que tot home blanc i occidental disposa contra la pròpia futilesa, un exercici sinistre de vanitat racial que empeny les excepcionalitats a l’autodestrucció. Una fabulació, la d’Eva Espinosa, de reminiscències històriques, un recordatori despietat que tota utopia possible és transitòria.