La palla de Dolors Miquel

Estic bojament enamorat de la meva àvia Anita. El meu rebesavi també ho estava. Deu ser per’xò que hi ha un fil invisible que ens uneix als tres. Ell, tot sovint, escrivia versos: a l’ateneu del poble, a companys que feien anys, a l’avi Macià, a l’Azaña, que eren amics… Els que escrivia amb més avidesa, però, eren els que dedicava a la nina dels seus ulls, la petita Anita. Versos bastant fluixots, cert, però això ara tant li fot.

El meu rebesavi tenia una gran passió per la literatura lleu i del boca-orella, en un sentit ampli del terme, i la va transmetre, esclar, a la meva àvia. Refranys, acudits, poemets, cançons, endevinalles… Sentir com els diu em fa salivar pensant en l’època gloriosa d’abans de l’hòstia del 39 que tots tenim gravada a l’imaginari.

El fil invisible que ens uneix, tanmateix, l’ordim subversivament sempre que vaig a veure-la. Després de dinar, quan l’avi dorm impertorbable amb els auriculars de la tele posats a tota castanya, ella i jo ens dediquem a fer-la petar. Fa uns mesos, no recordo a tomb de què, em va recitar un poema, una facècia estupenda, que no puc sinó transcriure-us:

Un pagès de la Bisbal,
sord com una campana
—i per cert molt tarambana—
cavant sota una figuera
de coll de dama que fan. 

Dues senyores passant
li diuen molt falagueres:
«Caram, company, quines figues 
més maques teniu enguany!
Caveu, caveu amb afany,
que així seran més gustoses.»
I ell, pensant-se que li deien les bones tardes,
els va respondre amb paraules bardes:
«Igual les tinguin vostès!». 

Muira el processe i que visqui el delectare! El mig somriure burleta que em va fer l’àvia quan va acabar de di’l no té preu. Per què no se’n diuen, ja, de joies d’aquestes? Onta són la subtilesa, la picardia i l’enginy que eren tan habituals abans de la guerra? Se’ls van menjar els cucs a les fosses comunes? 

Actualment, poca gent jove —glosaires a part— sap dir de memòria un poema així de jocós. La representativitat i l’ús dels versos humorístics ha anat a la baixa sense que un servidor s’ho sàpiga explicar. Sí, a Sant Pol, que té un carnestoltes passat de voltes amb barra lliure de franc a ca la Ruscalleda (!), se’n diu un al pregó inaugural. A d’altres pobles segur que també. I força gent, com jo, en deuen haver sentit dir als avis. Però amb això no n’hi ha prou. 

Als mitjans de comunicació, per exemple, els únics versos humorístics que se senten són els de Joel Díaz, un bandindu amb força enginy. Els seus poemes són tan maldestres que no valen un ral però funcionen perquè et fan petar de riure («Riqui Puig, àngel querubí, / tens tanta cara de pijo / que venen ganes d’atracar-te…»). Cada cop que fa un poema a l’APM? de Catalunya Ràdio, per exemple, l’àudio és dels més escoltats del dia. 

Certament, no s’entén que als nous espais de l’humor català no s’empri més aquest recurs. Per què els d’El Soterrani no fan una competició en vers per aviam qui la diu més grossa amb octosíl·labs apariats, per exemple? Estic del tot convençut que amb els límits formals que imposa la mètrica (o la rima) aconseguirien jocs verbals acuradíssims que ens ho farien passar teta.

Les causes que no ho hagin fet ja, probablement, es deuen a la falta de transmissió generacional, a l’ensenyament ensopit de la literatura als instituts, a l’hegemonia audiovisual o vés a saber. El fet és que la gent no s’anima a fer-ne, i és tota una llàstima, perquè necessitem versos populars no folcklòrics.

Mirat fredament, hi ha un fotimer de raons que demostren que els versos són tot virtut: esmolen l’intel·lecte, amplien el ventall expressiu, fan reviure mots que massa sovint obviem, estimulen la imaginació i la creativitat, són una font gratuïta de gaudi, agermanen, et deixen cagar-te en déu amb estil… En fi. 

Per sort, de versos popularitzants (ço és, fets per autors cultes que imiten els versos populars) sí que en tenim, i de molt ben parits. El 2004, a tall d’exemple, la incombustible poeta lleidetana Dolors Miquel va publicar Ver7s de la terra, un poemari que malauradament ha passat massa desapercebut. 

El llibre està format només per quartetes heptasíl·làbiques, i és el germà bessó bivitel·lí d’un atre llibràs popularitzant, Coltells, d’Enric Casasses. Pels que no estigueu avesats a la mètrica, l’heptasíl·lab és un dels versos populars per antonomàsia perquè llisca un munt.

Ho demostren cada un d’aquests breus poemes de Miquel, que són tota una delícia: primer, perquè estan escrits en un lleidetà riquíssim que peta com una mala cosa, i segon, perquè l’acidesa i la perspicàcia amb què tracta temes com el matrimoni, la paternitat o el sexe t’arrenquen un somriure còmplice de totes totes. Llegiu, sinó, aquesta cobla mordaç:

Dixa’m ja, no m’empudegos,
que tinc fenya amb la canalla:
tu em vas fer ’questos borregos.
T’haguessos fet una palla. 

És guapo, oi? Seria collonut que, de tant en tant, quan ’néssim a fer birres amb col·legues, algú recités mig engatat un poema que, jo què sé, se’n fotés d’un militant del SEPC empaitapubilles o de la nostra precocitat. Aviam si algun dia d’aquests en faig un de la noia que es va masturbar en un lavabo de la uni mentre jo cagava al del costat. La història no té pèrdua. Quan puguem fer birres us la recito.