Jaume Vallcorba, un catàleg canònic

En el marc de la Setmana de Poesia s’ha celebrat a la Biblioteca Guinardó Mercè Rodoreda un homenatge a l’editor Jaume Vallcorba, fundador de Quaderns Crema i Acantilado, que va morir l’estiu passat. Recuperem aquí l’obituari que li vam dedicar l’agost de 2014.

El catàleg de Quaderns Crema és la manifestació d’un gust molt personal, el gust d’un editor que ha sabut perfilar amb elegància i coherència un cànon propi. Si heu llegit amb atenció les pàgines de crèdit dels llibres de Quaderns Crema, haureu vist que durant molts anys aquesta editorial s’ha definit jurídicament com una societat unipersonal. Doncs bé, el catàleg de Jaume Vallcorba és també estèticament únic i personal.

Ara, la pregunta més interessant seria quin paper ha jugat Jaume Vallcorba en la definició del cànon literari del segle XX a Catalunya. Perquè crec que ell ha pres partit per una línia molt determinada i l’ha seguit amb tanta coherència que en certa manera ha contribuït a perfilar-la.

Sempre m’ha semblat que en la literatura catalana hi ha hagut per una banda la corda dels agònics, la literatura del dolor, que arrencaria de la novel·la modernista (Víctor Català i Raimon Casellas), passaria per tots els marginats del Noucentisme (Pous i Pagès, Pere Coromines, Prudenci Bertrana, Sebastià Juan Arbó, Miquel Llor, Puig i Ferrater…) i desembocaria primer en Mercè Rodoreda, i després en Jaume Cabré, Maria Barbal, Toni Sala… Qui sap si hauria publicat Rodoreda si n’hagués tingut l’oportunitat…

Després hi ha una altra tradició, més noucentista, la de l’arbitrarisme d’Eugeni d’Ors, la ironia carneriana, el surrealisme de Foix i Dalí, l’humor de l’Escola de Sabadell (ell es queda amb Francesc Trabal), el candor fantàstic de Pere Calders (una peça que li falta però que hauria encaixat perfectament al seu catàleg) fins arribar a la narrativa Quim Monzó, Sergi Pàmies, Ramon Solsona o Empar Moliner, d’una destil·lació còmica que ha donat una gran identitat a l’escuderia. És una literatura indolora, refractària a la transcendència, a l’èpica i als grans relats, on en termes pictòrics predomina la línia per sobre el color. Si haguéssim de traslladar aquest esquema a l’àmbit de la pintura, diríem que Joan Miró és el pintor còmic del candor i la condescendència i Tàpies el pintor de l’agonia. Entremig, tindríem la visió còmico-agònica de Dalí. En l’àmbit de la cançó, tindríem l’home dibuixat de Jaume Sisa en un extrem i Campanades a mort de Lluís Llach a l’altra.

Després queden peces que no encaixen en aquesta simplificació que faig: el desassossec que impregna la poesia de Francesc Parcerisas o Ponç Pons i la narrativa d’Eduard Márquez, Julià de Jòdar, Mercè Ibarz, Francesc Serés o Pere Guixà s’aparten de tota aquesta línia. I també és cert que quan mira a Europa, a Vallcorba li interessa justament la desintegració de la civilització centreeuropea, una altra mena d’agonia.

Amb els anys una i altra línia s’han entremesclat de manera sovint indestriable. El món de Jesús Moncada, per exemple, ens obre un repertori còmic sobre un fons tràgic. El mateix podem dir de l’obra de Llorenç Villalonga, travessada de cap a cap per aquesta dimensió còmico-agònica. I Quim Monzó, com més va més es decanta cap a l’abisme fosc, la boca que s’empassa totes les rialles.

És interessant que el debut de Quim Monzó i l’eclosió de Quaderns Crema siguin simultanis, i que coincideixin amb la mort de Salvador Espriu i l’estancament de la lluita antifranquista. La narrativa de Monzó va suposar una alenada d’aire fresc. La seva guerra contra el clixé, la transcendència i tota mena d’èpiques insolvents van definir en bona part la postmodernitat a Catalunya.  I no dic postmodernitat amb gran convicció, perquè sempre m’ha semblat una modernitat tout court amb unes dècimes de febre.

Abans que s’estengués pertot aquest estat d’ànim còmico-agònic, que després El Terrat o Polònia han acabat de fer popular a la tele i arreu del país, Vallcorba ja feia anys que s’havia posicionat a favor d’una visió lluminosa, civilitzada i irònica, allunyada de l’estripada i l’exabrupte, també de l’èpica patriòtica. Una actitud molt poc popular que el va anar allunyant, i potser alienant, del discurs dominant de la Catalunya contemporània.