Jaume Subirana: “No cal demanar permís per llegir poesia”

Enguany Jaume Subirana ha fet seixanta anys i ho ha celebrat amb la publicació d’Una hora curta (Edicions Vitel·la), una antologia d’una seixantena de poemes confegida per ell mateix que ens permet de fer una relectura de la seva obra. Després de set llibres i quatre dècades dedicades a la poesia, Subirana veu aquest recull com un llibre nou i alhora com el llibre de sempre, on trobem les seves dèries i devocions. “Per mi la poesia és clara i humil i juganera, inventa i revisita, i s’atura a un pas dels sentits que intueix més que no pas discerneix”, diu el poeta a l’epíleg del llibre. La celebració s’ha completat amb la publicació de la seva traducció d’El dia de la balena (Godall) de Billy Collins, poeta nord-americà que ell admira. Subirana ha vingut a la redacció el dia de Sant Jaume i hem mantingut una llarga conversa. Agus Izquierdo li ha fet les fotos i Gemma Sanz Serra ha col·laborat en la transcripció d’aquesta entrevista.

Enguany has fet seixanta anys. Com els portes?

Diguem que ells em porten a mi. O com diu Paul Auster en alguna banda, em sembla estrany que això li passi a un noi com jo. Ara, l’experiència també té els seus obsequis.

Com ara aquests dos llibres que has publicat enguany. Comencem per l’antologia que has publicat a Vitel·la i que has titulat Una hora curta. Em sembla un títol carregat de modèstia i discreció. Com si diguessis al lector que no li robaràs gaire temps i que es podrà fer una idea de la teva obra amb poca estona. ‘Una hora curta’ és el que solem desitjar a les dones que han de parir, oi?

Sí, es diu a algú que ha de parir, però també abans d’una operació. És una expressió molt bonica que sempre m’ha agradat molt, que diem sabent que el part no serà curt o que pot no ser curt, i ho diem sabent que les nostres paraules no canviaran res, però dient-ho expressem un desig, i expressant un desig amb paraules construïm una altra realitat. I em sembla que la literatura i la poesia van justament d’això.

“Els poetes no poden aturar una guerra, ni canviar un govern, però poden fer que el món sigui diferent”

Hi ha pomes teus, com ‘La carta’, que es poden llegir com una pregària, com l’expressió admonitòria d’un desig. Com si en aquesta voluntat de fer possible alguna cosa la poesia expressa el poder de fer que les coses passin.

Bé, no tant que passin però sí d’enunciar coses que, des del moment que les estem enunciant, també hi són.

També l’estàs anunciant.

Exacte, fas que existeixin, oi? De fet, alteres la realitat. Els poetes i els artistes en general fan que el món sigui diferent. No poden aturar una guerra, ni canviar un govern, però prenem decisions que tenen a veure amb el que hem llegit o amb el que hem viscut gràcies a l’art. No es tracta de construir un món alternatiu ni un acte d’escapisme, sinó que la meva manera d’intentar construir un món diferent passa per escriure i traduir.

La noció d’hora curta també se’m fa present en aquells poemes en què expresses una experiència breu, concentrada, momentània alhora eterna. Hi ha poemes, com ‘Lectura’, que té un aire manentià, o ‘Imitant Li Po’, que contenen aquell aire de miniatura de la poesia xinesa. Hi descrius un dia de molta neu a Manhattan.

A ‘Imitant a Li Po’ parteix d’una anècdota ben real, d’un dia passejant sota la neu amb en Francesc Parcerisas per Nova York, però l’experiència que hi descric de fondre’ns sota la neu no és només meva perquè li pot passar a molta altra gent, i que de fet Li Po té un poema on explica això mateix que jo intento descriure molts segles després en català. Per mi la literatura passa radicalment en local, però alhora és radicalment atemporal i no circumscrita a una geografia concreta. Quan escric els meus col·legues es diuen Li Po o Emily Dickinson, poetes de la peça petita i treballada. És una mena d’artefacte que m’agrada, per bé que a vegades m’he imposat de fer coses diferents, i al llibre hi ha un parell de poemes llargs.

També són poemes sobre literatura. En un parles de l’exili de Carner i en l’altre de Maria Mercè Marçal.

Sí, però no són lectures literàries. Parlen més aviat de l’encaix de l’escriptor en la seva societat, que és un tema que m’interessa molt com a investigador, però en aquests poemes no busco el rigor històric. Estic cansat com a professor universitari i com a investigador d’haver-me de cenyir a les dades. En el poema dedicat a Josep Carner m’imagino com hauria pogut concebre el seu Nabí. M’ho invento a partir d’elements reals i el resultat em sembla plausible. I en el cas de Maria Mercè Marçal hi ha una altra cosa que em sembla bonica, i és que vivencialment em sento a prop d’ella, no pas ideològicament ni políticament, però sí que hi ha com un fil que m’hi uneix, és una cosa que no m’ha passat amb altra gent, i afortunadament he conegut molta gent a la vida, però amb ella hi havia un lligam especial.

En aquest poema que està escrit en castellà i adreçat a uns col·legues, expliques qui era per tu Maria Mercè Marçal arran de la seva mort, ara fa vint-i-cinc anys.

Sí, però ho faig a partir de ressons. Si els ho hagués d’explicar faria un assaig i potser el faré algun dia, però un poema no és un assaig, és un intent d’explicar als meus amics què significava la Marçal. I és també un poema sobre l’amistat.

Al poema dius que hi havia un fil invisible, irracional, fort i molt fi que us unia, un fil que no es fabrica ni es ven, sinó que es troba o es regala o s’hereta…

És el que vaig intentar dir en aquest poema, escrit com bé dius ara fa vint-i-cinc anys, un poema que no he volgut tocar perquè em sembla que si hagués d’escriure aquest poema ara l’escriuria d’una altra manera. Hi ha unes determinades persones, determinats escriptors que d’alguna manera es vinculen a tu, i això Marçal ho té.

“La pesca és una metàfora que no m’he inventat jo, però que resulta molt productiva, perquè conté tot un ‘pack’ de metàfores”

Hi ha un tema recurrent que travessa tot el llibre, que trobem en poemes com ‘Escrivim’, ‘Rice Lake’, ‘Pescador i fill amb salabre’ o ‘Escrit a l’aigua’, que és la pesca. L’art de pescar i el de fer versos tenen molt en comú. El pescador es troba en estat contemplatiu però alhora ha d’estar a l’aguait per poder captar el més mínim moviment. El poeta ha de capturar l’imperceptible. Ets un poeta d’aigua dolça.

Si és aigua, que jo crec que sí, és aigua dolça segur, perquè pesco al riu, no pesco al mar. Hi ha molt poca gent que pesqui, i molt poca gent jove. És una afició que em ve del meu pare, però moltes vegades m’he preguntat per què pesco. Implica estar al riu durant moltes hores, fent una cosa amb unes regles són completament diferents de la vida real. Estàs en silenci, mentre passa o no passa una cosa, és tot un exercici de paciència.

Per tu la pesca és un correlat proper i real.

Sí, una experiència que, en algun moment, vaig traspassar als poemes. I quan fas una antologia i fas una mirada cap enrere, t’adones que ho has fet servir moltes vegades. Jo no crec que hagi estat una reiteració conscient. Probablement, es deu més al fet que no tinc gaire imaginació i m’agafo a referents propers. I és evident que la pesca és una metàfora que no m’he inventat jo, però que resulta molt productiva, perquè conté tot un ‘pack’ de metàfores: el riu, el peix, l’ham, el salabre, etc… i a mi em resulta útil, perquè moltes de les coses que vull dir, puc dir-les metaforitzades.

Hi ha un poema titulat ‘Pescador i fill amb salabre’ (el podeu llegir al peu d’aquesta entrevista) en què, si l’he entès bé, hi sortiu tu i el teu pare, però en el present del poema el teu pare no hi és, entenc que se t’apareix en el record d’haver pescat amb ell.

En el present del poema el meu pare ja no hi és, però jo quan pesco, el meu pare sempre és amb mi, perquè és qui em va ensenyar a pescar. I mentre pesco el jo nen també és sempre amb mi, perquè jo pertanyo a una generació que va aprendre a pescar anant moltes vegades al riu amb el pare. Quan hi anava amb ell, jo no pescava, vaig ‘xupar-me’ moltes tardes assegut allà al seu costat, aguantant el salabre abans no vaig començar a pescar. I aquell nen que mirava el riu i mirava el pare i esperava que algun dia podria fer com ell, quan jo pesco també hi és. I quan jo pesco, el meu pare que en aquell moment era el pare de la criatura que esperava, també soc jo com a pare de les meves filles, que em fan companyia mentre pesco. El poema parla d’aquesta fusió que podem sentir en determinats moments de la nostra vida en què som tres o quatre persones a la vegada, sigui sent nosaltres mateixos, sigui ocupant els lloc d’altres persones.

També hi ha un fil que et relliga al teu pare i a les teves filles.

Sí, és aquesta mateixa imatge del fil del poema dedicat a la Marçal. Perquè quan pesques tires l’ham, però no veus el que hi ha a l’altra banda, tu esperes, imagines, vius aquest joc amb el present que es veu i el present que no es veu, i amb ser a la vegada diverses coses diferents en diferents estats.

És un dels teus millors poemes.

I és curiós, perquè hi ha poemes dels quals recordo quan els vaig escriure, però d’aquest no aconsegueixo reconstruir la situació que el va inspirar, fins al punt en què algun cop m’he dit “aquest poema l’has tret d’algun lloc o te’l va passar algú o l’has copiat”. (riu)

Tornant a la tria de poemes d’aquesta antologia, has decidit ordenar-los per ordre alfabètic de títols.

Això ha sigut un regal.

Perquè ha obrat la màgia de l’alfabet, que ha alineat títols com ‘Transmigració’ i ‘Traspàs’, ‘Tanatori’, ‘Tocar un escriptor mort’ o ‘Tombes’…

Sí, i passa sobretot cap al final del llibre, que hi ha un conjunt de poemes que parlen de la mort i tenen tots un to greu. Me’n vaig adonar i fins i tot vaig arribar a canviar el títol d’un poema que tenia un altre to perquè no quedés barrejats entre aquests. Hi ha hagut una feina de llima.

L’ordre alfabètic s’imposa per damunt de l’ordre cronològic.

I ha passat una cosa que no m’esperava i és el joc que es crea entre poemes escrits amb vint anys de diferència, però que posats de costat ressonen l’un amb l’altre. Metàfores germanes o poemes que s’emmirallen. I penses que potser no te n’has anat gaire lluny, que fa quaranta anys que escrius i no has arribat gaire enlloc. Potser són maneres de treballar. Penso en el contrast entre Picasso i Morandi. Picasso es passeja per tot el món i fa i desfà. Morandi, en canvi, no es mou del seu taller i va aprofundint sempre en el mateix, donant voltes en espiral. Són dues maneres legítimes de treballar, però jo em sento més a prop de Morandi. Vas donant voltes sobre les mateixes coses, però mai res és ben bé  igual i estàs sempre allà mateix, com si diguéssim.

“Expressant un desig amb paraules construïm una altra realitat. I em sembla que la literatura i la poesia van justament d’això”.

Hi ha un altre poema que m’agrada molt: ‘Tocar un escriptor mort’, que dediques a Màrius Sampere. Tenies relació amb ell? Era important per a tu?

Totes dues coses, és un poeta important, per bé que la seva poesia és molt diferent de la meva, també la seva manera d’escriure.

És el poeta mèdium. I aquest poema té un punt mediúmnic.

Jo vaig intentar, fins on jo podia fer des de la manera Subirana, parlar de Sampere a la manera de Sampere. Amb tota l’estima i tot el respecte, em sembla que el poema intenta fer això. Vaig tenir la immensa sort de tractar-lo personalment, havia anat a casa seva. M’interessava perquè era un poeta que no venia de la intel·lectualitat ni de l’acadèmia, ni de cap àmbit del poder. M’interessen els poetes com Sampere o Salvat-papasseit que connecten amb molta gent diferent. Sampere escrivia cada dia, de manera torrencial, un punt xamànica. És un poeta allunyat de la meva manera de fer però que he llegit amb molt interès i sovint el faig llegir a les meves classes. M’interessa llegir poetes que fan coses diferents de les que faig jo. M’ha passat el mateix amb poetes nord-americans com Kooser o Collins. Hi ha coses en ells que són virtuoses, que serveixen per parlar de poesia i que volia incorporar en la meva cultura. Per això els he acabat traduint.

Collins ha connectat amb molta gent que pot entrar en la seva poesia de manera fàcil i natural, sense demanar permís.

Parlem de la teva passió per la traducció. Enguany justament has publicat a Godall El dia de la balena, una nova traducció de la poesia de Billy Collins, de qui ja havies traduït una antologia titulada Set elefants drets sota la pluja, que també va publicar Matilde Martínez fa quatre anys. T’ha aportat alguna cosa a l’hora d’escriure la teva pròpia poesia?

Sí. Collins és a l’altre extrem de Sampere. Si Sampere comença a escriure el seu poema sense saber què vol dir, o potser sabent només què vol dir en abstracte, ell ho fa al revés. Collins explica que el lector que s’enfronta a un poema és com algú que ha de pujar dalt d’una barca. Necessita que algú des de dalt de l’embarcació li doni la mà i l’ajudi a pujar. El títol i el primer vers ens donen aquesta entrada segura a la barca, però després l’arquitectura del poema ens porta cap a una altra banda i Collins sempre hi introdueix un element que no és convencional. M’agrada com construeix els seus poemes: agafa situacions aparentment normals, molt quotidianes, una mica caldersianes, i les gira. És un poeta que ha connectat amb molta gent que pot entrar en la seva poesia de manera fàcil i natural, sense demanar permís. Em sap greu que encara hi hagi tanta gent acomplexada davant la poesia, que la veuen com una cosa minoritària i incomprensible. I Billy Collins ens demostra que no cal demanar permís per llegir poesia.

Pescador i fill amb salabre

De bon matí, m’endinso al riu tot sol.
Ningú no m’acompanya ni m’hi m’espera,
tret del corrent constant que se m’endú
a un altre riu, a un altre dia, a la mateixa
olor d’un altre drap d’agafar truites (“Té”)
amb les mateixes mans prement menudes
el mànec negre del salabre, fort,
i el so petit del meu rodet que rebobina
m’ajup a prop de l’aigua, pacient,
en una roca plana envoltat d’arbres,
de tarda, de silenci, de mosquits, 
mirant al riu l’esquena gran del pare
mentre recull, allarga el braç a poc a poc
i llança i torna a recollir, amb gorra i botes
verdes altes, les botes altes amb què jo
temptejo atent el fons del riu, les pedres,
el llim del temps lliscós, quan em giro estirant
amb el fil una truita que cueja abrivada
i vinc contracorrent, tibant de l’ham,
fins a la roca plana allà on t’espero, pare,
amb el salabre a punt.