I no sé què cal fer perquè sigui diumenge

L’any 1997, Felícia Fuster (Barcelona 1921 – París 2012), poeta, pintora i traductora de qui aquest any 2021 es commemoren els cent anys del seu naixement, va quedar finalista al premi Màrius Torres amb el llibre Sorra de temps absent (Pagès). Amb motiu del centenari, Pagès Editors ha posat aquest llibre de nou en circulació. Se’n devien vendre pocs exemplars, cosa que no ha d’estranyar respecte d’una poeta la veu subtil de la qual no és fàcil d’apreciar, enmig del soroll. La personalitat poètica de Felícia Fuster devia causar una gran estranyesa en el nostre panorama literari. Els poemes de Fuster, d’estètica minimalista, condensada, sense retòriques que distreguin de l’essencial, són per a lectors que connectin amb l’espiritual de l’existència. Tal com comuniquen també els poemes de Màrius Torres.

Com Emily Dickinson i Marina Tsvietàieva, que posaven guionets en el lloc de les comes, Felícia Fuster deixa espais en blanc per fer les pauses en una distribució dels versos que fuig totalment de la convenció de manera semblant a com ho havia fet Joan Salvat-Papasseit. Això no obstant, els poemes així escrits són com l’anotació delicada d’una peça musical, com un dibuix ben estructurat sobre el pla.

Tots aquests aspectes formals que trenquen les rigideses dels cànons, no desdiuen la tradició espiritual en la qual cal inserir els poemes de Fuster, que adopta un llenguatge a mida per a una poesia en el qual cada vers, o en la combinació de dos versos, apareix, rutilant, una fita per meditar, a la manera de mandala verbal com el que dóna títol a aquest article: I no sé què cal fer/ perquè sigui diumenge.

Cal estar en gràcia per expressar l’esplendor dels estats anímics que traspuen de l’art literari de Fuster: fluïdic en primera instància, com en una revelació; i en segona instància, el dol espiritual que es respira en aquests versos és com el dolor que provoca la nit de l’ànima, per dir-ho amb la mateixa imatge que Joan de la Creu. L’autora, que escolta dins de si el batec del sagrat, no fa figuretes verbals, decoratives, com tan sovint veiem fer: Felícia Fuster mostra al nu la seva ànima humil, i amb pobresa franciscana s’abraça a la ferida que li obre les portes del misteri: el trànsit que va de la fosca a la llum. Cal travessar la nit, néixer a l’esperit és això.

En el to general dels poemes Sorra de temps absent hi ha el desig de recuperar alguna cosa que se sent com a perduda, aquella naturalesa prístina que ens va precedir i que la vida enfosqueix. Cal fer el camí a la inversa, doncs, i és amb dolor que es fa, ja que tot naixement comporta sempre els dolors del part. Aquest dolor Fuster el descriu de manera suau, tal com era el seu món íntim: núvol que em traspassa. Perquè s’ha de tocar de peus a terra, sí, sí, ja ho sabem, per a l’autora la vida de debò no té pas lloc fora del món, això no, però la percep amb una intensitat viva amb l’ull de la visió interna: l’ull daurat de l’esperança, una altra imatge d’aquell diumenge que enmig de la foscor i el dubte s’ha de manifestar a l’ànima en resurrecció.

No és pot escriure millor la set de llum, l’anhel espiritual que estira el cel perquè davalli fins als temples d’Eleusis. En els versos de Sorra de temps absent, Fuster fa referència als misteris d’Eleusis. El missatge és clar, doncs: morir a certes aparences mundanes per renéixer a la vida veritable. Per analogia amb el missatge, la poesia de Fuster es mostra succinta i transparent: he abandonat per la claror la sorra.

Els versos de Sorra de temps absent tenen un sentit profund que la poeta expressa amb clares i triades paraules. Aquesta manera d’escriure d’aparença tan senzilla, però amb referències cultes a una llarguíssima tradició que la lliga a les savieses antigues, no és popular. Aquest gran llibre va quedar finalista al premi Màrius Torres de l’any 1997. Mal al cor potser hauria fet a algun jurat no poder destacar d’alguna manera aquest llibre que va ser inclòs al volum Felícia Fuster. Obra poètica (Proa, 2010), a cura de Lluïsa Julià, ara comissària de l’Any Felícia Fuster al costat de Pilar Parcerisas, que s’encarrega de l’obra de la pintora.

Felícia Fuster, que va començar a escriure poesia quan ja era una dona madura, va ser descoberta per Maria-Mercè Marçal l’any 1984. D’acord que la poesia de Felícia Fuster es complau a investigar l’ús de la paraula, els seus recursos en el camp de la poesia, com va dir Francesc Parcerisas l’any 1987 arran de la publicació d’Aquelles cordes al vent; d’acord que la seva estètica –en els últims temps influïda pel zen després del seu viatge al Japó i de les seves traduccions de poesia moderna japonesa- beu de les mateixes fonts que la seva obra artística inicialment avantguardista i surrealista, després informalista i abstracta. Però cal apuntar més lluny, o a un cel més alt: a la poètica de Felícia Fuster la travessa com una sageta de foc una metafísica que, per trobar-li una germania espiritual, podríem emparentar amb la de Rainer M. Rilke. Perquè, qui, que no fos Felícia Fuster, podria escriure uns versos tan colpidorament lluminosos com: Acompanyant-me del sol nu/ cada matí cremo la fosca.