Les naixences de Felícia Fuster

És possible viure relativament lluny del teu país natal i escriure una obra actual i moderna en una llengua materna viva i sòlida? Davant d’aquest escenari, Felícia Fuster diria que sí, que és possible. La poeta, nascuda a Barcelona el 1921, va instal·lar-se el 1951 a París, als trenta anys, per prioritzar una carrera artística —pintura, escultura, collage…— que sempre va combinar amb la creació poètica. L’art va ser sempre una dedicació pública, coneguda; l’escriptura, en canvi, va desenvolupar-se privadament; l’obra poètica es va mantenir inèdita fins ben entrada la seixantena, moment en què Fuster publicà el primer poemari, Una cançó per a ningú i trenta diàlegs inútils (Proa, 1984). Enguany celebrem el centenari del naixement de la poeta (Any Fuster) i hem volgut parlar amb la filòloga Lluïsa Julià, estudiosa de la seva obra. Julià signa el pròleg que obre l’Obra poètica de l’autora (reeditada recentment per Proa) i és comissària de la part literària de la commemoració (Pilar Parcerisas s’ocupa de la part artística).

En el marc de La Setmana del Llibre en Català s’homenatjarà a Felícia Fuster el diumenge 19 de setembre a les 12:00h en l’escenari 2 del Moll de la Fusta.

Julià diu que la tardana irrupció editorial de la Fuster poeta “és fàcil d’entendre si se sap que se’n va anar a París a prioritzar la seva faceta de pintora”. Tot i així, cal saber que la poeta “sempre escrivia, però ho feia com una cosa més personal”. “Va arribar un moment de maduresa en què va decidir publicar per allò que passa: tens les coses i vols tirar-les endavant”, apunta Julià, que assenyala l’interrogant que genera l’aparició del primer recull: “Com és que algú que viu tants anys a França és capaç de mantenir una llengua tan viva i pura? Fuster no ha d’estudiar la llengua perquè la viu molt viva a la Barceloneta des de petita i, finalment, esclata”. “El que sobta de Fuster”, continua, “és que és una persona que se’n va als trenta anys a París per començar-hi una carrera que sobretot vol que sigui artística —el primer que fa és obrir un taller—, però alhora aconsegueix mantenir una llengua viva que li permet produir una poesia actual i moderna. Amb ella, a més, es trenca un tòpic que encara es considera important: la poesia està pensada i feta per gent jove. Habitualment, la trajectòria dels escriptors comença en el camp de la poesia i després es passa a la novel·la. Hi ha ocasions, però, en què no és així. Ho hem vist, per exemple, amb Antònia Vicens”.

A París, Fuster viurà una vida cultural relativament distanciada de Catalunya: “No manté massa relació amb Catalunya si parlem de cultura en termes de coneixement personal dels autors. Segueix algunes lectures, però. A la seva biblioteca hi ha Riba, Estellés, Espriu, Martí i Pol…”. No segueix, doncs, l’actualitat, la pulsació de les novetats. És als anys setanta quan el seu nom comença a circular, el moment en què torna puntualment, de visita (sempre viurà a París). “Es relaciona amb la cultura catalana a través d’amistats concretes. No forma part de capelletes. Quan se li demana, Fuster diu que mai no ha tingut interès a formar part de cap grup; prefereix que la recordin com un ésser isolat”. Aquest isolament concorda amb el concepte de ‘personalitat aïllada’ que la poeta adopta de la cultura oriental.

Fuster també s’explica amb aquesta idea de la plenitud que la fa tan interessant. Parlem de la poeta, de la pintora, però ella entén l’art com una idea global. Una cosa en complementa una altra

De la cultura i el pensament orientals, Fuster n’absorbeix una manera de pensar i viure on el silenci i l’essència són conceptes centrals. Dels escriptors japonesos (el Japó serà el país que més la fascinarà) n’incorpora aquesta idea de creador isolat, divers i polivalent: “El que li agrada dels poetes japonesos és que són traductors, guionistes, dramaturgs… Fuster també s’explica amb aquesta idea de la plenitud que la fa tan interessant. Parlem de la poeta, de la pintora, però ella entén l’art com una idea global. Una cosa en complementa una altra. També tradueix, per exemple; i fins i tot va començar a escriure un guió de cinema”. La poeta es presentava “irònicament” com una ‘dona faber’, fabricant, una dona amb “una visió global de l’art”.

Tornem encara a París i a la relació intermitent amb Catalunya. “A partir de la mort de Franco”, explica Julià, “Fuster ve més sovint a Catalunya. Visita el país per veure-hi els amics. Intenta comprar-se una casa. I n’acabarà tenint diverses. No es desarrela. Manté el lligam, un compromís amb el país”. Pel que fa a la vida parisenca, la filòloga dibuixa algunes línies: “Se’n sap poc. Als anys cinquanta, Fuster es casa. Té una relació fatal amb el seu home. Acaben malament. Ella s’ha de buscar la vida i es estudia Economia. Va treballar en empreses de comunicació i màrqueting. Hi ha una entrevista interessant publicada a El Temps en què Fuster explica que ha tingut moltes naixences, diu que ha hagut de començar moltes vegades”. Més enllà de la vida privada, resolta amb feines d’oficina, artísticament, la poeta manté contacte amb alguns pintors catalans residents a la ciutat: “Es relaciona, per exemple, amb Xavier Oriach, pintor sabadellenc que encara es viu. També es veu amb en Benet Rossell. I potser encara en trobaríem algun més. Com que centrava el temps en la seva obra, no va deixar moltes pistes. Una altra relació important és la que té amb l’arqueòleg Miquel Tarradell, que vivia a Barcelona i enguany també en celebrem el centenari”.

Una altra pregunta important que ens hem de fer és si París integra una pintora catalana al circuit artístic local. La resposta és que sí, però progressivament. “A partir dels anys seixanta va participar en diverses exposicions col·lectives. Amb continuïtat. En una de les mostres presenta una obra —un vas de vidre gravat— que li comprarà la galeria Koenig de Nova York. Quan fa coses, de seguida destaca; és una artista original i moderna, molt personal. No tindrà una activitat artística completa fins més endavant, però pictòricament va intervenint i exposant. També se la inclou en una mostra col·lectiva del Pompidou. I exposa en petites poblacions franceses, on presenta obra més personal. Fins i tot hi ha documentada alguna exposició als Països Baixos i Alemanya”.

Recuperem ara el traç de la cultura oriental en l’obra de Fuster; la topada i el vessament que hi deixa anar. Semblava, d’entrada, una relació predestinada: “Des de petita la manera de fer de Fuster era la d’anar a l’essència de les coses. Buscar el silenci i despendre’s d’allò que no és essencial. Això definirà el seu caràcter”, explica Julià. Fuster coneix la cultura oriental de mica en mica, d’una manera progressiva: “A París hi ha artistes i poetes orientals que tenen una relació amb la poesia simbolista francesa i la poesia surrealista. Fuster s’interessa per aquests artistes, per la seva obra, i l’interès resulta en un viatge de tres mesos al Japó, la tardor del 1986. Ella diu que és un viatge iniciàtic. I és també un viatge que ja està molt preparat. No descobreix res quan hi és. Abans ja ha mantingut contacte amb diverses galeries. Durant els mesos que dura el viatge, Fuster s’interessa per la cultura i la llengua. D’aquí que tradueixi una antologia de poetes japonesos moderns —poetes del segle XX, veus que trenquen amb la tanka i l’haikú— amb en Naoyuki Sawada”.

Fuster va viatjar molt, però la seva obra no retorna amb transparència aquesta afició: “A l’obra de Fuster no hi ha mai la descripció d’un espai exterior on inscriure les sensacions i els sentiments. Va directament a les imatges sorprenents, feridores; ens explica un estat d’ànim, una situació interna. Referencia molt poques vegades ciutats o carrers. I quan ho fa sempre es lliga l’escenari a la sensació de desemparament, la impossibilitat de tirar endavant. Recordo un poema que es titula Tunis. En algun altre pots pescar alguna cosa més, que ha estat al desert… A Postals no escrites això canvia: hi pots llegir clarament referències al Mont Fuji o a algun museu. Està viatjant pel Japó en aquest llibre”. Julià presenta la poeta com “una nòmada”. “No només una exiliada d’aquí, més aviat una nòmada. París li interessava per les possibilitats pictòriques dels anys cinquanta”.

El viatge al Japò té lloc el 1986; des de llavors l’obra de Fuster absorbeix intensament formes i corrents de pensament; aquesta influència acabarà generant, el 1988, “un gir” en la poesia de l’autora: “Ja en el segon llibre, publicat el 1987, hi ha una part de poemes curts. Cal assenyalar, però, que els seus primers poemes són llargs i en continuarà escrivint; poemes de més d’una pàgina, amb molts versos, amb imatges feridores i elements surrealistes, de l’inconscient. Al tercer també hi ha una secció de poemes breus. I a partir d’aquí, el contacte oriental anirà a més, però encara trigarà una mica a esclatar. Als anys noranta, per exemple, va publicar una plaquette que titula Passarel·les; la passarel·la és el nom d’una estrofa que s’inventa ella mateixa: una tanka allargada, amb un vers lliure que la clou. I finalment hi ha els famosos haikús del 2001, els de Postals no escrites, elaborats originalment el 1995”.

Una altra influència serà el cinema. És una font d’inspiració menor, però clara, detectable. “La influència del cinema es nota, sí”, sosté Julià, “sobretot pel tema de la seqüència. Al tercer llibre [I encara, 1987], tots els poemes comencen o acaben amb una ‘i’, fa com una il·lació entre un poema i l’altre. Alguns poemes de Sorra del temps absent, de l’any 1998, estan seriats. Fa sèries. Hi ha aquest moviment. I no podem oblidar el títol de Versió original”. Recordem el projecte fallit del guió: “Va començar a escriure un guió per a un film de dibuixos animats. Va connectar amb algú de Disney a París i va tenir interès per tirar endavant un guionatge. Més tard, va contactar amb algun estudi de Madrid, però al final el projecte no va avançar. Va arribar a escriure una part del guió, però no ho hem trobat res”.

Hi ha un pòsit que Fuster i Marçal comparteixen; el jo com l’irracional: “Amb Marçal, aquest jo evoluciona cap a l’estudi de l’imaginari femení. Amb Fuster evoluciona cap a la literatura oriental. Tenen obres molt diferents, però sí que hi ha aquest pòsit d’imatges de l’inconscient, tallants, surrealistes”

Públicament, la irrupció de Fuster té lloc el 1984, amb la publicació d’Una cançó per a ningú i trenta diàlegs inútils, un recull que la poeta va presentar al Premi Carles Riba. No guanya, però Maria-Mercè Marçal, al jurat, detecta una veu que no s’ha de deixar passar. “Marçal va quedar impressionada de no conèixer aquella aspirant. També altres membres del jurat van sentir aquesta sorpresa. Era estrany per una qüestió d’edat i de desconeixement del nom. Aquí es coneixia tothom, i més en aquell temps. Marçal va córrer a contactar amb ella i van establir una amistat important”. La connexió és més ideològica que no pas literària, tot i que una certa correspondència entre obres sí que la podem notar. Hi ha un pòsit que Fuster i Marçal comparteixen; el jo com l’irracional: “Amb Marçal, aquest jo evoluciona cap a l’estudi de l’imaginari femení, amb una influència important de la filosofia i dels estudis de gènere. Amb Fuster evoluciona cap a la literatura oriental. Tenen obres molt diferents, però sí que hi ha aquest pòsit d’imatges de l’inconscient, tallants, surrealistes”. Una cançó per a ningú i trenta diàlegs inútils ha estat editat individualment per Llibres del Segle i Cafè Central a la col·lecció Balbec.

Pel que fa a influències literàries, a banda de la literatura oriental, dels poetes japonesos sobretot, cal anotar dos noms: Salvat-Papasseit i Miquel Martí i Pol. Fuster s’està de dir sempre quines veus o lectures incorpora la seva obra, però l’autor de L’irradiador del Port i les gavines l’havia de “tenir present, tots dos eren poetes de la Barceloneta. Papasseit també comença amb alguns poemes que són tankes”. La vinculació amb Martí i Pol s’explica a través del “vitalisme, de la poesia vital i positiva”. Amb la seva obra, Martí i Pol ens diu que “malgrat tot, es vol avançar; malgrat les circumstàncies, malgrat la guerra, es vol tirar endavant. És aquest corrent vitalista que arrenca amb Maragall el que també està en l’obra de Martí i Pol i Fuster”. Sobre el refús a declarar influències, Julià diu que la poeta només citava Riba i alguna vegada Estellés. “Per contrast amb la poesia actual, les influències estan molt matisades, molt interioritzades. En cap dels seus llibres hi ha un apartat d’endreces o agraïments. Només hi ha un sol poema dedicat, a Marçal. Els seus poemes estan totalment despullats”.

“La poesia és combat”, deia Fuster. Un combat que hem d’entendre en un sentit personal, molt concret, el sentit vitalista. “El combat a l’ombra”, precisa Julià”. “És el combat de Maurice Blanchot; en el sentit de buscar, de bussejar en l’ombra, en el desconegut, per traure a la llum un cos nou, que ha de ser la poesia”. Fuster incorpora diferents lluites vitals sense ser reiterativa, sovint de manera matisada. Pel que fa al gènere, Julià detecta una similitud amb Montserrat Abelló i Maria Àngels Anglada. Totes elles adopten el subjecte femení “sense escarafalls, sense fer-ne ostentació; el cos com a element sobre el qual treballar, la matèria, un element molt present”. Una altra reivindicació que supera la poesia és la del país: “Es veu molt clar amb els objectius de crear la fundació que porta el seu món. L’hauria pogut fer a París, que és on tenia la residència i on tenia les propietats que havien de servir per sufragar la fundació, però la vol fer aquí i la fa per ajudar als joves artistes locals. La Fundació Felícia Fuster ha donat durant quinze anys beques de pintura, escultura i gravat”.

Avui, finalment, alguns poetes assumeixen la veu de Fuster com una referència clara. Toni Clapés, Sam Abrams (que l’ha traduït a l’anglès) o Mireia Vidal-Conte l’han valorat i difós. “Fa poc llegia un llibre de la Dolors Miquel en què donava les gràcies a la poesia de Felícia Fuster. Francesc Parcerisas, al pròleg del segon llibre, ja assenyalava les línies importants de l’obra de la poeta [Parcerisas parla d’un “afany original d’investigació” i d’una “absoluta independència”]. En Feliu Formosa va formar part de la primera junta de la Fundació”, afegeix Julià, que apunta l’existència d’obra inèdita encara poc estudiada. El cos essencial de l’obra —sis poemaris— el va publicar Fuster en vida: “De vegades ens pensem que publicar més obra és bo i no sempre cal”.

Podeu consultar totes les activitats de l’Any Fuster en aquest enllaç.