Homenatge al poeta de cafè amb llet

«De mi sempre han dit que som de cafè amb llet. Sí, sí.
Ma mare, que era negra, hi va posar el cafè.
I mon pare hi va posar la llet.»
Guillem d’Efak

Ovidi Montllor explicava que va ser Guillem d’Efak qui li va ensenyar a dir com deia, amb un to que fa que la poesia esdevingui música o que sigui interpretada com una de les millors obres de teatre. Tots dos van marxar de vacances l’any 1995, ara fa 21 anys. El col·lectiu Illencs va escollir aquest cap de setmana per retre-li homenatge a d’Efak.

Tot i ser un dels noms que revolucionaren l’escena de la Nova Cançó catalana, a Guillem Fullana Hada d’Efak no se’l recorda tant com s’hauria. Mallorquí nascut a Guinea, va ser poeta, músic i rapsode, però també miner, bàrman i guia turístic. I encara s’hi podrien afegir més oficis. Igual com era ell de polifacètic, ho va ser el seu homenatge.

Més d’una vintena de poetes, músics i actors van ser els responsables de posar veu a les lletres de d’Efak. Amb poc més de dues hores, només n’hi va haver prou per fer quatre pinzellades sobre la seva trajectòria vital i recordar alguns dels tants escrits que va deixar. Unes 300 persones s’aproparen al Centre Artesà Tradicionàrius (CAT) per endinsar-se al món efakià.

El “black power dels Països Catalans”, com va anomenar-lo David Fernández, va ajuntar entre d’altres a artistes de Catalunya i País Valencià, com Bel Olid, Ovidi3 i Borja Penalba i Mireia Vives. També illencs que porten anys reivindicant la seva figura, com Joana Gomila o Marcel Pich, i d’altres que no en porten tants, com el grup Xarxa.

La vida i els versos de d’Efak omplien el silenci de la sala. De vegades eren ben durs. D’altres, ben dolços. En totes les ocasions, explicaven allò que el manacorí creia que s’havia de saber del lloc on vivia. Amb la innocència i saviesa d’Els Infants es podia viatjar als seus primers anys de vida, plens de records de la guerra i la postguerra, dels crits de les vídues que enregistrà a Cançó per les dones.

Dues hores passen ràpid quan s’ha d’explicar com va revolucionar el panorama cultural català i mallorquí un home que va fer d’allò bo i dolent alhora – ser negre i cantar en català – la seva identitat creativa. Guillem d’Efak deia que el contractaren per cantar no perquè ho fes bé, sinó perquè era negre.

També deia que ell no va néixer a Manacor i que tampoc hi va habitar per molt de temps, encara que mai no va deixar de viure-hi. Ni ell ni la seva obra es pot separar de la localitat que el va veure créixer i que el va portar a recuperar i a enriquir la cançó popular mallorquina, però també a introduir el jazz i el blues a l’escena musical catalana. Era, tècnicament, una de les veus més potents de la Nova Cançó catalana, tot i que la poesia l’estirava més que la cançó.

Guillem d’Efak va ser ferm activista en defensa de la llengua i cultura catalanes, no només des de les seves lletres sinó també ensenyant a llegir i a escriure-hi. Quan va tornar de Barcelona a Mallorca als anys 80, es va posar a treballar de guia turístic. En un principi havia anat a demanar feina a la Universitat, però allà li van oferir una feina diferent a la que ell demanava perquè creien que era més convenient per a un negre: bidell. Amb dignitat, va rebutjar l’oferta i va decidir mostrar la seva illa als turistes com mai més la veurien. De passada, va aprofitar per ensenyar català als xofers amb qui treballava.

La vida de l’artista afromallorquí ha estat contada sempre des d’una mescla de realitat i llegenda. Ell mateix deia que la seva mare era una princesa pàmue, i per això en els seus inicis es feia dir Príncipe Guillermo. Va durar ben poc, per això. Entre anècdota i anècdota, l’acte va arribar al final i artistes i públic es van acomiadar de Guillem d’Efak, i Guillem d’Efak es va acomiadar d’ells amb un “no sé massa bé on vaig, però sé d’on fuig”.

La revolució del bon gust va servir per fer memòria i per tornar a escena des del Principat un dels artistes catalans més rellevants del segle XX. Guillem d’Efak va ser contemporani d’artistes com Raimon, Ovidi Montllor o Lluís Llach, però la seva figura ha estat poc reivindicada fora de les Illes. Artistes com el cantautor Marcel Pich o l’actor Pep Tosar havien apropat la figura del manacorí al públic català amb diversos espectacles, però la reunió de tot d’artistes de diversos indrets del territori va aconseguir posar d’Efak al centre d’una altra manera. Serà un dia que durarà anys.