Herència i bogeria

A partir d’un interessant joc de veus narratives, Maria Mercè Roca construeix a Marí (La Magrana) una novel·la de llengua depurada i trama complexa sobre la salut mental. Som davant la biografia de la Marí, una noia que té una veu que li perfora el cap des d’abans de néixer. Una veu invasiva i malparida que vol espatllar-li la vida. L’esquizofrènia plana aquí com una «veu perversa» a través de les petites escenes d’un relat fragmentat, clara metàfora d’una ment humana cada vegada més vulnerable a les afeccions cerebrals.

L’autora combina el narrador extern en tercera persona, que ens explica els fets amb objectivitat, amb un en segona persona que, en realitat, és un doble jo de la protagonista i que hi dialoga. La veu que Marí porta tothora al cap com una ràdio encesa és versemblant i alhora fa basarda. És una veu però també és un personatge, en aquest brillant joc de miralls mentals que és Marí.

«Calla una mica, vols? Calla, desapareix, no diguis res. Deixa’m tranquil·la fins demà. Demà vens altra vegada a perforar-me el cap, si vols, però aquesta nit em deixes estar. Sisplau. T’ho demano. Siguem amigues». Però encara que ho vulgui, la veu sempre guanya: «Per no sentir-me, pobra infeliç, apuges el volum del fil musical de la botiga, que normalment sona molt fluix». De to, és una veu prou agradable. De dona jove, com la de la Marí. Amb l’esquizofrènia, també arriba l’angoixa i el trastorn obsessiu-compulsiu. I la paranoia. I l’histrionisme.

Estructurada en tres parts —Jo, Marí, Tu i jo (la més extensa)— i situada a Girona (Fires, la Copa, els Àngels, la Devesa, la impremta Masó, l’església del Mercadal), Maria Mercè Roca comença la història de la Marí pel començament: la jove té una vida absolutament normal, amb una família i un avi, en Just, gràcies al qual s’aficiona a la fotografia —«a l’art de revelar»— quan als dotze anys li regala una Leica R4 petita, compacta, analògica, i li fa entendre que la fotografia es troba entre la màgia i la química. En Just es consagra a la Marí en cos i ànima. És un secundari important a la novel·la de Roca, igual que la Lliberata, la seva germana, per qui Marí sent un gran magnetisme: «Era una dona lliure», li diu l’avi. La nena Marí es mira sempre el seu avi amb els ulls enormes i grisos, amb una «mirada tan profunda, insistent, que el pertorba».

De més gran, considera la vida molt avorrida, previsible i gens estimulant. Quan sent la veu, la Marí té por de morir-se. I l’hi explica al seu avi que la veu la mana. L’avi li respon: «Com a la Lliberata!». Pobra Marí, també hi comparteix una taca fosca al coll. Quan fa cas a la veu, es despulla enmig del carrer, quasi ofega la seva mare amb un llençol i crema el cotxe del seu ex. De comissaria passa a psiquiatria: «la veu no és meva, no soc jo però fa de mi». A partir d’aquí la química, la pastilla blava, entra a la vida de la Marí. La veu, òbviament, li mana que no se la prengui.

I és que, en realitat, la protagonista de Marí no és Marí, sinó aquesta maleïda veu que viu dins el seu cervell des d’abans de veure la llum. Una veu maligna amb la qual s’ha d’acostumar a viure. En aquesta faula sobre la salut mental, un element clau és l’entorn de la Marí, conscient dels seus problemes —tot i que al començament la tracten de «pertorbada, desequilibrada, malalta del seny»—, persones properes que viuen en un estat de vigília permanent o la tracten amb una delicadesa que no és natural; també és clau, com assenyala l’editor Joan Rimbau, el domini literari i de la llengua de què fa gala Roca aquí, amb un espectacular exercici de destil·lació del català.