Gemma Lienas interpel·la el conseller de Cultura

L’escriptora i diputada Gemma Lienas ha fet aquesta interpel·lació al conseller Santi Vila arran de la presentació del Pla de la lectura 2020. Lienas posa sobre la taula els reptes que afronten els escriptors per sobreviure exercint un ofici cada dia més invisible.

Aquesta interpel·lació, conseller, fa referència a la lamentable situació que viu el món del llibre i, de retruc i sobretot, la que pateixen els creadors i creadores, que són la primera baula i la més dèbil de la cadena en tot el procés que passa un text original fins a arribar a les mans del públic. I vull deixar clar que no la faig tant com a escriptora, que també, ni com a educadora, que també, sinó, sobretot, en qualitat de lectora.

I és que els nostres temps no són bons per a la lírica, com diria Bertolt Brecht; però no és del poeta i dramaturg alemany de qui vull parlar-li sinó de Ray Bradbury i de la seva novel·la Fahrenheit 451, que, n’estic segura, vostè deu conèixer. Però permeti’m que en faci quatre pinzellades per a qui no la l’hagi llegida. Fahrenheit 451 és una novel·la distòpica –una distòpia és l’antítesi d’una utopia— escrita per Bradbury el 1953. El títol fa referència a la temperatura –expressada en graus Fahrenheit– a la qual els llibres es cremen. Jo la vaig llegir el 1964, quan tenia 13 anys, i em va deixar en estat de xoc: un món on els llibres ja no li interessen a ningú tret d’unes quantes persones considerades estranyes i indignes de viure en una societat tecnificada; un món on els bombers ja no apaguen focs –les cases són ignífugues— sinó que cremen les biblioteques que encara conserven aquests éssers tan estranys. Després, als 15 anys vaig veure la pel·lícula que, sobre la novel·la, en va fer Truffaut i, a partir d’aquell moment, vaig decidir quin llibre m’aprendria de memòria per conservar-lo per a la posteritat si mai arribava un Fahrenheit 451. La novel·la de Ray Bradbury se situa el 2010. Ara, el 2017, l’he tornada a llegir i m’ha esgarrifat molt més que la primera vegada perquè, malauradament, ja no representa una distòpia sinó que descriu el nostre món. A la novel·la, la gent interactua tot el dia amb una pantalla (Bradbury no va ser capaç de preveure que serien petites i ens cabrien a la butxaca sinó que les imagina a la sala de casa substituint les parets); la gent no escolta a ningú, només parla amb les pantalles; els plans d’estudi fa temps que han prescindit de la història i la filosofia; de mica en mica, la llengua i la gramàtica s’han anat abandonant; els diaris ja no existeixen… Oi que no és distòpic sinó molt real?

Diu Ray Bradbury: “No hi va haver ordres, ni declaracions, ni censura” -es refereix als llibres. “La tecnologia, l’explotació en massa i la pressió de les minories va provocar aquesta situació”.

Nosaltres, conseller, anem tard, però encara tenim un sospir de temps per mirar d’evitar reproduir per complet el món de l’autor nord-americà.

Sé que vostè ho veu així, perquè em consta que té biblioteca personal i perquè acaba de fer públic un pla per incrementar l’activitat lectora a Catalunya, un pla del qual me’n sento parcialment responsable perquè algunes de les idees que conté les hi havia plantejat jo a vostè, conseller, abans de les vacances de Pasqua.

Però no n’hi ha prou, conseller, a fomentar la lectura –que és un objectiu certament molt lloable–, cal promoure també l’amor pel llibre i l’interès per construir una biblioteca personal.

L’amor pel llibre, sí, ja que els llibres són a les biblioteques perquè algú els ha escrit, algú els ha editat i algú els ha venut. Sense aquesta cadena, les biblioteques, els bibliotecaris i les bibliotecàries no existirien.

Si ens fixem en els hàbits de compra de llibres (descomptant els llibres de text), observarem que, malgrat que el percentatge de catalans que va comprar algun llibre al llarg del 2015 va augmentar fins el 47,9%, la mitjana de llibres comprats (7, el 2015) no ha deixat de baixar els últims cinc anys. Per dir-ho curt, en els últims anys més persones compren llibres, però en compren menys.

En termes globals, el segment que més vendes ha perdut en els últims anys ha estat el del llibre infantil i juvenil. Segons l’estudi de l’associació d’editors en llengua catalana la venda de llibres per a infants i joves continua en caiguda lliure.

No el sorprenc, conseller, si li dic que la majoria d’escriptors i escriptores catalans tenen ingressos molt precaris i si li dic que en els últims tres anys i mig han plegat més de cent llibreries a Catalunya.

Per això, no n’hi ha prou a fomentar la lectura. Insisteixo, cal fomentar la biblioteca personal. El 2011 la comissió europea va publicar un estudi titulat L’ensenyament de la lectura a Europa. El capítol tercer parla de com la família influeix definitivament en el rendiment en lectura.

Certament hi ha variables familiars que no es poden modificar –per exemple, el nivell educatiu i professional dels pares–, però hi ha variables que sí que es poden alterar, com les actituds cap a la lectura, les activitats de lectura amb fills i filles i el temps que es dedica a llegir i a llegir per diversió, variables que, sorprenentment, segons els darrers estudis, són tant o més importants que les primeres. Per exemple, una variable alterable que té una enorme incidència és el nombre de llibres infantils a la llar. L’estudi indicava que l’alumnat dels països escandinaus i del Regne Unit era el que en tenia més. A la banda contrària, el que en tenia menys era entre d’altres, el d’Itàlia i el d’Espanya.

Per això, des d’Europa proposen, com ja es fa en alguns països, programes d’alfabetització familiar, per ajudar pares i mares en aquesta tasca. La majoria d’aquests programes se centren a recolzar les interaccions lectores entre família i criatures. Les iniciatives que més es reforcen són regalar llibres i llegir en veu alta amb els nens i nenes.

Aquest capítol també insisteix en la lectura durant el temps de lleure i la lectura pel plaer de llegir, és a dir, desvinculada de les tasques escolars, ja que llegir per plaer incrementa –està demostrat– el nivell lector. Infants i joves que practiquen la lectura com una activitat de lleure es veuen a ells mateixos com una comunitat de lectors que interactua socialment al voltant dels llibres i comparteix el seu amor per la lectura.

D’altra banda, les investigacions han demostrat sistemàticament que les persones que llegeixen més són millors lectores. En incrementar el temps de lectura milloren les habilitats lectores, i això al seu torn augmenta la motivació per llegir més.

I, per últim, són molts els estudis que estableixen una relació entre el nombre de llibres a la llar i millors resultats acadèmics. Si observen els resultats de les proves PISA veuran com coincideixen els països amb millor puntuació amb els que tenen més llibres a casa. I a l’inrevés. Evidentment que no és l’única variable, però n’és una i amb una incidència definitiva en la competència lectora.

Ara fixem-nos en què passa als centres educatius tant de primària com de secundària del nostre país. Sé, conseller, que no és el seu negociat, però està clar que influeix, i de quina manera!, en la cultura que té la gent; i aquest sí que és el seu terreny.

Resulta que les escoles van adquirir un hàbit molt bo en incrementar de manera notòria el temps de dedicació a la lectura durant la jornada escolar. En canvi, van anar perdent un hàbit també molt bo que tenien de feia molts anys: fer comprar a cada alumne tres llibres literaris per any. Aquesta modificació es va produir de la mà de la promoció que feia el departament d’ensenyament pel que fa a la reutilització dels llibres de text. No vull entrar en la qüestió del llibre de text perquè no és l’objecte de la interpel·lació ni vostè conseller hi té competències. Vull parlar-li del fet que, de la mà d’aquests llibres, les famílies hi van fer passar també el llibre literari amb la connivència apàtica del centres o fins i tot amb el seu entusiasme galopant.

En què consisteix aquesta socialització mal entesa? Li posaré l’exemple més freqüent. El centre aprofita els diners que hauria dedicar a la biblioteca escolar per comprar 25 llibres del mateix títol per a l’aula. I fa el mateix per a cada nivell. Aquests llibres són del centre, és a dir, un material purament escolar, i als ulls de l’alumnat queden desvinculats del lleure i del plaer. S’imagina com ha influït aquesta qüestió en el fet que el llibre s’hagi devaluat a ulls de l’alumnat? A més, es fa una idea de l’estat en què es troben els volums quan fa només cinc anys que passen per les mans de les criatures? Fan fàstic, li asseguro. D’altra banda, el professorat es veu obligat a fer llegir cada any el mateix títol, li agradi o no.

Als anys vuitanta, a rebuf dels moviments de renovació pedagògica, el professorat va fer una gran feina a l’hora d’engrescar infants i joves a construir la seva biblioteca personal. En aquella època, els i les escriptores anaven a fer xerrades als centres. Si preguntaven a l’alumnat quants llibres tenien a casa, una part important deia que havia començat a haver-n’hi a partir del moment en què havien iniciat la primària i els mestres els n’havien fet comprar. En aquell època, l’escola i l’institut acomplien la funció igualadora social que se n’espera.

Ara, els escriptors i escriptores continuen fent xerrades als centres –menys que abans perquè les editorials ja no les paguen: no els surt a compte–; els creadors depenen, doncs, per poder fer xerrades de les que paga la institució de les Lletres Catalanes. Però si pregunten qui té llibres a casa, la resposta que obtenen és descoratjadora. No els sorprendrà que creadors i creadores estiguin deixant d’escriure, perquè, com que ningú no compra llibres, ja no poden viure de la seva feina.

Quan jo era petita, als anys cinquanta, no hi havia literatura infantil i juvenil catalana –ni castellana, també és veritat. Jo llegia en Guillem Brown, que a l’època és deia Guillermo. I menjava boles “de grosella” i jugava al jardí del darrera on hi havia “el viejo cobertizo”, però no tenia la més remota idea del gust que podien tenir aquestes boles ni de l’aspecte que tenia un “cobertizo”.

La literatura representa un univers mental comú a tots els parlants d’una llengua. Si la literatura infantil i juvenil catalana desapareix, serem colonitzats per altres universos mentals.

És més, podem acabar quedant-nos sense llibres de tota mena: infantils, juvenils i per a persones adultes. De ficció i de no ficció. De prosa, de poesia i de teatre. I no només ens perjudicarà a les persones lectores sinó també a les que no llegeixen.

Per posar-los un exemple: Virginia Wolf i Simone de Beauvoir. Tant aleshores com ara, són molt minoritaris els contingents de lectors d’aquestes autores, però ningú no dubta que són una referència de corrents culturals, polítics i socials ben assentats, per exemple, el feminisme.

Promoure el llibre és, doncs, no només proveir de més satisfaccions els lectors -satisfaccions que, com ens deia el recentment desaparegut Rafael Chirbes, poden ser fruit d’un esforç violent per part de l’autor i del seu lector- sinó també produir noves idees i generar imaginaris col·lectius superadors d’idees antigues.

Per tot això li demano, conseller, què pensa fer per introduir el llibre i el valor de la lectura novament entre les famílies? Què pensa fer pels creadors i creadores del país? Què pensa fer perquè puguin tenir una vida digna i puguin continuar creant?