És inútil fugir

Es indiscutible que, des que el poeta vigatà de la baixa edat mitjana Andreu Febrer i Callís va publicar, el 1429, la Divina Commedia dantesca, el degoteig de textos literaris italians traduïts a la llengua catalana ha estat una constant que no ha fet sinó enriquir, d’una banda, la tradició literària catalana i reforçar, d’una altra, els nostres lligams culturals amb els veïns italians. Des dels temps ja llunyans del Modernisme, un bon nombre d’autors catalans han honorat la nostra literatura amb el cabal generós de versions, en vers i prosa, d’aquesta mena. Sense ànim de ser exhaustiu, els noms dels Manuel de Montoliu, Jeroni Zanné, Alfons Maseras, Josep Carner, Josep Maria de Sagarra, Miquel Ferrà o Tomàs Garcés, l’antologia del qual Cinc poetes italians: Saba, Cardarelli, Ungaretti, Montale, Quasimodo (1961), és el reflex més diàfan i potent dels contactes culturals que des de sempre han unit totes dues llengües. Aquí podríem afegir noms com els de Narcís Comadira, autor de la versió dels Cants de Leopardi; Miquel Desclot, dels Sonets de Petrarca; de Bonaventura Vallespinosa, de l’Orlando furioso; de Joan Francesc Mira, d’una versió recent de la Commedia; o de Susanna Rafart, dels Cants òrfics de Dino Campana.

Aquesta allau de textos emblemàtics s’ha vist recentment reforçada amb una primícia, l’aparició d’una antologia, Inútil fugir, del poeta Salvatore Toma. La selecció de textos i la traducció, a cura de Joan Ramon Lladós, exalumne de la Scuola degli Italiani barcelonina, lector compulsiu dels autors grecs i italians, i bon coneixedor, per tant, de la llengua toscana original, que n’ha fet una versió molt acurada, tan fidel a l’original com li ha sigut possible, sense bombolla, precisa, elegant i sempre amb el tacte que reclama una poesia com la de Toma, que arriba per moments a un alt grau d’essencialitat gairebé aforística gràcies a un treball constant de revisió i reescriptura fins a obtenir el resultat definitiu.

Però, qui era Salvatore Toma? Nascut a  Maglie, província de Lecce, Toma pertany al grup d’autors de l’àrea del Salento (Apúlia), regió del sud-est d’Itàlia, que ha donat noms tan coneguts com els del poeta i assagista Vittorio Bodini  o de l’hispanista Oreste Macrì. De fet, en sabem poc, de Salvatore Toma, tret que es va suïcidar –presumptament– el 1987, als trenta-cinc anys, fet que l’emparentaria tràgicament amb Cesare Pavese o Agostino Richelmy; però sí que és una veu singular que va viure al marge de la poesia italiana del seu temps, i que hauria caigut en l’oblit si no hagués estat per l’estudiosa i crítica Maria Corti, que el 1999 va publicar a Einaudi el Canzoniere della morte, una antologia del poeta salentí tan prematurament desaparegut.

Toma és un poeta clàssic i contemporani alhora, un poeta que ens colpeix i ens fa sentir amb força i sorpresa l’originalitat de la seva obra.

L’antologia que avui l’amable lector té a les mans –que a més de destacar-hi la influència de contemporanis seus com Giuseppe Conte o de l’experimentalisme existencial del decenni entre els anys setanta i vuitanta , és també el nexe d’unió amb els poetes de la tradició italiana anterior com Ungaretti, Foscolo, Leopardi i Cardarelli– conté sis reculls de poesia (“Primeres orenetes”, “Per exemple unes vacances”, “Poesies escollides”, “Un any en suspens”, “Encara un any” i “Potser hi som”) publicats gràcies a l’empenta i la iniciativa d’editors menors, i es construeix sobre tres temes definitoris de la poesia de Toma. Aquests temes són: la pietas envers el món animal, la llibertat eròtica o lúdica, evocada com a substitutiu de les limitacions del món real, i la subtil fascinació de la mort. O per dir-ho més simplement: home i animal, somni i realitat, vida i mort. Tots tres constitueixen la font de la felicitat o de la desgràcia del poeta, les forces que posen en funcionament la seva escriptura, presents en gairebé totes les seves composicions.

El primer d’aquests grans temes, la relació amb el món animal, és com una rèplica de la mateixa biografia del poeta, que oposa al viure quotidià una naturalesa nova en contacte amb els animals del bosc, en la ingenuïtat misteriosa dels quals Toma descobreix una puresa i moralitat originals estranyes a l’home. Apartat del món, vivint al ritme imposat per les estacions, en el silenci de la natura, el poeta explora el misticisme de la vida animal, la dimensió onírica de la vida i l’ombra constant de la mort i el suïcidi. Poemes d’aquesta secció són, posem per cas, “Primeres orenetes”, “Premissa”, “No pensis en la mort” o “L’òliba caça”. El segon tema, que a Canzoniere della morte, l’antologia esmentada més amunt, té per títol “I sogni della sera” (“Els somnis de la nit”) presenta una permanent oscil·lació entre somni i realitat, en una dimensió visionària feta de deliris, al·lucinacions alcohòliques i fantasies eròtiques. En aquest clima enrarit, sorgeix el tercer tema, el de la relació entre la vida i la mort, en què al costat de poemes com “Viure eternament” o “Innocència”, s’imposa la figura de la dona del poeta, aquest cop una dona de carn i ossos que pertany al món real i per la qual, diu ell, estaria disposat a renunciar als seus propis versos: “La meva/ és una dona fabulosa./ Per no perdre-la/ renunciaria als meus versos”. A aquesta secció correspon el poema, deu estrofes d’extensió diversa que representen un dels punts d’equlibri entre l’elegia amorosa i la nostàlgia del present, però també una àcida reflexió sobre “… el passat/ que és més fúnebre i més funest/ que la foscor en un taüt…”, reflexió que, com diu Luciano Pagano, el prologuista d’aquesta edició, ens recorda que “la mort que s’amaga rere els plecs del passat és l’única mort amb la qual el poeta no pot dialogar”. No en va Toma és un poeta clàssic i contemporani alhora, un poeta que ens colpeix i ens fa sentir amb força i sorpresa l’originalitat de la seva obra.

Felicitem-nos doncs per la generosa iniciativa de l’Associació Cultural de Poesia Pont del Petroli, de Badalona, que ha sabut publicar en una bella i delicada edició aquesta antologia. I també per l’esforç i dedicació del seu curador i traductor, Joan Ramon Lladós, que ha excel·lit sens dubte en el difícil art d’acostar al lector català els versos –aparentment senzills, però d’una rotunda, expressiva complexitat– d’un autor que sens dubte no deixarà indiferent el lector de poesia que s’hi vulgui acostar.