Emmanuel Carrère, cronista de la dignitat

Emmanuel Carrère (París, 1965) és escriptor, guionista i director de cinema casual, un dels paladins europeus de l’autoficció literària. Però no és periodista. No, diguem-ne, en el sentit formatiu o vocacional. Per tant, pot semblar un perfil intrusiu si del que es tracta és de cobrir amb distància i rigor adequats un dels judicis més importants de la història recent de França com és el dels atemptats de París del 2015. Un cop d’ull a la seva prolífica biografia, però, foragita aquesta idea de qualsevol cap: l’autor escriu articles i reportatges esporàdics des del 1996 –que Anagrama va recollir a Conviene tener un sitio adonde ir (2017) –, i és autor de L’adversari (Anagrama, 2020), novel·la de no-ficció sobre un dels assassins més coneguts i torbadors de la crònica negra francesa. El seu bagatge inclou, igualment, l’evocació dels processos del dol a De vidas ajenas (Anagrama, 2011) i l’exploració dels mecanismes de la radicalització religiosa a El Regne (Anagrama, 2015).

Sota aquestes credencials l’autor torna a la no-ficció amb D13: Crònica judicial, selecció ampliada d’articles apareguts a l’Obs francès que Anagrama publica ara en forma de llibre amb traducció al català de Ferran Ràfols Guerra. En aquest nou repte professional i humà, l’escriptor fureteja en les interioritats de la pitjor massacre en territori continental francès des de la Segona Guerra Mundial: 130 morts, més de 400 ferits i centenars de «víctimes indirectes» i «testimonis desafortunats» que la jurisprudència no reconeix per incapacitat logística i burocràtica. Durant els deu mesos que va durar el procediment, del 2 de setembre de 2021 fins al 7 de juliol de 2022, Carrère va ser testimoni de la condició humana en tot el seu espectre moral, dels cants a la resiliència a la ignorància anihiladora, dels ànims revengistes a l’arribisme impúdic. Relats de llàgrima i sang que van esculpir, pam a pam, una experiència col·lectiva nacional al voltant del dol, la justícia i la dignitat humana.

L’autor se centra inicialment en les víctimes de la tragèdia, testimonis íntegres i esglaiadors amb certs denominadors comuns: la por, naturalment, però també la sensació d’hipervigilància, els malsons incessants, la coïssor insuportable de la culpa o la pèrdua definitiva de la despreocupació. Mort més enllà de la mort: alguns d’aquests homes i dones, tot i ser supervivents per definició pròpia, són difunts en vida. Carrère, tanmateix, s’entesta a cercar un bri d’humanitat entre tanta xifra: una noia que perd la parella, però no té la força suficient per plorar els seus millors amics, també desapareguts a l’atemptat. Una trapezista que perd la mobilitat del braç i, en conseqüència, la capacitat de somiar pels aires; un apassionat jugador de rugbi que no pot tornar a sentir el vent a la cara sense trencar-se de dolor. O una mare que perd la seva filla i no s’ho pot creure, perquè el nostre univers familiar, tan modest i bonhomiós, no pot ser ensorrat en un dia de novembre qualsevol, perquè sempre surt il·lès de l’absurditat mefítica i atzarosa que sempre, sempre, engoleix els altres.

El temor a llegir una narració articulada al voltant de rèpliques exactes s’esvaeix aviat, perquè cadascun dels testimonis té la seva història i les seves circumstàncies vitals, les seves seqüeles, els seus morts, i expliquen la seva veritat amb una visió profundament genuïna. En això ajuda molt la mirada de Carrère, que bandeja la curiositat mòrbida, passant cada declaració pel filtre de l’empatia, commocionant i emocionant, amb les paraules justes i la claror necessària. L’autor afirma que va ser capaç d’albirar de primera mà «l’ànima» d’aquelles persones, i així ens ho transmet: després de cada declaració corglaçadora acabes cruixit, tancant el llibre per recuperar l’alè i la serenitat. Però paga la pena si, un cop passat el mal tràngol, t’adones de com n’estàs d’agraït i d’engrandit de poder entreveure com una persona ordinària, davant la tragèdia, descobreix el poder de la pròpia veu.

En paral·lel, l’autor intenta explorar els mecanismes que configuren el mal i oferir una explicació versemblant sobre per què un grapat de joves d’entre vint i trenta anys, amb les mateixes pors i esperances que qualsevol de nosaltres, van decidir segar vides alienes amb un sadisme esfereïdor. La resposta, evidentment, és inabastable, però Carrère no se’n va de buit d’aquesta dissecció de la maldat. En última instància, de fet, en troba cert sentit humanístic a partir del retrat d’aquests soldats de la gihad; figures que, sota la mirada inquisidora de l’escriptor, es revelen menudes i mediocres, alienades per les esquerdes patològiques de l’espiritualitat.

De segur que, davant aquest carrell de vides truncades, la reacció defensiva de molts lectors serà la d’evitar afegir dramatisme a la seva ja prou esgotadora existència. És una resposta certament natural, però el parapet de la indiferència té sempre data de caducitat. Cercar la veritat és una pulsió humana capital, i D13 potser sigui una de les millors i més honestes eines per fer aquest pas, emmirallant-nos en el coratge d’aquells que van pujar a l’estrat amb el cor escapçat, però el cap ben alt.