L’Evangeli segons Calvino

Els historiadors poden dir missa, són experts en fer-ho, però la nostra era no va començar amb la guillotina, sinó amb la bomba atòmica. Italo Calvino va ser un dels primers a adonar-se’n. D’aquí que, el 1949, tan aviat com li va ser possible, publiqués L’últim és el corb, un recull de contes, traduït per Pau Vidal, que acaba de veure la llum en català gràcies a l’editorial Comanegra. Escrits en els anys posteriors al final de la Segona Guerra Mundial, els seus relats tenen quelcom de mític, de fundacional. Tota civilització necessita un llibre sagrat, una bíblia, i, conscient de l’adveniment d’un nou món, l’escriptor italià provà d’assentar-ne les bases a través de la seva visió particular del Gènesi. 

Dissabte 16 de setembre a les 16h, Francesco Ardolino i Pau Vidal presenten L’últim és el corb i celebren el centenari d’Italo Calvino a La Setmana (Escenari 3).

«Una tarda, Adam», el conte que obre el recull, ja ens dona alguna pista de per on aniran les coses. Transportats a un ambient paradisíac, som testimonis de la descoberta del món i de les seves espècies per part d’un Adam llibertari i una Eva especialment missaire, representants de les dues ànimes (comunista i democristiana) que es repartirien Itàlia fins a la irrupció del desaparegut Silvio Berlusconi. El component bíblic, que torna a intuir-se en «Un vaixell carregat de crancs», on l’Arca de Noè pren la forma d’un vaixell alemany enfonsat enmig d’un port, es confirma amb «El jardí encantat» i «De pare a fill». 

En la primera d’aquestes històries, l’autor d’Il visconte dimezzato ens explica les aventures d’una parella de vailets que, tot passejant per les vies del tren, acaben endinsant-se dins la casa d’una família rica. Adam i Eva, encarnats aquí per en Giovannino i la Serenella, intenten gaudir del seu particular Jardí de l’Edèn, un paradís que no els pertany i en el qual és previsible que no durin gaire. La sorpresa arriba, però, quan descobrim que l’Expulsió del Paradís no serà executada per la ira d’un Déu totpoderós i autoritari, d’un Mussolini qualsevol. Els pares de la humanitat abandonaran el jardí de forma voluntària, motivats pel sentiment de respecte per la propietat privada que, de mica en mica, va inserint-se en el conjunt de la societat. 

La nova moral consumista, importada dels Estats Units i a la que Renato Carosone dedicarà el seu famós Tu vuò fà l’americano, és encara més evident en la segona de les històries anteriorment esmentades. En aquesta versió invertida del famós Holocaust d’Isaac, ens trobem a un fill que no només es rebel·la contra el pare, sinó que decideix adoptar el rol de botxí. Abraham, que se’ns presenta amb el nom de Battistin Scarassa, necessita diners per fer-se operar d’una hèrnia, però el seu hereu no està disposat a gastar un ral en ell. Si algun dia arriben –que arribaran–, els calés han de servir per pagar els vestits per a la confirmació dels seus fills. La salut del vell és sacrificada, per tant, al Déu dels nous temps: el consum.

Assentades les bases ideològiques del que serà la Itàlia del miracolo economico, la que renaixerà de les seves cendres a partir de la segona meitat dels anys cinquanta, Calvino se centra a explicar-nos els fets immediatament anteriors a aquest nou principi. Ho fa amb una sèrie de paràboles amputades, despullades de sentit i de moralina. El vell món mor, el nou triga a aparèixer i els monstres dels quals parlava Gramsci es veuen substituïts per l’absurditat, una bèstia infinitament més temible. Ens trobem així amb un conjunt d’històries absolutament delirants, protagonitzades per partisans sàdics («Un dels tres encara és viu»), revolucionaris fariseus («La mateixa cosa de la sang») i traïdors a la pàtria tan convençuts de la seva fortuna que es neguen a creure que els estiguin a punt d’afusellar («Cap al comandament»).

Llegint aquest Calvino, molt més sòrdid que el de Gli amori difficili (on també es pot llegir «L’aventura d’un soldat»), a un li venen al cap les novel·les de Malaparte i els veterans suïcides dels contes més foscos de Salinger. Si el protagonista de «La fam a Bévera», un vell de bigotis prussians que cavalca un matxo esprimatxat sota les bombes alemanyes, sembla tret d’algun paràgraf de Kaputt, és perquè, en la seva figura espectral, hi podem intuir l’arbitrarietat onírica de la guerra, la mateixa que brilla en els ulls del nen d’Idí i Smotrí (Come and See pels que no tenim el privilegi de parlar bielorús). La lluita contra el feixisme, que a Itàlia adopta la forma d’una guerra civil a partir del 8 de setembre de 1943, se’ns presenta aquí en un primeríssim primer pla que la transporta al territori dels malsons, allunyant-la de la glòria, de les plaques commemoratives, de les estàtues.

Calvino, que no s’independitzaria del Partit Comunista fins a la invasió soviètica d’Hongria, no tenia, malgrat la seva afiliació, cap mena de vocació propagandística. És per això que, al maniqueisme de Roberto Rossellini, propi de tots dels conversos, hi oposa una prosa dura i esquerpa, incompatible amb els versos romàntics del Bella Ciao. Els personatges d’aquests contes no cultiven flors, ni escriuen poemes ni tenen, en moltes ocasions, més objectiu que el d’omplir l’estómac i no ser afusellats. La presència del món animal, que figura en tots els contes, sembla voler-nos dir que, en el fons, no hi ha gaire diferència entre aquests i nosaltres, que, confrontants a situacions de perill, no podem fer res més que aferrar-nos als nostres instints més salvatges, la mena d’instints que les pel·lícules de Steven Spielberg s’han esforçat a maquillar.

La guerra, la Gran Guerra, el mite fundacional al qual tornen, sempre, tots els discursos dels nostres dies, es dibuixa com un escenari on no queda marge per a l’heroisme i on tot és sang i fam i misèria, la mena d’elements que marquen qualsevol canvi d’època.