Els tests s’assemblen a les olles

El CCCB ha acollit Samanta Schweblin, acompanyada per Jorge Carrión, per parlar d’allò que més ens agrada: llibres, anècdotes, històries, i fer safareig. Quina vida més interessant, la de l’escriptora argentina, i quins referents! El més peculiar de tots, i a qui li devem part de les històries de Schweblin: Alfredo De Vincenzo, el seu avi, un dels últims grans gravadors argentins.

I és que, potser, com diu l’escriptora “todo viene del abuelo”; d’aquest home que va decidir que havia d’entrenar a la seva néta com a artista, quan encara no tenia sis anys. I va educar-la en l’art de viatjar en transport públic sense pagar, a robar ferralla a les fèries d’antiguitats, a apostar a les carreres de cavalls, i un llarg etcètera, per poder anar, després, al teatre i altres actes culturals.

Conseqüentment, Schweblin, des de ben menuda, va començar a freqüentar el taller de l’avi, va descobrir la serietat amb què alguns artistes entomen l’art, va aprendre què són “las horas culo” dels dies de pencar sense parar, i va tenir els seus primers crítics: treballadors de De Vincenzo que, cada dia a l’hora d’esmorzar, escoltaven les històries que la petita Schweblin s’inventava i l’encoratjaven a seguir creant, en uns rituals que ja començaven a preparar-la per les relacions amb un públic futur.

Després de recordar aquests primers contactes amb el món de l’escriptura, Schweblin reia en explicar com va decidir col·locar una taula de plàstic al garatge quan encara era menor d’edat per xerrar amb companys seus (a qui anomenava alumnes), sobre creació i art amb posat seriós; sempre mirant endavant, fent-se lloc en aquest món que tant apassionava el seu avi, a ella. Més endavant, va decidir que això de ser professora estava molt bé, però que potser, primer, n’havia de saber del tema, i va començar a participar com a alumna a tallers d’escriptura (on va tenir de mestra, entre d’altres, a Liliana Heker), conscient que l’aprenentatge és sempre viu, continu, creixent.

Alhora, després de comentar, entusiasmada, que “las conversaciones de taller me encantan”, ens incitava a reflexionar sobre quin tipus de curs pots fer quan la gent del teu voltant parla altres espanyols, altres llengües. Fer-nos adonar que, la parla, l’escriptura, ho és tot i, alhora, no deixa de ser mera superfície. Que, justament perquè a ella li agrada el moment de la realitat en què aquesta es trenca i apareix el monstre, havia d’aprendre, en primer lloc, a construir tota la base tangible, no ficcional, perquè la màgia fos versemblant, inesperada.

De la mateixa manera, comentava que també la presència de la tecnologia com a condicionant a l’hora de relacionar-nos a través de l’escriptura és interessant: tan present a la nostra realitat quotidiana, però que sembla que en les històries sempre ha d’anar acompanyada d’una justificació. Deia Schweblin: “Estamos hipertecnologizados, pero cuando esto aparece en las novelas, eso que es realidad se caracteriza como novela futurista, ciencia ficción. Hay un esfuerzo por no mezclar el lenguaje de lo literario con lo que hoy nos es cotidiano.”

Per això Kentukis (Penguin Random House, 2018), la seva darrera novel·la. Per donar veu a aquest soroll que és la tecnologia, que sempre està allà, per reconèixer allò que creiem que ens era conegut. I és que la idea d’aquesta novel·la global que planteja una distòpia a partir d’una tecnologia vinculada amb els algoritmes, les plataformes, la fantasia, permet parlar de totes les xarxes socials sense entrar en detall en cap d’elles. Reflexionar sobre el gest que fem contínuament d’acceptar coses que no arribem a entendre mai del tot, que el món va tan de pressa que no tenim temps ni d’aturar-nos a pensar què estem fent, què està passant.

Amb ella vam poder-ho fer dimecres passat. Rememorar anècdotes, pensar la vida des del punt de vista dels processos creatius, i escoltar el riure tan característic de Samanta Schweblin, que tantes històries ens ha regalat, que seguirà oferint-nos. Les esperem amb candeletes.