El mur infranquejable de John Lanchester

Quan un lector escull un llibre de ficció distòpica, no se sorprendrà pas si troba algunes similituds amb l’actualitat. Aquests tipus de novel·les, on el futur és diferent del nostre, són una bona eina per convidar a la reflexió. Es posen sobre la taula les possibles conseqüències, sempre portades a l’extrem, de les decisions que prenem en l’actualitat. Sigui per qüestionar models de govern, la tecnologia o sigui per analitzar la naturalesa humana. Podem trobar exemples populars, com la sèrie de televisió Black Mirror o clàssics de la literatura de ciència-ficció com Sóc llegenda, que té una adaptació molt discutible al cinema, o Blade Runner. El fet és que tothom hi acaba trobant en els seus arguments, per molt estrambòtics que puguin ser, punts versemblants que els trasllada al present.

A El mur (Univers/Anagrama, 2020) John Lanchester no utilitza un escenari tan llunyà. Ens situa en un futur on, a causa d’El Canvi, Gran Bretanya està envoltada d’una gran muralla. Kavanagh és el protagonista i ens narrarà la seva història des del seu primer dia al Mur. Hi ha de passar dos anys, de forma obligatòria, fent guàrdia davant del mar. La seva feina consisteix a no deixar que els Altres saltin el mur i passin a l’altra banda. Una amenaça constant, silenciosa, que ell trigarà a viure.

Des d’un principi, aquest plantejament t’atrapa. Saps que no tot serà tan calmat i exasperant com els primers dies de guàrdia d’en Kavanagh, però a poc a poc veus que l’obra trontolla sobre uns bons fonaments.

La intencionalitat de formular una crítica social en les primeres pàgines que fan referència al Brexit, a la crisi dels refugiats i a la xenofòbia és clara. També hi ha, potser més de perfil, un discurs ecologista. I és aquesta fita, la de voler representar d’una forma transparent els problemes actuals, que deixa de banda altres aspectes de la història.

En una primera part veiem la preparació al mur, com funciona i coneixem els personatges. Aquest últim punt, però, no l’acaba de reforçar. En un dels seus permisos, en Kavanagh visita els seus pares, amb els quals no té una bona relació. Lanchester aprofita l’avinentesa per exposar-nos una situació generalitzada d’enemistat entre generacions: els joves culpen els adults d’El Canvi.

Tret d’aquest punt, els personatges són bastant lineals. Tot i les experiències viscudes durant la història, no acaben d’evolucionar. Ni tan sols quan es produeix el canvi de papers i es troben en una situació completament oposada.

En una segona part, ens preparem per veure com evolucionaran els fils que Lanchester ha creat, com continuarà la història amb la sensació d’haver deixat enrere les parts que ens posaven en context. Però no és així. En alguns moments, l’autor de El senyor Philips, prem l’accelerador, però de seguida trepitja el fre amb els dos peus i no acaba de donar-nos allò pel qual semblava que ens estava preparant.

En la tercera i última part, continuem amb l’esperança que una pàgina ens ho descobreixi tot, un últim gir que doni sentit a tota la lectura. I aquestes esperances es reforcen amb l’aparició d’un nou personatge. Un home esquifit i mut que només es comunica a través de figuretes de paper. Tot i que sembla que el vulgui utilitzar per aportar-nos més informació, només obtenim una part de tot el que hauria pogut ser.

El Mur, ben traduïda per Joan Purtí al català, és una novel·la que neix d’una bona idea i un bon plantejament, però on s’han comès errors de realització. John Lanchester es deixa detalls pel camí i no aprofita les virtuts de la seva idea. Potser més capficat en exemplificar les idees que confeccionen la seva crítica social ha oblidat complir amb les promeses que, durant la lectura, fa la seva història.