El martell existencial de Jordi Sarsanedas

És El martell de Jordi Sarsanedas (1924-2006), autor altrament conegut com “l’escriptor dels Mites”, una petita meravella de la literatura catalana que ens havia passat per alt? Entenc que sí, i mirarem de demostrar-ho de passada en aquesta ressenya. El martell és una obra recuperada per l’editorial Males Herbes, publicada originalment el 1954, que es posa al costat de la d’altres autors bandejats en el seu moment, com ara en Francesc Trabal (Temperatura, 1948), o el Pere Calders de La ciutat cansada (1953), amb qui Manel Ollé l’equipara en l’epíleg.

Sarsanedas va estudiar a Tolosa i té fama de fer una literatura allunyada del realisme social. El martell és deutora del nouveau roman, i s’arriba a qualificar de dickensiana, i de kafkiana, en alguns moments, segons el pròleg d’en Joan Triadú. Pot semblar exagerat tot aquest reguitzell de noms il·lustres, però sí que és cert que la lectura tranquil·la del text ens arriba a confondre amb els jocs de cul-de-sacs narratius que recorden els millors moments d’El castell o d’Amèrica de Kafka. En alguns moments, la narració té la flaire enigmàtica que aconsegueixen les de la Daphne du Maurier o, si fos possible, l’estranyament dels textos de Kazuo Ishiguro.

A mesura que anem entrant en una història que no se sap bé de què va, i a mesura que el lector accepta seguir les peripècies del narrador i la belle dame, Sabina, que s’amaga a la feina perquè no la descobreixin els malvats del seu poble; a mesura que seguim el narrador des del pis de l’oncle assassinat, fins als seus llargs al riu, en el viatge en tren a Càlticu, o en el menjar compartit que fa del seu entrepà de formatge, tot va lligant com en una d’aquelles grans obres mestres escrites per grans autors. A les primeres planes, El martell ens ven el crim de Caius Deva amb molta trempera: els incisos del narrador ja deixen veure que no serà una novel·la policíaca d’aquestes que escriuen advocats o expolicies, sinó més aviat del tipus assagístic de les que escriuen els escriptors saberuts. Com que el narrador tampoc no vol prendre el pèl més del necessari als lectors ja avisa que deixarà estar la novel·la de detectius “potser per mandra”, potser per a explicar, sense èxit, una ficció més coherent, ja que el narrador es vana amb bon humor de ser “dels happy few que componen el públic intel·ligent”.

Aquest estil allunyat de tot el que es feia (i es fa) funciona estranyament, com en una crema ben texturitzada feta d’autors surrealistes francesos i un dit de condiment balzaquià.

L’inici, doncs, és enlluernador, amb perles com les que reconeixen que no pensa “caure en l’error de creure que Aldous Huxley sigui un autor de primera categoria”, però podria decaure en un somni d’enrenou oníric, salvat per una intel·ligència que sap calçar el coturn allà on no n’hi havia una trama normativa. Aquest estil allunyat de tot el que es feia (i es fa) funciona estranyament, com en una crema ben texturitzada feta d’autors surrealistes francesos i algun dit de condiment balzaquià. Cal lloar la fugida de les convencions, no tant del gènere fluid com del corsé peninsular, però davant d’aquesta narració arcana, feta d’escenes i, diguem-ne, de diversions en els nivells de realitat, no només podem alçar la cella i somriure, sinó que també podem fer-la servir d’alenada d’inspiració per a recordar que no tot és impacte dramàtic i bones històries.

Així, passem per llocs mai vistos com Timolar, Novocostança, les muntanyes de Clòjara, la Carretera de l’Oest, Càlticu del Riu, on anem a trobar (o no), en Blai, un munt de Sabines de les quals el narrador està enamorat, en Pere Higini, la serventa Clàudia, o la Severina, la Regina o l’Ariadna. Cap d’ells no ha matat l’oncle Caius Deva. I si no estem davant d’una novel·la de “gavardines”, encara menys estem davant d’una novel·la romàntica, tot i que l’amor per la Sabina és el motor de la major part de la història. Llavors podem abandonar les ganes de trobar-hi un espai semàntic per allò que és metafísic i que no cobeja res més que fugir d’un plànol de la realitat massa conegut, per a entrar en l’espai d’intersecció on s’esdevé la creació purament literària: “Fugir i alçar muralles. Fugir. Mutilar. Això havia fet: reduir la nostra vida a una caricatura d’ella mateixa. Un nom exòtic va sorgir-me a l’esperit: Bonsai”.

Cal dir que la figura del bonsai es combina simbòlicament amb la del martell, que és com fa la forma de la taca a la faldilla de la Sabina, per a multiplicar els infinits significats metafòrics dels referents a l’amor i la mort. Però per si algun professor volgués interpretar de manera ràpida, se’ns tanquen les vies de les explicacions, perquè la Sabina “no era cap instrument, no era l’instrument de res. Era una noia, la noia que jo estimava. No era ni un martell ni un arbrissó bonsai”.

Segurament en Sarsanedas deixaria anar un somriure burleta en comprovar com la gent que fèiem lliscar la mirada damunt dels seus llibres transparents ara els comença a llegir amb atenció. Per això cal agrair a qui correspongui el fet d’haver sabut calibrar la necessitat actual de reeditar aquesta novel·la.