Qui té por dels llibres?

La literatura és com la verdura. Bàsica per la nostra alimentació, ja que té moltes propietats. Ens ajuda a créixer i a tenir una vida més saludable, però en consumim poca. Per què? Doncs perquè se li ha atorgat el qualificatiu d’avorrida. Per què menjar un plat de bledes si podem menjar macarrons gratinats de l’àvia? O, dit d’una altra manera, per què hem de passar hores i hores llegint un llibre podent obrir Netflix i, curiosament, també passar-hi hores i hores?

Amb aquest símil cridava l’atenció la Marta Vives, periodista cultural de Catalunya Ràdio, al públic del Riudelletres, les jornades literàries de Sant Pere de Riudebitlles, que aquest any el seu director, Jordi Romeu Carol, ha convertit en una fira i festa del llibre. Vives és una periodista amb una llarga experiència i amb ganes de canviar el sistema des de dins. Amb el títol “A qui fan por els llibres? Presència de la literatura als mitjans de comunicació públics”, la seva ponència va ser una crítica dels mitjans de comunicació públics, que han posat els llibres al mateix nivell que les bledes quan es tracta de donar-los un lloc als espais informatius i programes de màxima audiència de les emissores i canals de casa nostra.

I com bé deia el títol de la xerrada, que la cultura sempre quedi a la mercè dels altres gèneres periodístics és una qüestió de por. Sempre costa convèncer editors perquè sacrifiquin un minut d’escaleta per dedicar-lo a l’estrena d’un nou disc, una exposició o una novetat literària. Això sí, sempre amb el permís dels gegants de la política, l’economia i la societat. Aquí no hi ha dubte: a nivell informatiu, interessen a tothom i se’ls ha de donar tot el temps del món.

La cultura, ens fa tenir esperit crític. Llegir ens fa reflexionar sobre la vida, la societat, la política. La cultura, els llibres, la música, el teatre emparen tots els altres gèneres que als diaris i als informatius apareixen per separat. I tal com apuntava la Marta Vives, potser parlar massa de cultura és parlar massa de la vida. I això fa vulnerable el poder.

Bloc cultural: segurament no hi pot faltar la música. O el teatre. La literatura, en canvi, sol quedar a la cua. Per parlar de llibres, ja ho farà el Xavier Graset al +324, no?

Sigui com sigui, la dinàmica sempre és la mateixa: comences a veure el Telenotícies i, quan ja han passat 35 minuts ben bons, aquell moment en què ja has acabat de sopar, la mandra es comença a apoderar de tu, i quan el teu cervell ja no pot absorbir massa més informació de la que ja ha acumulat durant la última mitja hora, apareix “la crònica cultural”. Sovint abans dels esports que, clar, han de complir la seva quota diària i indiscutible. Tot això es va posar de manifest al Riudelletres, però Vives va anar més enllà. Perquè va evidenciar que, dins de la cultura també hi ha jerarquies que venen implícites. Bloc cultural: segurament no hi pot faltar la música. O el teatre. La literatura, en canvi, sol quedar a la cua. Per parlar de llibres, ja ho farà el Xavier Graset al +324, no?

I els responsables dels mitjans públics, què hi diuen? Que ja hi ha programes específics que es dediquen únicament a parlar-ne. Per exemple, a Catalunya Ràdio, la Ciutat Maragda o la Finestra Indiscreta. Tots dos programats de matinada i/o en cap de setmana.

A qui fa por la cultura? Als oients i espectadors o als responsables dels mitjans de comunicació? Qui ha d’iniciar la roda de la visibilitat? El consumidor i l’artista, o aquells que tenen a les seves mans projectar la seva veu? La cultura no dona benefici a curt termini i potser aquest és el problema. Però perquè n’acabi donant cal apostar-hi. 

Les dades ho avalen

I ja que l’economia és tan més important, posem-hi dades. Segons un estudi del Gremi d’Editors de Catalunya, 7 de cada 10 persones (sobretot joves) llegeixen llibres en el seu temps lliure almenys un cop cada trimestre. Això és un 10% més que fa 10 anys. Potser estaria bé veure quanta gent se sent apel·lada de la mateixa manera per la política o l’economia. Potser només així sabrem què és realment important per als espectadors i oients. Potser així la cultura no hauria de demanar un minut diari als editors, com qui demana caritat.

Marta Vives acabava la seva ponència citant Carme Junyent: “L’única manera de salvar el català és parlant-lo”. I ella proposa: “l’única manera de salvar la literatura és parlant-ne i col·locar-la al mapa. No només a través d’esdeveniments i fires com el Riudelletres, sinó també amb una aposta real des dels mitjans de casa nostra: programes en hora de màxima audiència, inclusió de la cultura de manera transversal i no residual a la programació principal de la cadena, bibliotecàries a les tertúlies, creació de clubs de lectura radiofònics fet per i per a joves…”. Si Vives hagués cobrat per proposta, diumenge s’hauria pogut pagar un bon dinar.