Carles Porta: “Explicar crims contribueix a entendre’ns millor”

Tot i que aparenta ser una persona ben seriosa, en Carles Porta (Vila-sana, 1963) té la capacitat indiscutible de fer sentir còmode a tot aquell qui l’envolta. I, conversar amb ell i el seu humor subtil, esdevé una feina molt senzilla. L’autor de llibres com Fago (La Campana), Li deien pare (Pòrtic) o Tor: tretze cases i tres morts (La Campana) s’ha convertit en un referent per a molts. Poc després de l’estrena de la sèrie de no-ficció Crims a TV3, l’editorial La Campana publica el seu llibre homònim. Hi recull set històries, tan diferents com interessants, que ens descobreixen una realitat fosca de la qual molts cops no som conscients. O no volem ser-ho.

És el primer cop que reculls diferents històries en un llibre. Per què?

Perquè una història per si mateixa tingui entitat per a un sol llibre, hi he de dedicar molt temps i, en aquests casos, no ho he fet. Hi ha matisos, trames i subtrames a què segur que no he arribat. És una qüestió de temps i profunditat. Potser aquestes històries curtes tenen més capes, però jo no m’hi he pogut submergir a fons. En canvi, les he tractat a pessics, i com a relats curts sí que funcionen molt bé. Aquí busco que el lector tingui prou informació per passar una bona estona i, fins i tot, que li quedin ganes de més.

I per què aquestes set històries en concret? Són molt diferents entre elles i el format llibre et convida més a reflexionar que, per exemple, el televisiu…

El llibre està escrit fa un any i mig. Eren les set històries que en aquell moment m’havien cridat més l’atenció per l’arc narratiu que presenten. Tenen personatges molt interessants per si mateixos, i narrativament molt potents. A més, la investigació d’aquests casos té prou trama per aguantar un relat escrit, que és més difícil que el televisiu o el radiat. Cada cas et permet treure lliçons o anàlisis ben diferents. Tots ells es presenten des de la meva mirada, la de l’actuació dels policies, la de les víctimes… totes ben diferents. El resultat d’aquesta diversitat em va semblar que creava un conjunt bastant representatiu d’un món fosc que pot ser interessant. Tot i això, jo treballo cada cas individualment, no en conjunt. I els hem endreçat de manera que hi hagi un in crescendo.

Quin creus que és el límit ètic a l’hora de fer entreteniment a partir d’històries tan delicades com els crims?

Aquesta és la gran qüestió que em turmenta permanentment, perquè estic fent entreteniment amb el dolor de la gent. I això no ho he superat. Però penso que, si no, no ho explicaríem mai. Quan hi ha una mort, l’expliquem informativament i ja està, no en parlem més. Però és així com aconseguim que el crim deixi de formar part del nostre món? Cal aplicar aquesta prevenció informativa a tot el que pugui causar dolor a terceres persones? Jo no m’atreveixo a arribar a conclusions. Cada vegada que afronto un relat d’aquests, en qui penso primer és en la víctima i el seu entorn per mirar de fer-ho de la manera menys dolorosa possible per a ells. Però també ho afronto des de la meva feina, que és explicar històries. Crec que explicar aquests crims contribueix a entendre’ns millor com a éssers humans. Per què matem? Què hi ha al voltant d’una mort? Com s’hi arriba? M’agradarà si algú, d’aquí, en treu una lliçó per a la seva pròpia vida i pot evitar cometre les mateixes errades. No escric llibres pedagògics ni d’autoajuda, són llibres de narració que tracten temes dolorosos per a determinada gent. Vigilo molt a l’hora de narrar-les, sigui el format que sigui, però tampoc em puc deixar emportar per aquest conflicte ètic perquè crec que no són històries de ningú. Són històries que han passat, que són aquí. I no parlar-ne amagaria aquesta realitat.

T’acostumes a tractar la mort de tan a prop i de manera constant?

Li tenim massa por, a la mort. Jo el primer. I és per desconeixement, probablement. La mort forma part de la vida i és aquí. Jo sempre he admirat molt la gent qui treballa amb la mort. Des dels forenses fins als investigadors, passant pels enterramorts. També fa molta ràbia que es faci tant de negoci quan hauria de ser una cosa més natural. Jo m’hi aproximo de manera professional, i no deixo mai de trobar-hi connexions emocionals que em descol·loquen. Hi ha dies que et trobes més afectat per un cas, i hi ha dies que la fredor de l’observador et permet mirar-ho tot amb més nitidesa. Aprens a viure intensament, que la vida és tremendament efímera i que tot es pot podrir d’una manera massa fàcil. L’amor costa molt de fer créixer, és una planta molt delicada que has de regar cada dia amb la quantitat d’aigua precisa. I, en canvi, l’odi creix sol. La mort arriba sense que te n’adonis. A tota la gent que m’estimo els ho dic quaranta vegades al dia, perquè no sé si d’aquí a una hora ho podré fer.

Estructurar aquests relats de crims que, en molts casos, no són més que casualitats fatals no deu ser fàcil…

Quan busco un cas, no m’interessa la quantitat de morts o de sang que hagi hagut sinó la història que té al voltant i com puc convertir-la en un bon relat. I això és tan simple com seguir l’esquema “introducció, nus i desenllaç”. Primer, s’ha d’analitzar el cas i els elements que té. Després, pensar com distribuir aquests elements clau dins del relat. Alguna vegada fem petites trampes i movem algun fet cronològicament, perquè cal que predomini el relat per sobre del llistat de fets. Sovint t’adones que aquell cas és només l’explosió d’un error en un moment concret. Però d’on ve aquesta errada? Com pot ser que, a vegades, s’arribin a trobar la bondat absoluta amb la maldat absoluta? M’atrau el fet de buscar com connectar-ho. 

Alguna vegada, durant aquest procés, has aconseguit entendre a l’assassí?

Sempre intento empatitzar amb tots els personatges de qui parlo, perquè si no hi empatitzes no els pots entendre i, per tant, no els pots descriure i no en podràs parlar. Cadascú actua en funció del seu món i la seva manera de veure les coses, no de la teva com a autor o observador. Així que t’has de posar en la seva pell, mirar com viu, entendre com pensa. Sempre, en cada relat, intento empatitzar amb el personatge, amb l’assassí, per descriure’l en el seu món. La realitat sempre m’ha obsessionat. Intento ser-hi el més fidel possible, tot i que pel fet de fixar-m’hi tant ja l’altero una mica. Però vull aproximar el lector a tots els personatges, perquè la història no sigui intranscendent. Per fer-ho, cal parlar amb molta gent i mirar-t’ho tot des de moltes perspectives.

És difícil accedir a les fonts?

A les bones fonts, sí. Però era més difícil quan vam començar. La policia està molt habituada a fer filtracions interessades. Això és tan freqüent com humà. Però a mi sempre m’ha interessat anar més enllà, i que no m’expliquin només les quatre dades que consten a l’atestat policial. M’interessa més captar les impressions personals d’aquell investigador. L’atestat, el fan per als jutges però jo no escric per als jutges, escric per al ciutadà. Arribar a aquest punt és difícil perquè no hi estan acostumats, i els fa vergonya o fins i tot por. Amb els Mossos és fàcil treballar-hi perquè crec que ja hem establert una relació de confiança. Saben l’ús que fem de la informació que ens donen. Tenen un gabinet de premsa que funciona molt bé i que entén la necessitat de comunicar i de ser transparents. I passa una cosa similar amb la Policia i la Guàrdia Civil. Però, en canvi, és molt difícil treballar amb els responsables de Justícia. Fins ara, per exemple, ha estat complicadíssim parlar amb els fiscals. Crec que, a poc a poc, ens en sortirem perquè van veient que l’ús que fem de la informació no és ni groga, ni sagnant, ni terrible. També costa molt parlar amb els jutges, tot i que tenen un servei de premsa entregadíssim. I amb qui és gairebé impossible treballar és amb els secretaris judicials: són un poder a l’ombra molt complicat, El problema és que és a través seu que hem d’accedir a les sentències i sumaris. A ells, els sembla que són tresors prohibits a la ciutadania, però són públics! Nosaltres mai no revelem cap secret que no s’hagi conegut abans.

Als inicis de la teva carrera com a periodista de successos i, més tard, com a corresponsal, t’esperaves arribar a ser un referent en crònica negre?

Jo no em considero un referent de res. Faig el que crec que he de fer i de la manera com ho he de fer. De l’únic que vull presumir és de la meva manera d’explicar les coses. No hi ha res més bonic que fer una feina de cara al públic i que al públic li agradi. Darrere de tot això hi ha un equip enorme i estem tenim un retorn màgic per part de la gent que no m’hagués imaginat. La vida et porta cap aquí i cap allà. No és un pla establert. El que em preocupa una mica és acabar convertint-me en aquest referent de crònica negra que dius: que m’encasellin en això i que ningú em vegi fent cap altra cosa. De moment, tinc molts projectes i moltes ganes de fer-los. Ja veurem.

I tu, tens referents?

Referents com a tal, no. M’agrada molt la prosa del Josep Maria Espinàs, és tan senzilla que és insuperable. Entre els nord-americans, m’interessa més Norman Mailer que Truman Capote, per exemple. Mailer és millor narrador de la realitat. Capote és més figurinista. Juan José Millás escriu de fàbula quan parla de coses reals perquè mesura molt bé com escriu, té una prosa deliciosa. Fa poc he descobert un alemany, Ferdinand von Schirach, i és fenomenal, parla de crims també. Però et podria parlar de molta altra gent. Al final, per escriure, has de construir frases. I, per a això, has d’intentar que la primera sigui molt bona perquè et porti a la segona. I la segona t’ha de portar a la tercera. I quan tens tres frases molt bones ja tens un paràgraf molt bo. I quan tens tres paràgrafs bons, ja tens una pàgina bona. I llavors la gent ja no marxa, ja els has enganxat. Això requereix una feina d’orfebreria molt interessant. Com s’aprèn? Doncs, xuclant d’aquí i d’allà.