Camila Sosa Villada: “La literatura és un acte de travestisme”

La Camila Sosa Vilalda, actriu i autora de poesia, novel·la i assaig, es presenta a les xarxes com “una persona muy narcisista a la que le gusta de cuando en cuando mostrar el culo. No destruya lo que no ha creado”. Ha guanyat el premi de narrativa en castellà de la flamant llibreria Finestres amb la seva novel·la Las malas (Tusquets), que relata la història d’una comunitat de travestis de la ciutat de Córdoba (Argentina). La novel·la val la pena perquè està tenyida de màgia i personatges singulars, però també retrata la realitat més crua de la Córdoba fosca. Parlem amb la Camila, que es defineix com a travesti perquè “durant molts anys ha estat un insult, i m’encanta com sona. No em convenç el nom de dona trans, ser travesti és molt més encara”.

Camila Sosa Villada | © Catalina Bartolomé

Felicitats pel premi Finestres, vas causar sensació amb el teu vídeo d’agraïment.

Mira, era la veritat. Em fan preguntes impossibles de respondre. Em diuen què sents quan reps el premi, i la veritat és que em fa il·lusió pels diners. Recordo quan em van donar el premi Sor Juana Inés de la Cruz i un de premsa em va demanar que digués alguna cosa políticament correcta. Jo no soc políticament correcta! Com he de dir una cosa que no em surt? El premi em va fer il·lusió perquè no sabia que estava participant, em vaig assabentar a través de Twitter. I, quan el vaig guanyar, el primer que vaig fer va ser preguntar si hi havia diners.

A l’Argentina ja t’estudien a les universitats, però m’agradaria repassar una mica la teva trajectòria per als teus lectors catalans. Comencem pels teus orígens a la zona rural de Córdoba. Com ho recordes?

Els meus pares eren buscavides, venedors ambulants. El meu pare ens portava de poble en poble venent gelats, roba, el que hi hagués en aquell moment per vendre. Després vam anar a viure al garatge de casa de la meva àvia a Córdoba, però un dia em vaig despertar i estàvem de mudança. Vam anar a viure a Los Sauces, aquest poble que explico a Las malas, que està perdut enmig del no-res. Hi havia un transport que passava dues vegades per setmana, no hi havia metge, el capellà venia un cop al mes a fer missa, l’escola era molt petita. Era impossible per mi ancorar-me enlloc amb amics, havia de deixar-los cada cop que ens mudàvem. Després, ens vam instal·lar vuit anys a Mina Clavero, fins que em vaig traslladar a Córdoba Capital per estudiar.

I com van ser les primeres passes en el travestisme en aquests pobles?

Al poble jo era l’única i això complicava molt les coses. Ho havia de fer en secret perquè els meus pares no s’assabentessin. Però Córdoba tampoc és una capital molt cosmopolita ni molt progressista. La capital em va donar tranquil·litat i llibertat, perquè vaig conèixer altres com jo, ja no era l’única. Però, més enllà de la multitud, no hi havia gaire diferència: les agressions, les mirades, les suspicàcies dels veïns, tot això va continuar i continua encara.

D’on vas treure informació, si no coneixies ningú?

A l’Argentina, durant els noranta, va haver-hi una travesti molt famosa, la Cris Miró. Jo crec que tenia onze anys quan ella es va començar a fer famosa. Era la primera vegada que veia algú a qui li passava el mateix que a mi. Suposo que pel fet de sentir que el que em passava estava prohibit, no li havia preguntat mai a ningú què m’estava passant. A part, al poble hi havia un professor de gimnàstica que era gai i era l’objecte de burla de tots els nens i homes del poble. Li pintaven la porta de casa. Un dia li vaig tocar el timbre i li vaig dir “mira, m’està passant això”. Ell va fer una cosa que fan molt les travestis, que és orientar a les més joves, això s’aprenia d’aquesta manera. Quan vaig venir a Córdoba, ja em vaig posar en contacte amb altres noies i va ser més fàcil construir una identitat.

De fet, quan parles de la Cris Miró a Las malas, dius que el que t’inspira d’ella és el desconcert i la desorientació. A què et refereixes?

Desconcert perquè era molt guapa. Sempre es deia que érem lletges perquè teníem una tita entre les cames, però quan la vaig veure per primera vegada em vaig dir “és una dona molt guapa!”, i em va desconcertar molt. A part, hi ha rumors que un gran futbolista argentí va tenir un romanç amb ella, i això va ser una cosa molt forta de saber, va ser molt boig. Aquesta desorientació que ella provocava i que provoquem les persones trans es converteix en una cosa molt atractiva.

La naturalesa de les escriptores és semblant a la de les travestis, perquè les travestis són grans narradores

Ja de petita et vas posar a escriure?

Sí, vaig aprendre a escriure de molt petita i vaig començar a enviar frases, poemes al meu pare, la meva mare, les meves mestres, a les meves amigues… hi tenia traça. A Viaje inútil, que és un assaig sobre com em vinculo amb la literatura i la lectura, explico que la meva primera gran aparició com a travesti. El meu bateig va ser a través d’una història que vaig escriure sobre una adolescent que s’enamorava del seu professor de gimnàstica. Era jo! Això va ser el primer que vaig fer abans de sortir al carrer vestida com a dona. La naturalesa de les escriptores és semblant a la de les travestis, en el sentit que les travestis són grans narradores, descriuen molt bé, tant se val si no escriuen mai cap frase. Sempre ha estat una festa parlar amb totes les travestis que he conegut. Parlen bé, i una persona que parla bé, escriu bé. Les escriptores que escriuen de veritat, les que cometen l’acte d’escriure com un crim, com un atac al món, a les normes i la lletjor del món, viuen al terreny del travestisme. El lloc per excel·lència en què algú creua a l’altre costat, i torna, i creua una altra vegada, és el travestisme.

Escriptura i lectura van anar juntes?

Sí, vaig començar llegint Bíblies per a nens i novel·letes d’aquelles que venien amb la revista Billiken. Després vaig tenir una professora que, per explicar-nos les metàfores, ens donava poemes de Lorca. Això em va fer començar amb la poesia, i va ser com començar un viatge, perquè em donava la possibilitat de fer el que volgués. Per això dic que la literatura és un acte travestisme, perquè et donen un llenguatge normativitzat, que està fet per utilitzar-se d’una manera determinada (per comprar, negociar, demanar, dir t’estimo…) i tu el converteixes en una cosa diferent. Haver conegut la poesia d’aquesta manera, i que m’agradés, va ser molt beneficiós per mi.

Et trasllades a la capital de Córdoba a estudiar a la universitat. És llavors que, com expliques a Las malas, comences a exercir la prostitució.

Jo havia de fer diners d’alguna manera, no podia només estudiar. Tenia clar que no podia tornar a Mina Clavero després d’haver viscut a Córdoba com a dona. La prostitució no era l’única cosa que feia, però va ser la més significativa. Les travestis no decidim prostituir-nos perquè sí, tot l’estat participa d’això, però vaig exercir el treball sexual per decisió pròpia, no vaig tenir proxeneta, ningú regulava ni utilitzava els diners que jo guanyava. Per mi és important, ha estat una de les millors escoles que he tingut.

A Las malas parles sovint de la possibilitat que et trobessin morta a una rasa. Com ho feies per sobreviure?

Crec que soc una persona intel·ligent, i no em resulta difícil representar un paper. Tot i que el risc hi és sempre, al carrer, una manera d’acotar-lo és representar un personatge que digui que ets més forta que el teu client, que ets perillosa i no poden jugar amb tu. Al cap i a la fi, sobreviure, sobrevivim tots en un món on hi ha hagut tres explosions nuclears, pobresa… El fet d’haver conegut altres dones com jo va ser molt valuós, perquè no hagués sabut què volia dir ser travesti, tenir un cos com el meu, com embellir-me, trucs per la barba, amb els pèls de les cames, amb les entrades, les hormones… Vaig deixar dues carreres universitàries, no sé si mai vaig aprendre tant com vaig aprendre amb elles.

Les travestis som una ciència-ficció a la vida quotidiana d’una ciutat o d’un poble

A la novel·la hi apareix, aquesta idea de comunitat i suport, però el grup de travestis el descrius amb una pàtina màgica.

Tota la novel·la és una ciència-ficció. Al principi del llibre hi ha una travesti de 178 anys, la Tía Encarna, que troba un infant que és el fill de Difunta Correa, una santa popular… vaig fent créixer una història que no podria tenir lloc en un món com aquest, encara que se sembli molt. Tesis sobre una domesticación, la novel·la que vaig publicar just després de Las malas, i que va sortir a Página 12, és una novel·la sobre una travesti que té la vida resolta, que no travessa les coses que travessen les protagonistes de Las malas. Ella està casada, té un fill, un bon marit, bona relació amb els pares… no hi ha gaires travestis amb les possibilitat que té la protagonista d’aquesta novel·la. Les travestis, d’alguna manera, som una ciència-ficció en particular a la vida quotidiana d’una ciutat o d’un poble. De l’única manera que puc parlar de nosaltres, de mi mateixa, de les travestis que conec o que m’invento, és en aquesta tessitura que no té res a veure amb el costumisme o el realisme, sinó que és absolutament màgic de principi a final.

Parles de la Difunta Correa, que és una santa pagana. Aquí s’ha llegit molt la Mariana Enríquez, que també fa molta referència a ritus populars. Són una constant a la literatura actual argentina, aquestes referències?

No sé si has llegit Cometierra de la Dolores Reyes que, juntament amb Las malas, han sigut les novel·les més venudes del 2020. Tracta d’una adolescent dels afores de Buenos Aires, que menja terra i descobreix crims. No sé si és una cosa general de la literatura argentina, però sí que ho és de la literatura que s’està llegint ara.

Et vas fer coneguda com a actriu. Com vas començar a fer teatre?

Quan estudiava Comunicació Social a Córdoba hi havia tallers de teatre i el meu millor amic em va convèncer. El 2003 em vaig passar a la carrera universitària de teatre. L’any 2006, vaig marxar de la universitat i, al cap de poc, vaig començar a assajar l’obra què em vaig fer coneguda. Ja no vaig parar de treballar.

Com vas viure aquest moment?

Jo soc aquari, i diuen que nosaltres ens avorrim molt de pressa, que no ens agrada la rutina. Crec que em sorprenc de coses que per a altres persones poden no ser sorprenents. Per tant, gaudeixo molt de tot allò que em va passant i que és nou per mi, que no és part de la meva rutina. Em diverteixo molt, quan vaig a un festival de cine, em poso vestits, camino entre gent famosa, sec al costat del Guillermo del Toro… em semblen unes vacances.

És un altre acte de travestisme d’aquests que deies abans.

Clar. Jo sempre he sentit que soc una mica traficant. Ara estic fent el tràfic de l’experiència de moltes coses que he vist i après d’altres travestis a un grup heterosexual (en diem paki, de l’heterosexual bàsic). Jo porto als pakis un material que es trafica, i això em diverteix molt. Que totes aquestes persones em llegeixin, que la Mariana Enríquez em triï pel premi Finestres… jo crec que té a veure amb el fet que això que porto a les mans i ofereixo per a ser llegit és con una droga que jo trafico.

El que passa és que això que dius que trafiques és un tema molt polititzat. Estàs cansada d’haver de fer reivindicació tota l’estona?

Sí, és esgotador. Perquè quan em fan preguntes referides als drets de les persones trans o a les experiències de les persones trans, sento una responsabilitat molt gran. No vull dir res que pugui confondre a algú que estigui fent el pas de ser travesti. Però entenc que és part del que em toca.

La bellesa és un acte d’amor

En una entrevista on et preguntaven si l’ambient a l’Argentina és menys transfòbic, deies que qui ha millorat sou vosaltres i no la societat. A què et referies?

Les societats llatinoamericanes i, crec que l’espanyola també, estan fonamentades en la transfòbia. Hi ha una pota de la societat que és l’odi a les persones radicalment diferents de la resta. El que és segur és que nosaltres som millors perquè abans acceptàvem amb abnegació la violència i la pobresa. I en algun moment ens vam adonar que això estava malament i vam començar a realitzar canvis en nosaltres. Ara estem en contacte, ja no estem marginades cadascuna al seu poble o amb la seva família, som accessibles. A mi, m’escriuen a l’Instagram i al Facebook demanant per teràpies hormonals o dubtes sobre els estudis. Ja no cal viatjar ni que passi res gaire important a la teva vida per posar-te en contacte.

I quina relació tens amb el feminisme multitudinari argentí?

Del feminisme, n’he tret idees molt necessàries que m’han beneficiat molt. Però el cert és que el feminisme a l’Argentina s’ha multiplicat de diverses maneres, hi ha el feminisme blanc de classe mitja, que és el que veiem a tot arreu, el de les referents que publiquen llibres sobre com deconstruir l’amor i tot això, després hi ha un feminisme més de barri, hi ha el transfeminisme, el feminisme radical, el feminisme terf… Tot i aquesta pluralitat, a les dones trans sempre ens deixen una mica soles.

Abans d’acabar, et volia demanar per la bellesa. Tant als teus poemes com a Las malas hi fas sovint referència.

Jo crec que el que fan les persones des que neixen fins que moren és buscar la bellesa, coses que els agradin, a través de pintures, música, menjar, roba, paisatges… Això va més enllà del desig de consum o la vinculació amb la cultura, crec que hi ha una cerca original de la bellesa. Jo estic constantment pensant en això, en el que és bell, el que és lleig, el que és bell però segueix sent lleig, el que és lleig però pot ser bell.

També parles molt de l’amor.

Crec que la bellesa és un acte d’amor. Recordo les cròniques de Lemebel, on parla sobre com les seves amigues decoren habitacions amb poca cosa, pòsters, drapets i cortines que col·loquen estratègicament per fer-ho tot més maco. Jo crec que això són expressions d’amor, d’un interès per les coses que és vertaderament afectuós. El que passa en l’ambient de la cultura (no parlo de la producció cultural, sinó de la cultura de les ciutats i els pobles) és que l’amor està tenyit de certa superficialitat. Quan jo parlo de la bellesa, parlo d’una bellesa que no té a veure amb tu mateix sinó amb el que provoques a la resta.

Acabo amb pregunta de rigor: en què estàs ara?

Estic acabant un llibre de relats que sortirà aviat. No deixo mai d’escriure, tinc molt material que vaig reprenent, o descartant. Ja tenia algunes coses escrites, i quan vaig tenir un contracte signat amb l’editorial, em vaig posar a treballar en els relats. També tornaré a representar l’obra amb què em vaig fer coneguda. Però, per ara, gaudeixo de la mel de Las malas.