Bombolles que no s’enlairen

Laia Fàbregas torna a mirar enrere per buscar en el passat problemàtiques que encara sonen en el nostre temps. A No escriuré la teva història (Empuries, 2021), es recolzava en una catàstrofe climàtica dels anys trenta als Estats Units per assenyalar la influència devastadora de l’ésser humà en la natura i parlar de maternitats, tot en un context de crisi econòmica. Ara, amb El silenci dels astronautes (Edicions 62) es treu una espineta clavada tocant algunes qüestions que no va poder tractar a l’anterior llibre.

La protagonista de la història és la Rita, una nena que pateix de mutisme selectiu que ella representa com una bombolla que l’envolta i no li permet comunicar-se com voldria. La seva mare, l’Anna, cap d’una empresa de traducció i escriptora, viu atabalada per la situació laboral i per no saber què més pot fer per ajudar la seva filla mentre encara arrossega la pèrdua d’una altra criatura, la Queralt, la germana menor de la Rita, que va néixer morta.

En un llibre que gira al voltant de les relacions i de què significa ser normal, aquesta ferida encara oberta afectarà el vincle entre mare i filla i, fins i tot, portar-nos a creure que té alguna connexió amb el mutisme selectiu de la Rita. Si bé no se li dóna cap origen a l’obra, la bombolla podria ser una protecció vers el món fruit de la por adquirida al dolor. Encara, però les uneix el fet que ambdues carreguen amb alguna cosa que no les acaba de deixar avançar.

En aquest sentit, podria haver explorat més la relació amb el marit i pare de la Rita, en Pau.  He trobat a faltar una conversa on es poguessin llegir els diferents punts de vista, els sentiments contradictoris, els efectes que pot causar la pèrdua d’una criatura i el cas de mutisme selectiu d’una filla sobre la parella, pot ser, els primers passos cap a una masculinitat nova i la fi d’una maternitat que ja comença a incorporar els canvis que anirem veient en els anys següents.

No oblidem que, com ha fet en treballs anteriors, Laia Fàbregas ens envolta el tema principal d’altres qüestions i, tot i no ser les protagonistes, són igual d’importants. En aquest cas podem veure clarament una crítica a un sistema sociosanitari que, per desconeixença, prejudicis o masclisme, tracta amb condescendència a mare i filla davant el problema que les afecta amb associacions a l’edat de la nena o excés de preocupació de la mare.

De fet, un dels punts forts de la novel·la és la narració del moment en què li diuen que no troben el batec de la Queralt fins que surt de l’hospital, passant pels efectes de la intervenció. D’una forma quasi neutral la narració ens dibuixa un seguit d’imatges que impacten per la seva cruesa sense deixar de banda la crítica; una pacient que amb prou feines s’aguanta dreta i sola, està capacitada per signar un consentiment sense poder llegir-ho abans d’una intervenció?

La Rita trobarà el consol a través del temps quan s’assabenti que no està sola, que anys enrere també va existir un nen que va viure en una bombolla.

Aquesta part més personal, però, es veu afectada per la intenció de mantenir tots aquests sentiments, totes les narratives problemàtiques sota el vel d’una escriptura lleugera amb la intenció de performatitzar el silenci i l’absència de comunicació. Encara que es cobreixin, s’ha d’estar segur que no esborrem l’espai que ocupen, per molt fi que sigui el llençol que hi posem a sobre.

Amb tot, El silenci dels astronautes és un llibre sòlid amb veus narratives ben diferenciades, adients per a cada cas. Encara que a vegades pot semblar intrusiva i no deixar espai al lector i li jugui alguna mala passada (p.69) deixant que s’escoli la veu de l’autora per deixar una idea massa clara; la veu de l’Anna es construeix com un torrent de pensament d’un cap sobrepassat per la situació amb una quantitat de símbols i estímuls que no pot acabar d’assimilar. Idees i imatges que se succeeixen amb poc espai perquè hi passi l’aire.

La Rita trobarà el consol a través del temps quan s’assabenti que no està sola, que anys enrere també va existir un nen que va viure en una bombolla. L’Anna decidirà retornar a la vida a aquest nen, en David, escrivint una obra de teatre on recrea la conversa que a mare i filla els hauria agradat que s’hagués produït; la de la Rita amb el David. Un bon ús de la metaficció per mostrar-nos l’evolució en la comprensió d’un personatge (l’Anna) i que ens portarà a un final reconciliador.