Montserrat Besses: “El que m’agrada dels francesos és la seva adhesió als valors republicans”

Montserrat Besses (Barcelona, 1957), és una de les corresponsals llegendàries de TV3 a França, un país amb el qual arrossega una vinculació de més de quaranta anys. Besses ha treballat als Serveis Informatius de Televisió de Catalunya editant i presentant el TN Matí i Notícies 33, i durant més de vint anys ha dirigit programes especials informatius i documentals. Amb tot això, era la persona adequada per escriure una panoràmica general sobre França des d’una perspectiva catalana que trobem a Totes les cares de França (Pòrtic), un llibre rigorós que ofereix una fotografia actualitzada del país. Per cosir temes tan diferents com l’energia nuclear, l’extrema dreta o la biografia d’Emmanuel Macron, Besses recorre a la Marianne.

Qui és la Mariannes?

És la representació dels valors republicans, una dona que tant pot representar-se en forma de bust com de cos sencer. La Marianne es coneix poc a fora, però per als francesos és molt propera. Hi ha tantes Mariannes! A cada ajuntament, a les escoles, a les places…  no n’hi ha cap que sigui l’oficial en exclusiva. El logo dels comunicats oficials de la República francesa és la bandera amb el blau, el blanc i el roig, i al mig hi duu el perfil d’una noia amb els cabells al vent, que és una Marianne. Hi ha diferents hipòtesis sobre per què s’anomena Marianne, i la principal diu que es deu al fet que al segle XVIII, a la zona de la llengua d’oc, Marie i Anne eren dos noms molt estesos. La gent va donar-li un nom popular a la República per fer-la més seva. El nom es feia servir en moltes cançons populars per fer paròdia política: “Marianne està malalta”, “Marianne no té remei”. Les Mariannes també són clandestines quan torna la monarquia: continuen circulant de casa en casa com aquí es passaven les verges. I la Marianne també és totalment vigent. Quan un terrorista va decapitar Samuel Paty, el professor que havia ensenyat unes caricatures de Mahoma, l’estat va crear una maleta educativa per defensar els valors republicans a les escoles que es deia “Maleta Marianne”. 

Té alguna personalitat definida la Marianne?

Se n’han fet tantes versions que la Marianne pot voler dir el que es vulgui. No tenen res a veure els pits de la Marianne clàssica, que a vegades en duu un al descobert per expressar la idea de República nodridora, amb els pits erotitzats de la Marianne basada en Brigitte Bardot, que va ser la primera inspirada en una personalitat pública. La Marianne s’adapta a tots els missatges i totes les èpoques.

Comences el llibre per la Marianne que es va encarregar per al primer mandat d’Emmanuel Macron, que és el nom més repetit al llarg del llibre. Al final

La popularitat de Macron ha baixat molt, la seva actitud de no escoltar i “ja se’ls hi passarà” ha continuat generant antipatia, se li continua enganxant l’adjectiu de prepotent, de president que menysprea, i que personalitza excessivament el poder en ell mateix. Vaig entregar el llibre el 22 de gener, després de la primera jornada de protestes per la reforma de les pensions, que és un resum perfecte, perquè les manifestacions espontànies es van produir pel contingut legislatiu, però també pel fet que s’havia aprovat fent servir un article de la constitució que evitava el debat parlamentari i reforçava la idea de “President Júpiter”.

El seu auge fulgurant va ser difícil d’entendre des d’aquí.

S’ha dit que Macron “té un contracte indefinit amb la providència”. En català diríem “totes li ponen”. A la primera elecció, Hollande, el president socialista, no es va presentar, i Fillon, el candidat de la dreta, es va veure involucrat en dos escàndols. Macron era jove i semblava una cosa nova. Era conegut com a ministre d’economia, i se sabia que hi havia hagut una traïció amb Hollande. Però, un cop en marxa, no va parar de créixer. El problema és que, entre la primera elecció i la segona, el Front Nacional ha guanyat tres milions més de vots. 

Costa d’entendre el transvasament, perquè descrius un Macron amb molta capacitat dialèctica, parles del cara a cara de la primera campanya que va passar per sobre de Le Pen.

Parlo molt d’un llibre, Macron ou le mystère du verbe, que ho resumeix molt bé. La gran idea de Macron és convèncer per la paraula. La gent diu que a la distància curta és un seductor, que sempre pregunta què penses de les coses i t’escolta molt, encara que també diuen que ho fa per convèncer-se que té raó. Sempre vol tenir l’última paraula: és superior a ell. Macron va dir que era perfectament conscient que a les darreres eleccions no l’havien votat pel que el proposava, sinó per frenar l’extrema dreta, i que governaria tenint-ho en compte. Però, evidentment, després no ho ha tingut gens en compte. 

Quina imatge vol transmetre per a la història?

La seva obsessió és no quedar com un immobilista. El llibre que et deia fa servir la intel·ligència artificial per analitzar els seus discursos, i el primer que destaca és l’abús dels verbs de moviment. Hi ha un seguit de paraules que fa servir parli del que parli, sigui la crisi dels forners, sigui l’energia nuclear: renovar, refundar. Tot té el prefix re-. Tot passa per la repetició d’una sèrie de paraules claus. Personalment, suposo que Macron consideraria una taca quedar com el president que va obrir la porta a la primera presidència de l’extrema dreta. 

Al llibre ets pessimista: insinues que és el que passarà.

L’esquerra francesa fa molt de temps que es busca i no es troba. Anne Hidalgo, hereu del Partit Socialista, el partit de Miterrand, alcaldessa de París, va treure un 1,75% a les darreres eleccions. Van fer un congrés i continuen totalment dividits, un desastre absolut. La dreta també vota dividida. I els nous candidats que surten tenen posicions que s’assemblen tant a les de l’extrema dreta que a vegades no hi ha diferència. 

Creus que Reagrupament Nacional és un partit tan extremista com en els orígens o la moderació ha estat genuina?

Penso que són un partit d’extrema dreta perillós, que simplement ho maquillen amb dialèctica. Però tot això s’ha banalitzat molt: aquí tenim el debat sobre la presència de Vox als mitjans de comunicació, i a França intervenen en tots els mitjans com un partit més. Éric Zemmour és qui fa el paper d’impresentable que gosa dir coses que Le Pen no s’atreveix a verbalitzar, i així el Front Nacional queden com a moderats.

Llavors que tè Marine Le Pen?

Ella sap acostar-se a la gent. No té el nivell de Macron o Mélenchon a l’hora de debatre, però és capaç de dir qualsevol cosa amb impunitat total. A l’última campanya va tenir el gran encert d’endevinar que el problema no era la immigració, sinó el poder adquisitiu de la gent. Té un discurs coherent amb la seva forma de definir-se, que mai accepta que sigui extrema dreta, sinó “dreta social i popular”. Ella s’ha desempallegat del pare, fa vídeos amb els gatets, als mítings surt del faristol i parla de la intimitat familiar. Ha baixat les revolucions, el volum de la veu, somriu molt. Ha fet un treball d’endolciment i de control del missatge. Caldrà estar atents a la tardor, que vindrà un projecte de llei sobre la immigració que tornarà a encendre el debat.

Des d’aquí sembla que la tensió amb l’islamisme ha baixat respecte el pic d’atemptats de fa uns anys.

Ha baixat. Els atemptats van ser un xoc impressionant. L’última commoció grossa va ser la decapitació de Samuel Paty. Ara la tensió no ve d’atemptats.. A França es parla molt de islamogauchisme, una paraula que ningú sap definir, que reflecteix la tensió entre els bons sentiments d’acollir a tothom i la preocupació pels signes identitaris religiosos en llocs públics, que a França estan prohibits. 

Tu què has vist sobre el terreny?

Que els signes identitaris han proliferat els darrers anys em sembla una evidència. El que dic no té cap valor científic, però la meva impressió és que aquest any, a les zones de banlieu, he vist dones joves molt ben vestides, a l’última moda, molt maquillades, que duien vels com un accessori de moda i d’identitat alhora. No duien el vel de qualsevol manera, purament per tapar els cabells, com ho podrien dur les seves mares. És una altra cosa.

Què passa a la Catalunya Nord?

No m’hi vull extendre molt perquè no ho conec en profunditat. El que és segur és que s’ha convertit en un laboratori de l’extrema dreta. Al llibre parlo de la Marianne de Bula d’Amun. Un poblet encantador del Rosselló de cinquanta habitants que el 14 de juliol treuen a passejar una Marianne igual que treien una verge el 15 d’agost. Allà vaig parlar amb gent del fenomen del Front Nacional a la zona, i el seu diagnòstic és que es tracta pura i simplement de gent emprenyada. És diferent el vot al Front Nacional del sud que el del nord. 

Els francesos que parlen català què opinen d’això?

Fan el que poden. Tampoc soc optimista. Es barallen, i el seu esforç és molt lloable, però la història demostra que l’estat francès és una piconadora. Louis Aliot, l’alcalde de Perpinyà del Front, va canviar el nom oficial de la ciutat de “la catalane”, la catalana, que reflectia una especificitat, per “la rayonnant”, la radiant, que no vol dir res.

Com es va viure el Procés a França?

De Catalunya Nord no en puc parlar específicament, perquè no l’he trepitjat en els moments més àlgids. De França en general, t’adones que els mitjans de comunicació francesos fan servir molt la paraula “vel·leïtats independentistes”. Quan van haver-hi els aldarulls a Còrsega l’abril passat i es va parlar de tenir converses sobre l’autonomia, ja van sortir polítics a París que reaccionaven com si Còrsega hagués declarat la independència. Només esmentar processos de negociació sobre alguna cosa similar a l’autonomia, a París es desperten passions. És una conversa molt difícil de tenir.

Com veus el país ara mateix?

França ja no ens és tan propera als catalans com ho havia estat en el passat. Jo em vaig instal·lar a França el 82 com a corresponsal de l’Avui.. I vaig ser una corresponsal atípica perquè vaig fer família a França: el meu marit és parisenc, el meu fill va néixer allà. Des de l’any 82 sempre hi he tingut un peu, un raspall de dents en algun pis. Avui París és una ciutat dura on viure. Molt dura, si no tens temps i diners, inhòspita per culpa de les obres i la saturació turística. Veurem què passa amb els Jocs Olímpics de l’any vinent: si faran que França es torni a acostar o s’allunyi de nosaltres. 

I els francesos?

Ara mateix la societat està emprenyada i hi ha una certa agressivitat. El preu dels aliments han pujat un 16%. Macron i els seus ministres han intentat passar pàgina de la reforma de les pensions i, encara que en bona part ho han aconseguit, després de la pausa estival, al setembre començarem amb el tema de la immigració. França és un poble rebel. Tenen moltes coses que no m’agraden. El que m’agrada dels francesos és la seva adhesió als valors republicans i el que representa la Marianne. Fa uns mesos hi havia una exposició a correus on es podien veure dibuixos de la Marianne que havien enviat tota mena de persones, des de criatures a senyors de noranta anys. L’adhesió als principis de la República és una de les coses que crec que són sòlides i França ho ha demostrat al llarg de la història.