Començaré amb una confessió. Fa vint anys en Melcior Comes em va venir a veure al meu despatx. Aleshores jo feia d’editor a Empúries i el Melcior un escriptor inèdit, però amb una vocació voraç. Em va portar la seva primera novel·la, L’aire i el món, un original ple de força, escrit amb un estil vigorós. Vaig decidir no publicar aquella novel·la, que va sortir uns mesos després a Tres i Quatre. No vaig trigar a adonar-me que m’havia equivocat: havia deixat escapar un autor de debò. Hi ha errors irreparables, o dels quals només et pots rescabalar al cap de molts anys. Ara, dues dècades després, Melcior Comes ja ha publicat vuit novel·les i jo tinc la sort de publicar el seu primer llibre d’assaig, Escriure: instruccions d’ús a la Biblioteca del Núvol, un manual contra l’avorriment i el bloqueig de l’escriptor, fruit de deu anys de docència a l’Escola d’Escriptura de l’Ateneu Barcelonès. Aquest dilluns 21 de novembre a les 18.30h presentem el llibre al mateix Ateneu, amb la companyia de Pau Pérez, director de l’Escola d’Escriptura. Hem quedat amb el Melcior per escalfar motors al Jardí Romàntic i n’ha sortit aquesta conversa, que també podeu llegir transcrita. El vídeo conté una pregunta sorpresa.

Quan et vaig fer l’encàrrec d’escriure aquest llibre, tenia al cap un clàssic: Aspects of the Novel, d’E.M. Forster. Tu has fet el teu llibre, que és la destil·lació de moltes hores de vol a les aules de l’Escola d’Escriptura. Com t’has plantejat el repte?

Volia anar més enllà dels tòpics i de les idees rebudes. No repetir des de la teoria el que ja s’ha repetit tantes vegades sinó explicar el que he observat llegint i corregint els textos dels alumnes. I exposar des d’aquesta praxis quin sentit té certa teoria que s’ha fet sobre l’art de la ficció. Quan fa deu anys que dones classes, t’adones que tots els escriptors fallem en els mateixos llocs. M’hi reconec molt en el que fan els alumnes en els estadis inicials de l’aprenentatge i d’aquí també en surt la idea d’un ofici. Tots fallem i podem millorar de la mateixa manera.

El llibre arrenca amb un pròleg inspirador, un text d’un valor gairebé testamentari, on exposes la teva poètica, el sentit que tu dones a l’escriptura. Si algun dia algú vol saber per què escrius, aquí ho trobarà molt ben explicat.

Jo crec que tot autor ha de fer aquest exercici. Demanar-se per què escriu, per què es dedica a aquest ofici, quina mena de personatges, d’històries o atmosferes li agrada reproduir. He fet aquest exercici per obligar el lector a aquesta introspecció. Si saps quina mena d’escriptor vols ser, pots gaudir-ho més. Hi ha moltes menes de literatura, el novel.la és el gènere més proteic i multiforme. No hi ha una sola manera d’escriure una novel·la sinó moltes formes, i no he volgut parlar-ne dogmàticament, estic contra les fórmules imposades, tant formes estructurals com formes de ser i de sentir la literatura.

Des de Núvol presentem el llibre com un antídot contra el bloqueig de l’escriptor. Tu com actues davant del bloqueig?

L’escriptor ha d’estar preparat davant del bloqueig. La tècnica sempre es avançar-te al bloqueig, que és una contingència pròpia de l’ofici. Pot aparèixer en qualsevol moment, però el pots minimitzar amb estratègies.

Digue’m alguna estratègia?

Una història es construeix a partir de moltes coses, però la pots abordar, per exemple, des del punt de vista dels personatges. Per què has d’estar bloquejat a l’hora d’imaginar algú? Quan érem nens bé que ens inventàvem amics invisibles. Doncs els personatges d’una novel·la són com aquells amics imaginaris. No hem de solucionar el problema amb un dia, cada dia podem posar una petita peça a l’edifici i anar treballant amb alegria.

Ens pots suggerir un exercici per superar el bloqueig?

Als alumnes sempre els proposo aquest exercici: els demano que omplin un full amb 500 paraules descrivint el que veuen per la millor finestra de casa seva. Oi que no et bloqueges davant d’una finestra? L’únic que hem de fer es auto imposar-nos exercicis. Un cop superada la prova, te’n proposes un altre. Escriure una novel·la també és això.

Hem de distingir les formes de les fórmules. Les formes les podem deduir perquè hem llegit molt o hem vist moltes pel·lícules, però d’aquí a reduir la creació a un patró hi ha un salt.

En la teva última novel·la, Tots els mecanismes, explores els límits de la novel·la. La història germina a partir de personatges. A Sobre la terra impura, en canvi, el motor era la història, que estava més delineada. Un dels falsos dilemes que abordes a Escriure: instruccions d’ús és el que pretén oposar en una dicotomia personatge i història.

Son dues cares d’una mateixa moneda, i no podem dir quedar-nos amb una sola cara. A la ficció audiovisual ha primat la trama o la intriga, però la narrativa pot aprofundir en la vessant moral, psicològica, sensorial, que ens permet veure el món des d’una determinada psicologia. Si hi ha algun terreny que sigui més nostre és el de la vida interior, l’emoció del jo temporal, el flux de consciència… Aquestes són eines únicament narratives, mentre l’escenificació, el diàleg, la trama les compartim amb el cinema.

Ara que parles de ‘diàleg’, que no és un recurs exclusiu de la narrativa, perquè també el trobem al teatre i al cinema… en què es diferencia el diàleg de la novel·la dels altres?

Al cinema i al teatre els diàlegs solen ser més concisos. En canvi, en una novel.la un diàleg pot durar quinze o vint pàgines, els personatges parlen de manera més estudiada, més elaborada. Al cinema el diàleg està més carregat d’oralitat. Cada autor crea el seu context i els seus propis diàlegs. En el film el diàleg és més breu i jazzístic, amb més guspires i en la novel·la pot ser mes allargassat, més abstracte i fins i tot filosòfic. No oblidem que la filosofia neix en els diàlegs platònics i això també es present en la novel.la del segle XX. La muntanya màgica es plena de diàlegs filosòfics. En cinema potser no ho suportaríem.

A  Escriure: instruccions d’ús mostres el teu recel envers els story gurus que venen les seves bíblies i acaben reduint la construcció de la trama a una recepta magistral.

Hem de distingir les formes de les fórmules. Les formes les podem deduir perquè hem llegit molt o hem vist moltes pel·lícules, però d’aquí a reduir la creació a un patró que hàgim de fer servir de manera mecànica en tota obra de ficció, hi ha un salt que a vegades és complicat de fer. Els story gurus et prescriuen una mateixa fórmula que es pot aplicar a qualsevol mena d’història. Ara bé, mirar El tauró de Steven Spielberg i extreure’n l’estructura per aplicar-la a la història del teu matrimoni potser no és el mes intel·ligent. Cada historia demana la seva pròpia estructura. Agafar unes estructures precuinades i voler-les emmotllar a qualsevol mena d’història pot ser contraproduent i et pot abocar al fracàs.

Com hem de plantejar l’estructura de la novel·la, doncs?

Cal pensar i crear una estructura sui generis per a cada història que vulguem explicar. Segurament quan acabem d’escriure el llibre no haurem inventat res de nou, però haurem evitat l’abús de certes fórmules que se’ns presenten sovint tant als tallers de guionistes com a les escoles d’escriptura. Aquestes fórmules que es poden explicar de manera molt llaminera, però semblen ‘patentables’, com deia Borja Bagunyà. Hi ha story gurus que et lloen una pel·lícula o una novel·la analitzant-ne l’estructura, però no et diuen que la seqüela d’aquesta mateixa pel·lícula o novel·la, construïda amb la mateixa fórmula, és un nyap. Per què? Doncs perquè van fer la seqüela imitant la fórmula del primer film o llibre, que a part d’una estructura vàlida tenia moltes altres virtuts: un to, una veu, una profunditat a l’hora de veure els personatges… L’estructura narrativa és només una part del que dona moviment i sentit a l’obra, però no és garantia de res ni tampoc l’essència de l’obra.

Un alumne pot aprendre una actitud, una manera de treballar, entendre que escriure no consisteix a estar inspirat sinó que demana tenir un estat d’ànim, unes rutines.

Ara que parles d’estructures que es poden ensenyar, què creus que pots ensenyar i què no pots ensenyar a un escriptor novell?

Un alumne pot aprendre una actitud, una manera de treballar, entendre que escriure no consisteix a estar inspirat sinó que demana tenir un estat d’ànim, unes rutines. Un alumne pot aprendre a llegir d’una altra manera, descobrir quina mena d’escriptor és i quins autors li poden interessar llegir. Per altra banda, jo no puc fer que un alumne sigui més sensible o intel·ligent del que és, però li pots donar consells a l’hora de trobar totes les implicacions del que vol escriure. També podem ensenyar que hi ha  moltes menes d’escriptors i que de tot se’n pot fer una literatura vàlida.

Aquests dies se celebren homenatges a Vicenç Pagès Jordà, que per a tu era tot un referent, tant com a escriptor com en la seva faceta docent. Tu mateix has escrit un article preciós a Núvol recordant-lo. Què significa per tu la seva obra?

En Vicenç era un lector molt conscient i les seves novel·les deriven d’una particular lectura de la tradició literària, des de Flaubert fins a Foster Wallace. Va portar la literatura catalana a un grau de sofisticació postmoderna que el fa únic. Ens ha deixat llibres perdurables, que hem de continuar llegint i reivindicant perquè va obrir un seguit de camins que molts autors volem continuar. El temps dirà si som capaços d’inventar alguna cosa nova com ell va fer en el seu moment.

• 

  Crítica

  Melcior Comes, el novel·lista loquaç

  Bernat Puigtobella

La via que va obrir en Vicenç ens porta a un llibre teu com Tots els mecanismes, que també obre camins nous. En canvi, Sobre la terra impura potser s’adreça a un públic més ampli, més generalista. Quina recepció ha tingut cada llibre?

Jo he fet els libres que creia que havia de fer. Sobre la terra impura ha tingut força recorregut, se n’han fet diverses edicions, fins i tot de butxaca. En canvi, Tots els mecanismes ha tingut una recepció més lenta, fins i tot he notat certa reticència per part dels crítics, com si hi veiessin un llibre “inútilment complicat”. M’ha semblat decebedor que el crític trobés que havia de fer un esforç intel·lectual que no estava disposat a fer, un esforç de re connectar amb uns història que cada quinze pàgines et demana de canviar de punt de vista o saltar a una altra dimensió temporal. El lector mig ho ha entomat i se sent agraït i estimulat. I el crític, en canvi, troba que no calia tanta filigrana i em retreu que m’hagi complicat la vida amb una acrobàcia exhibicionista. ¿Per què el lector mig està més disposat a l’acrobàcia literària que no pas el crític mig?

Bona pregunta. Potser el crític pensa que el lector no serà capaç de llegir-ho.

Bé, és la seva visió, jo crec que és un llibre que s’havia de fer així, volia fer una novel.la panoràmica que abracés tot un mon, de dalt i de baix, amb èmfasi i mirades sobre personatges de classes socials diferents, i això t’obliga a escriure amb un estil i tècnica diferents i Tots els mecanismes acaba sent un compendi de moltes maneres d’escriure, i fins i tot està be que sembli que no és un llibre escrit per una sola persona. Era un repte personal i penso que me n’he sortit, però el món no té cap obligació de donar-me la raó. El món no ens deu res. I hem de continuar fent llibres que responguin a alguna cosa que ens interessi a nosaltres.

Aquest dilluns 21 de novembre a les 18.30h presentarem el nou llibre de Melcior Comes a l’Ateneu Barcelonès. L’autor signarà exemplars al final de l’acte. Hi sou convidats. Si no podeu venir a La Setmana, també podeu demanar el llibre a la vostra llibreria més propera o comprar-lo en línia aquí i us l’enviarem a casa.