L’últim català de l’any

1 de gener. Obro Twitter. Sempre m’ha fet gràcia que el més important d’un dia sense premsa sigui justament una notícia, i encara més, justament una notícia sense importància. Jacob, Eithan, Matteo Alexander… No vull frivolitzar, hi ha gent realment molt preocupada: “ignominiós”, “substitució”, “ens extingim”… Escric i esborro, al moment, opinions borroses: la pobresa moral d’assenyalar nounats; la covardia d’abocar sobre Mohammeds i Hamzas totes les frustracions contra Oriols, Carles i Jordis; la curtesa de mires de prendre el cas per mostra i jugar als demògrafs amb titulars; l’absurda rendició de confiar la llengua i la cultura a cognoms en decadència. Em faig un cafè amb llet. Penso en la buidor sistèmica de bastir debats nacionals amb tuits, fils i articles d’opinió; penso també en l’extrema dreta, tapant el projecte de país d’uns partits sense projecte de país (és broma, a primera hora no dono per a tant). M’assec i imagino l’escena d’un senyor explicant a la família que es dedica a assetjar magrebins fent-se passar per una noia en banyador. Somric. M’acabo el cafè.

A mi qui m’interessa de veritat no és el primer nadó de l’any, sinó l’últim. En abstracte, enteneu-me, que no vull problemes. M’interessa aquell ésser misteriós i desapercebut que es queda a dos dits de la frontera, a escassos minuts, potser segons, de l’altra cara de la moneda i que, tanmateix, és tan poc conscient del resultat de tot plegat. Què pensaria, si es veiés de lluny? Què escolliria, si pogués escollir? Valdria la pena esperar uns instants, escurar el temps amb l’ànsia de qui espera per fitxar, i creuar llavors la mitjanit amb els grans de raïm? Voldria ser el primer? No ho tinc clar.

El primer nadó de l’any esgota només néixer els quinze minuts de fama que tindrà, amb sort, a la vida. Apareix al món i troba a mil persones insultant-lo, a ell i al que representa. No ho sap encara, però l’odien. A l’últim també l’odien, però a les ombres té més marge, encara no li demanen la nacionalitat. Li explico que la majoria d’esportistes són nascuts a començament d’any (la meva font és un episodi d’Economia en colors, ho sento), i que n’hi ha molt pocs de desembre. Em demana si a la Kings League també passa. Pregunta trampa, em dic. Li explico que també passa amb empresaris i altres triomfadors. Té dubtes, ho entenc. 

A efectes generacionals —és a dir, generalitzadors— una diferència d’hores, minuts o segons es pot convertir en un canvi d’any, dècada, segle o mil·lenni; i aquest abisme no el salva un tímid “però és que soc de principis de gener”. Classe, companys, amics, etiquetes; les oportunitats de tota una vida depenen, en bona part, d’un breu interval de temps. Diu el filòsof Michael Sandel que com més conscients som de la nostra naturalesa atzarosa, més raons tenim per compartir el nostre destí amb els altres. No sé si això és veritat, però les criatures de principi i final d’any són molt a prop de copsar aquest atzar universal amb tots els sentits. La contingència de l’oportunitat perduda perquè els primers fossin els últims, i els últims, els primers; mai més ben dit.

Tot això, és clar, per una fina línia. En filosofia hi ha el que s’anomena la paradoxa sorites, que és aquella que es pregunta quants grans de sorra fan falta per fer-ne una muntanya. Amb l’edat passa el mateix: qui acaba de fer divuit anys és considerat apte per votar, beure i conduir; qui els fa l’endemà, en canvi, no ho és. No hi ha cap diferència. És una situació absurda, però legalment vigent a tot arreu. I això es pot aplicar a qualsevol concepte: edat, altura, pes, bellesa, aptituds i catalanor (tot i que aparentment aquesta última es pot detectar a la incubadora). Tenim la necessitat de categoritzar espectres, continus, i l’única solució que hem trobat és l’arbitrarietat absoluta. Dibuixar una línia el 31 de desembre —data igualment arbitrària, com tot— i alçar-hi un sistema sencer. Com més s’acosta aquesta línia, més transparent es torna l’aleatorietat de tot plegat; més evident és el frau de l’últim i més frívola la situació del primer.

Reconec que m’és difícil empatitzar, potser per això m’interessa tant, potser per això exagero. A vint-i-pocs de juliol la màxima emoció que podia tenir el meu naixement era saber si acabava sent càncer o lleó —i ni això, perquè els entesos ara ens fixem molt més en el signe ascendent, que no té tanta gràcia. A vint-i-pocs de juliol, en un buit insignificant elevat al buit insignificant que ja és per si sol l’estiu, no ens podem aferrar a cap contrafactual creïble, a cap “i si…” temporal que ens replantegi l’existència. Suposo que no ser cap de gat ni cua de lleó amorteix l’esquizofrènia de les possibilitats que ens ofereix el destí, però alhora també empetiteix el marge de maniobra de la imaginació; saber què se sent quan has tingut un altre món a la punta dels dits. A mi això em sap greu. Una victimització gratuïta i patètica, sí, ho sé, però no tant com la dels comentaris del 324.