Llegir petit problemes grossos

Blanca Llum Vidal ha escrit Llegir petit (Arcàdia) per protegir una forma de llegir que està perdent llustre cultural. Si un mira a l’acadèmia, no ho diria: les premisses poítilques, els vocabularis filosòfics i les teories literàries que fa anar l’autora dominen absolutament a les facultats d’humanitats, des de la universitat més anglosaxona a la més mediterrània. Però alguna cosa fora de les parets de la institució ha començat a moure’s els últims anys, i aquests sabers comencen a ser vistos com un marc mental que explica un món que ja no és el nostre, en el millor dels casos, i com una cortina de fum amb què un mandarinat es protegeix en el pitjor. Com que Vidal no és cap professora escarxofada, sinó escriptora, filòloga i treballadora social, la gràcia de Llegir petit és que defensa amb una prosa voluptuosa un conjunt d’idees que solen trobar-se en papers i monografies polsegoses. Vidal ha reunit lectures recents per convèncer-nos que les tesis filosòfiques hegemòniques en l’esquerra des de fa dècades continuen sent vàlides.

Són unes tesis amb diversos noms, però que formen una família unida: teoria crítica, desconstrucció, performativitat. Al cor hi ha la idea que la identitat és un problema i la diferència és la solució. És una crítica molt assumida: la filosofia oficial s’hauria caracteritzat per buscar les essències pures i immutables de les coses, i en fer-ho hauria asfaltat el camí de la subordinació dels febles als poderosos. La resposta seria una antifilosofia: on la metafísica posa etiquetes que permeten reduir a l’altre, la crítica a la metafísica diu que tota etiqueta és un camp de concentració. La dialèctica de la il·lustració d’Adorno i Horkheimer és el diagnòstic canònic, i s’han proposat moltes medicines. Al principi del llibre, Vidal n’invoca dues, la base religiosa dels quals les fa especialment refrescants: la segona persona de Martin Buber, “la característica primordial del subjecte, segons Buber, és aquella que remet a la relació, de manera que el proïsme seria l’única possibilitat humana d’accés a un mateix” i el rostre Emmanuel Levinas, “en el rostre hi ha una negativa a ser contingut. No és només que no el pugui veure i que no el pugui tocar, sinó que, pròpiament, no el puc comprendre ni fer entrar cap a mi: serà sempre allà, lluny, separat i absolutament altre”.

És fascinant que l’enemic del llibre sigui Matin Heidegger, el nom de malvat més repetit al llarg del text. A l’altre extrem, el nom d’heroi que més vegades apareix és el d’Arnau Pons, que fa anys que s’ha proposat detectar qualsevol influència del filòsof alemany en la cultura catalana i condemnar-la, una lluita que Vidal accepta i continua fil per randa. Dic que és fascinant, perquè l’argument segons el qual la filosofia de Heidegger porta al nazisme d’una forma inexorable és més vell que l’anar a peu. Però resulta que ja són igual de velles les refutacions d’aquest argument i les reivindicacions antifeixistes de la filosofia d’Ésser i temps, i podem trobar lectures emancipadores dels conceptes de Heidegger en qualsevol revista acadèmica o en autors tan estimats per l’esquerra com Slavoj Zizek o Simon Critchley. La batalla pel llegat de Heidegger és una lluita hermenèutica tan vàlida com qualsevol altra, però vas veient com el nom surt en lectures de Capmany, Lispector, o Víctor Català, i costa sentir la mateixa urgència que Blanca Llum Vidal per protegir-nos de les idees del pèrfid professor alemany a aquestes altures del 2023.

En el mètode que conté el concepte de “llegir petit” hi ha els punts forts i els punts febles del llibre. Vidal proposa: “en comptes de llegir un període, llegir un sol llibre, un únic passatge, un vers solitari; en comptes de la totalitat, triar minúscul, voler menut; en comptes d’anar a colonitzar una terra vasta i extensa, anar a descobrir una parcel·la, un redol venturer, una clariana; en comptes de gran, llegir petit”. El resultat és un recull de capítols molt breus bregant amb problemes infinits, un autor o una teoria immensos resumits en els dos o tres passatges que han captivat a Vidal, i en el paràgraf que queda lliure entre una descripció poètica i una crida política, sempre hi cap un clatellot filosòfic a la identitat i un puny alçat celebrant la diferència. Vidal és una romàntica que comparteix amb nosaltres el seu amor per allò en què creu, i algunes anàlisis et contagien i et convencen, com ara la lectura feminista Victor Català, però d’altres no aconsegueixen quadrar el cercle en quatre pàgines, com passa en l’intent de lectura d’Aurèlia Capmany com a feminista compatible amb la diferència sexual d’Irigaray i la performativitat de Butler, les dues al mateix temps.

La paradoxa més gran, i no és malícia sinó que ho vaig pensar de debò durant la lectura, és que el romanticisme de Vidal, com tots els romanticismes, té una derivada innegablement heideggeriana. Un llibre que té la coberta plena de cors i que renuncia militantment a la ironia a favor del moralisme i l’emoció, recorda el mètode irracionalista que Heidegger va patentar, que diu que la filosofia no pot resoldre els problemes de la filosofia i cal anar a la poesia. És el mateix problema del debat etern entre identitat i diferència: dir que la diferència és sempre millor que la identitat és una afirmació idèntica a ella mateixa, argumentar que les coses no tenen essència és una forma d’essencialisme; i Vidal es fica en debats enquistats d’una manera tan breu i visceral que difícilment convencerà als no convençuts. En definitiva, Llegir petit és ple d’observacions intel·ligents i ben escrites sobre els textos que es comenten, però el mètode petit no aconsegueix dir quasi res d’original des del punt de vista filosòfic sobre uns problemes tan grossos com els que el mateix llibre s’imposa.