Arnau Pons: “M’interessa llegir allò que la cultura ha tapat, també la catalana”

Arnau Pons (Felanitx, 1965) és poeta, assagista i traductor. Conegut per les seves traduccions de Paul Celan, especialment per Cristall d’alè, que li va valdre el Premio Nacional 2015 a la Mejor Traducción (text publicat també per Herder al llibre Lecturas de “Cristal de aliento”). El 2020, Pons ha publicat La traducció, la vida (Editorial Afers), un recull d’assajos sobre la seva filosofia de la traducció, un article crític sobre el poema de Celan “Es Wird”, recollit al número 155 de la revista de poesia reduccions, i ha traduït la versió en francès que Walter Benjamin va fer de les cèlebres tesis sobre la filosofia de la història, traduccions que apareixen al costat de les traduccions de la versió alemanya de les tesis que ha fet Marc Jiménez Buzzi per als volums Sobre el concepte d’història i Walter Benjamin. Avís d’incendi, tots dos publicats per l’editorial Flâneur. Aquesta feinada recent ens ha servit d’excusa per llegir-lo i visitar-lo a la seva casa a Collserola, on hem parlat de la traducció com a acte crític i polític, de la filosofia de la història de Benjamin, i de tot allò que Pons creu que fa olor de podrit en la cultura catalana.

Traduir les tesis de la història de Walter Benjamin per tu no és un mer exercici tècnic, és una qüestió personal i política.

M’interessa la violència en la cultura, i sobretot de quina manera la cultura pot fer una violència que costa de capir. Els relats i els discursos, tant si són poètics com acadèmics, hi estan implicats. Les elits culturals sempre creen un discurs que amaga les obres de determinats autors. És allò de qui escriu el relat: si els vencedors o els vençuts. Quan parlem de capitalisme, tots sabem veure l’esquema d’opressors i d’oprimits, però quan ho portem a l’àmbit cultural, hi ha lectors que no s’adonen de la violència que implica la transmissió cultural, o potser és que en el fons no els hi importa tant, o segurament donen molta credibilitat a la figura de l’autoritat. És evident que en tot document de cultura hi ha alhora un document de barbàrie. Però la frase s’ha citat tants cops que se’n perden els matisos: assenyala l’opressió i també l’esborrament. No podem perdre de vista que Benjamin era algú que anava sumant fracassos i que trobava moltes portes tancades. Com ell, m’interessa llegir allò que la cultura ha tapat, també la catalana.

A La traducció, la vida (Afers), poses molts exemples de la violència que consideres que fan certes traduccions a casa nostra. 

Un dels exemples que hi poso és la recepció de Baudelaire a Catalunya. Crec que quan es fan certes declaracions o s’explica la manera com Baudelaire ha entrat a la cultura catalana i s’amaguen els textos d’autors que l’han llegit, o traduït, s’estan escamotejant moltes coses. Intento pensar qui té el poder del discurs, per què el té i què pretén dir amb un discurs que es vol culte o erudit, sobretot quan s’aborda un autor transgressor. També miro de reflexionar sobre el fet que la cultura es quedi atrapada sovint en la sublimació del mal. Per exemple, la novel·la Les benèvoles, de Jonathan Littell, ha tingut una recepció aclaparadora a França, i també aquí, però a mi em costa gaudir amb tot aquest excés, amb aquest “Shoah Show”, que busca, en certa manera, que el lector empatitzi amb el botxí, un botxí de ficció, creat com un personatge de Sade o Bataille. Vull poder interrogar aquesta fascinació que exerceix el mal, un mal que és construït, que és inventat, en detriment d’altres obres que són segurament més punyents i que provenen de l’àmbit de les víctimes. En “El dolor” (LaBreu) Marguerite Duras parla d’uns textos que poden fer sentir vergonya a la literatura… M’agrada “raspallar la literatura a contrapèl”.

Què s’amaga en l’edició de Les flors del mal a càrrec de Jordi Llovet (Edicions 62) que critiques al llibre?

L’edició no és innocent. Com es fixen les obres? Com les rebem? Embolcallades amb quin discurs? I això encara és més rellevant en el cas d’obres pòstumes, com són “La mort i la primavera” de Mercè Rodoreda, o les Tesis de Benjamin, en què l’autor ja no pot dir “això no” o “això sí”. Després que Baudelaire fes una operació crítica amb certes categories estètiques i socials, va deixar una petja profunda en autors catalans com ara Joan Sales o Mercè Rodoreda, i Jordi Llovet oculta aquesta influència tan interessant, per dir, per exemple, que la recepció és molt tardana i que Els dimonis de Verdaguer és de les poques coses en què hi ha deixat petja. Al meu llibre això apareix emmarcat en una reflexió més general, perquè ha de quedar clar que no és en cap cas un afer personal. També hi comento algunes declaracions de Norman Manea sobre la llengua materna o sobre Celan, de Paul Ricœur sobre la traducció, de Roberto Bolaño sobre l’exili de l’escriptor, etc. Va molt més enllà de tot això. I no només cal entrar en els replecs de tot el que no és dit, sinó que també cal qüestionar el sentit de certes afirmacions categòriques. Com quan Karen Andrea Müller va presentar a Barcelona les traduccions que havia fet de Paul Celan, juntament amb Andreu Vidal, i va voler remarcar que ells no havien traduït “els poemes de la Xoà”. Aquesta declaració em sembla problemàtica perquè encara que Celan no tematitza l’extermini, és una referència constant. Tot ve d’allà, del seu “20 de gener”, com diu en “El meridià”. La seva obra està ancorada en la data de la “solució final” i això no es pot obviar. Sembla com si haguessin volgut centrar-se en un Celan diferent, fora del dol o del plany, amb uns poemes que tindrien un altre interès, cosa que denota un prejudici. Si parlo d’una manera tan explícita d’aquestes operacions, és perquè crec que es menysté el “contingut de veritat de l’obra”, com en deia Benjamin. Si no es fes una violència tan forta als textos, si es digués: “mira, jo agafo Baudelaire, o Celan, i faig un joc”, em semblaria molt bé. El joc, la reelaboració poètica i el ready-made són coses legítimes. Però llavors no és exactament una traducció de Baudelaire o Celan ni de les seves càrregues combatives i revulsives, sinó una altra cosa. Crec que és important fer justícia als textos, tal com deia Jean Bollack. Perquè, al cap i a la fi, ens trobem davant d’una qüestió ètica, com defensava també Henri Meschonnic. Jo em situo en aquesta constel·lació d’autors-lectors crítics, atents a la lletra.

Per seguir amb l’exemple, i deixant clar que la cosa no va de manies personals, pots interpretar aquest interès que hi ha darrere l’ocultació de la influència de Baudelaire en Rodoreda, que tu sí que assenyales en el teu assaig que acompanya la darrera edició revisada per tu mateix de La mort i la primavera (Club Editor)?

Hi ha moltes coses que han estat ofegades en català per la cultura en català. La cultura catalana no només ha patit una persecució i un esborrament. També ha esborrat i esborra encara ara.

No crec que calgui centrar-se tant en Jordi Llovet. Ara bé, ell es presenta sovint com un benjaminià: ha tingut cura de volums de –i sobre– Walter Benjamin, i ha fet molta feina per difondre la seva obra. Però aleshores, si Llovet és benjaminià i fa una cosa així amb la recepció catalana de Baudelaire, és que de sobte s’ha tornat antibenjaminià. L’autèntic gest benjaminià hauria estat intentar mostrar aquells baudelairians catalans que tenen interès precisament per allò que han fet críticament gràcies a Baudelaire, i que sovint han estat silenciats pel poder. O que potser encara no s’han sabut llegir així, des d’aquest angle. Les absències són massa flagrants. Que ni tan sols no citi el Viatge d’un moribund de Sales és bastant fort.

Escrius que el fet de traduir un autor determinat té un efecte sobre la llengua a la qual és traduït, que la traducció fins i tot pot ressuscitar una llengua. 

De la mateixa manera que la poesia es pot posar al servei del pitjor, la poesia també té un poder màgic o taumatúrgic, de donar vida amb les paraules. Celan no fa ressuscitar els morts, però els dona una segona vida en la llengua. En certa manera, té a veure amb allò que Benjamin anomena Eingedenken, la remembrança o la commemoració, quan parla d’un passat que ha quedat obert o inconclús, però que pot tenir una redempció o un assoliment en virtut del record. Portant al present una ferida que havia quedat oberta en el passat, hi ha la possibilitat d’actualitzar-la una altra vegada i, en certa manera, de guarir-la, si fem atenció a la violència que l’ha produïda, ja que aquesta violència torna a ser aquí. En Benjamin és un procés que es produeix en la història, i en el qual intervé la teologia com a mètode. I en Celan això té lloc en la poesia, que desbanca tota forma de discurs teològic sobre la Xoà. Però en tots dos hi ha l’aspecte taumatúrgic del llenguatge. Per això és tan important el silenci en l’un i en l’altre. Celan escriu damunt del silenci dels botxins servint-se del silenci de les víctimes. El lector ho pot trobar en molts dels seus poemes i jo n’he parlat a bastament a “Celan, lector de Freud” (Lleonard Muntaner i Herder). Són unes muses d’ultratomba i acompanyen una poesia de la venjança, de les Erínies. Aquestes són les benèvoles que a mi m’interessen realment. Doncs bé, això també ho pots provar de fer amb la traducció. Quan vaig traduir El kante del puevlo djidyó atemado (Herder) d’Izak Katzenelson al judeoespanyol, era evident que allò era un gest condemnat a tenir poquíssims lectors. Qui llegeix avui en judeoespanyol aquí? Com l’ídix, és una llengua de l’extermini; la Salònica jueva va quedar pràcticament esborrada. No pots ressuscitar els morts però sí que pots ressuscitar-ne la llengua. I en català jo hi trobo a faltar aquesta sensibilitat. Hi ha moltes coses que han estat ofegades en català per la cultura en català. La cultura catalana no només ha patit una persecució i un esborrament. També ha esborrat i esborra encara ara. Es tracta de donar una segona oportunitat a les coses subversives, marginals o incòmodes que s’havien començat a gestar en la nostra llengua. No és casual que alguns poetes ens dediquem a editar textos en català que l’acadèmia no edita, o que edita de tal manera que allò sembli il·legible. Igualment, la traducció pot ser una cosa professional, o pots decidir dur-la a un terreny molt més personal i històric, i, a través seu, fer aquest acte de resurrecció d’una veu que molestarà sempre.

Un altre exemple és aquesta línia és la teva traducció dels Cants òrfics (Lleonard Muntaner Editor), de Dino Campana.

Dino Campana va deixar una obra truncada i relativament petita. Em vaig plantejar fer sortir, per primera vegada en una llengua romànica, la major part dels poemes que no estaven en els Cants òrfics pels quals és conegut. No només vaig traduir els Cants òrfics sinó també tota una sèrie de poemes, una cinquantena, que no són coneguts més enllà d’Itàlia, i per tant que no hi són ni en francès ni en castellà (almenys era així aleshores). I ho vaig fer sense que m’ho encarregués ningú, perquè volia fer aparèixer un poeta diferent, amb una magnitud o una vastitud que volia que correspongués a la seva manera de ser en la poesia, i no només com el mite del poeta boig vinculat a l’orfisme. Doncs bé, en el moment en què van sortir els meus Cants òrfics, van sortir simultàniament en una altra versió diferent. Són coses que poden passar i en català ho acabem de veure amb Proust. Però resulta que els altres cants van sortir en un català noucentista… i aleshores dius… això és Campana? Li escau que digui “visatge” (en italià “viso”) en comptes de “cara” o “rostre”? I com va ser rebuda aquesta duplicació? Curiosament ningú no va remarcar que en la meva versió hi havia cinquanta poemes més. 

A les elits catalanes, els fa por la independència. En certa manera l’1-O també va implicar anar contra les elits, almenys va ser així per a alguns.

Tens una explicació del perquè d’aquesta diferència en la recepció de la teva obra?

Hi ha un problema d’encaix que és evident. Però crec que també té a veure amb la meva independència. Això ja ho deia a l’entrevista que em va fer Jordi Nopca a l’Ara. A les elits catalanes, els fa por la independència. En certa manera l’1-O també va implicar anar contra les elits, almenys va ser així per a alguns. Potser com a societat ens hem acostumat a posar la independència en mans d’altri, com un fet situat gairebé fora de nosaltres, i no en cada individu. En tota cultura i a Catalunya especialment, perquè quan no és un Estat propi, hi ha batusses per tenir el control del que s’edita. És el poder del discurs, el poder del cànon, el poder de crear opinió. No sóc l’únic que ha pogut experimentar aquest buit que fa l’establishment. També les noves editorials independents poden provocar incomoditat en certs sectors. I no és tant per una qüestió econòmica, de competència, com de poder. L’editor dona veu, tria qui parla i qui no. I una tria no és mai innocent. Ho vaig viure quan vaig crear la col·lecció Traus de pensament crític. Al CCCB Josep Ramoneda va presentar l’edició castellana de “La nació i la mort” d’Idith Zertal (que l’autora va voler que jo curés), però no va esmentar que en català ja l’havia editada a Traus uns anys abans. Allò no existia. O, si existia, havia de ser vehiculat per algú concret i en una llengua concreta. Com a editor i com a autor, Joan Sales també va passar per una experiència similar; basta llegir les seves Cartes amb Rodoreda.

En aquest sentit, també m’has parlat del cas de Miquel Bauçà, que segons tu ve molt “vehiculat” per les elits.

Tots dos som de Felanitx i amb en Miquel, no només ens vam trobar a Barcelona (quan jo vivia a Ciutat Vella, anàvem a fer un glop al bar-finestral de l’Arc del Teatre), sinó també a la seva rulot. No només l’he tractat sinó que l’he llegit molt. Cap al 2006, la poeta i traductora Nicole d’Amonville em va comentar que li agradaria traduir Bauçà, però no ho volia fer sola. Li interessava sobretot la poesia. Jo li vaig proposar Els cants jubilosos i Els cans resaven. Ella tenia al cap El crepuscle encén estels… Finalment ens vam decantar per la meva opció. Quan vam anar a informar que havíem traduït Bauçà, per demanar-se els drets, els gestors ens van dir que no es podia traduir al castellà perquè ell no volia ser traduït a “la llengua dels enemics”. Primer ens van dir que no era possible fer-lo al castellà. Vam gratar una mica més i ens van dir que tampoc es podia fer en francès, ja que per ell també era una llengua enemiga, tot i que uns anys abans n’havien deixat editar Rue Marsala, en traducció de Patrick Gifreu. Quan els preguntaves “això està escrit enlloc?”, ells es feien l’orni. Vam haver de viure alguna escena bastant grotesca: com si se’ns renyés per haver gosat fer allò, un acte vandàlic. Finalment el no de la família també va arribar. Però resulta que els mateixos gestors que ens havien dit que no, just en el mateix moment van subvencionar una antologia de poesia catalana per a la Fira de Guadalajara de Mèxic amb poemes de Bauçà a dins, traduïts al castellà. Ara resulta que Bauçà acaba de sortir en castellà [La destrucción de la Torre de Pisa: 3 novelas cortas (Kriller 71)], amb un pròleg de la Nora Catelli que diu que potser hi ha coses delicades, que potser en Bauçà hi ha un deix d’antisemitisme… Només un deix? Per mi Bauçà va fer un gir reaccionari a partir d’El Canvi i ho vaig comentar a fons a Poesia és el discurs (Lleonard Muntaner). Hauríem de poder comentar sense complexos —traduït i no, tant s’hi val— el poema en què es queixa de l’absència ontològica de la tragèdia catalana amb relació “als gasos d’Auschwitz”, com si el “forat negre” que diu que és la tragèdia catalana a Europa no ens el pogués il·luminar ell mateix, a partir de la guerra tal com la van viure a Mallorca i més concretament a Felanitx. També ell va construir una altra mena de forat negre, fet de silenci. No sé si caldria que algun dia tot això sortís també a la llum. O és que potser, al capdavall, es tracta de fer només un espectacle trencador, amb Auschwitz com a rerefons, per una qüestió d’enveja victimista?

A La traducció, la vida també parles de maneres de crear un discurs interessat sobre el ritme en la poesia: critiques que autors com Salvador Oliva, valent-se de Gabriel Ferrater, hagin parlat de “mètrica catalana” d’una manera que et sembla “etnicista”.

És així: intento mostrar com aquest discurs del ritme és essencialista i fa una sublimació de la cosa ètnica. Es parla de “mètrica catalana” quan en realitat cada poeta inventa el seu propi ritme, i no hi ha sinó subversions molt hàbils d’un suposat patró accentual. Tota obra manifesta un estira-i-arronsa amb la tradició. Si mires els heptasíl·labs de Bauçà, ja que ell també fa una apologia de l’ètnia, veuràs que no solen entrar en el patró que propugna Salvador Oliva. De vegades, la gràcia de Bauçà és la seva potineria. Perquè si hi ha una cosa interessant de la poesia és la seva singularitat, la seva fatal unicitat, en mots de Celan. El poeta fa un idioma, sempre hi ha aquesta voluntat de signar idiomàticament. Quan llegeixes els principals tractats de mètrica catalana, hi trobes sovint un discurs etnicista. I el fet és que quan es posa la lupa en la qüestió “formal” i “pròpia” d’una manera tan obsessiva, és perquè allò que dius, o sigui el contingut, potser no compta tant. Aquest patró mental també permet de posar en pràctica l’exclusió, com en el conflicte que hi va haver entre carnerians i espriuans, al voltant de l’autenticitat.

El que em sembla escapista és que Bauçà –hi insisteixo una vegada més– escrigui aquest poema sense parlar enlloc del seu germà Jaime Bauzá Roselló, Coronel del Alto Estado Mayor franquista

Tant la poesia de Celan com La mort i la primavera són textos que han estat criticats per ser molt críptics i, per això, menys polítics o més escapistes, comparats amb d’altres obres més clares. Tu dius precisament el contrari, que aquesta manera d’escriure és la més política.

Em sembla pertinent la distinció que va fer Meschonnic entre tema i poema, i també entre pamflet i poema. Per exemple, en el poema de Parmènides ja hi ha una reflexió sobre la llengua que diu l’ésser i que no es pot entendre d’una manera immediata. Pretendre que la literatura ha de ser sempre un full volant en època de guerra o de celebració em sembla molt reductor. El que em sembla escapista és que Bauçà –hi insisteixo una vegada més– escrigui aquest poema sense parlar enlloc del seu germà Jaime Bauzá Roselló, Coronel del Alto Estado Mayor franquista: “Ontològicament és / potser més greu l’episodi / de la Guerra dels Tres Anys / que no pas els gasos d’Auschwitz. / Que per què? És la negror / absoluta: un forat negre, / que, de fet, no ha existit, / que no té cap existència. / Només Déu sap què passà. / Jo, també. No podem dir-ho.” No és que un germà hagi de respondre pels actes de l’altre, però una vegada has escrit aquest poema, per força t’has de mullar, si realment dones importància a la poesia, com se suposa que ell la hi va donar. Dit això, que s’intenti despolititzar una obra com La mort i la primavera i qualificar-la de “mística”, em sembla una maniobra obscurantista, pròpia d’esperits escalfats. Com si Rodoreda ja no fes el camí invers, profundament antimític, com el darrer Artaud. Sembla que s’hagi perdut de vista que van ser els poetes els qui es van inventar els déus, i no pas a l’inrevés. Ells van crear la divinitat posant-li un nom. Rodoreda era una bona lectora d’Artaud i ell ho explica bé, tot això, en el seu Heliogàbal, o l’anarquista coronat (Poncianes). Però a partir d’un moment sorgeix la rigidesa de la religió, que tot ho mitifica, amb la seva fam de poder i de negoci, i és per això que sempre ha volgut ocupar el lloc de la poesia, per servir-se’n i subordinar-la. Adorno cita Lukács quan diu que en Kafka hi ha més realisme que no pas en els textos realistes dels escriptors socialistes. Es tracta només de tenir ganes de saber llegir. Bollack deia que no hi ha res més revolucionari que un grup de persones assegudes al voltant d’un text literari, filosòfic o teològic, per comentar-lo. Perquè la lectura, igual que la traducció, és un art, i tot art necessita el domini de la crítica si vol excel·lir. Per això també en la lectura cal fer un aprenentatge i una iniciació. Quan diuen: “No t’hi escarrassis, que no entendràs res”, és perquè en el fons volen desactivar una literatura subversiva i crítica. 

Invoques un pessimisme adornià que parles de la degradació de la cultura i de la lectura?

He llegit molt Adorno, però no sé si sóc ben bé un adornià. Llegir Adorno no és fàcil, i menys encara una obra primerenca, plena de ràbia, com Dialèctica de la Il·lustració, que és un assaig que, com diu el seu títol, és dialèctic, i que ens porta de A a B, de B a A, de A a B, i així tota l’estona. El que em sembla una degradació de la lectura és quan un aprenent de bruixot agafa A per tal de fer-ne un pseudo-aforisme. A La divina mimesi, un dels darrers textos que va escriure Pasolini abans que el matessin (segurament per haver escrit Petrolio, com s’ha especulat darrerament a partir de les investigacions), i que es va publicar de manera pòstuma, hi diu que l’heroi dels poetes del seu temps, fills de burgesos, és Hitler. He intentat convèncer molts editors catalans perquè el publiquessin, però no me n’he sortit. I això que és un fil que aquí es podria estirar moltíssim. Tenim prou material, un material molt bo, per pensar la relació entre literatura i nazisme, entre feixisme i art. De vegades, hi ha autors joves i no tan joves que es pensen que són els primers que han esbotzat una porta, i el problema és que no han llegit a bastament: encara no han vist que aquella porta ja l’han esbotzada un fotimer de vegades abans que ells, i, abans d’agafar embranzida, em sembla més encertat de mirar si encara hi ha la porta. I és que hi ha una cosa molt vella, que és aquesta tendència a pensar que ser reaccionari en literatura ajuda a triomfar. 

Ara, si et subscrius a Núvol, el regalem un exemplar de Traduir, la vida, d’Arnau Pons. Et pots subscriure aquí.