La millor clívia del jardí

Al jardí de l’Ateneu Barcelonès hi ha plantades unes flors de color taronja que es diuen clívies (Clivia miniata). Les clívies envolten les palmeres i la resta envoltem les parcel·les de terra enrajolades de verd on hi ha plantades clívies i palmeres. Rodejant les clívies hi passa tot el que heu llegit d’aquest lloc i que n’ha afermat la part certa de més d’un prejudici: els nanos joves que no s’han ni acabat de llegir El quadern gris, però es creuen Josep Pla, els socis d’avançada edat que fan que el jardí sembli un centre de dia, les noies que es passegen emulant les fades i les forces vives del món literari del país escrivint pretensiosament a mà en una llibreta, pensant que la resta els fitem meravellats. El que hi passa és diferent cada dia, però cada dia tot el que hi passa s’assembla molt al que hi ha passat el dia anterior.

Al voltant de les clívies hi balla tot el que no és transcendental, excepte un noi que és quiet com elles. S’instal·la sempre en una taula diferent i sempre hi treballa en silenci, com si hagués entès a la primera què li és important. Ni la fatxenderia ni les vanitats que l’envolten li fan aixecar les celles de la pantalla. Mentre la resta fumen puros i s’enfoquen a performar destil·ladament el seu personatge, el noi berena dònuts i exhibeix una concentració inapel·lable. Entre el taronja extravagant de les flors, la seva discreció encara el fa més distingit. De vegades surto al jardí i el busco entre les taules només pel plaer d’embadalir-me amb el que em sembla que la resta no està contemplant. Hi ha una part de la manera com entenem la bellesa –o, simplement, una part de tot el que ens atrau, bell o no– que neix d’un anhel inconcret d’unicitat o, fins i tot, de secret. De voler pensar que només nosaltres som capaços d’entendre aquella forma precisa de gràcia i que, per tant, d’alguna manera ens pertany.

No acabo de trobar la manera de discernir si el que hi veig és el que és, o si, essent una idea del meu cap, l’he fet de tot el que fins ara m’ha faltat en l’altre.

Com que en realitat l’únic que en sé és el que hi projecto, del noi que fa calma entre el brogit me n’agrada tot. No és ben bé una persona, encara. De moment és una idea, i per això ni em fa patir, ni em costa d’entendre, ni em fa fer l’esforç de canviar coses de mi mateixa per poder-hi ser compatible. No em fa buscar excuses per passar prop de casa seva, ni em fa haver-li de dir tot el que no me n’agrada per intentar salvar-nos una última vegada. No em fa pensar si algun dia hauré de deixar d’escoltar aquella música o si mai trepitjarem uns carrers que més tard transitaré amb pena. Si no el toco, no el puc trencar. Tampoc no em pot sorprendre, ni ensenyar-me què hi ha de bo en mi. Què és el que el farà admirar-me per, després, estimar-me. Què és el que n’admiraré i si el que en detestaré serà mai més gran. Si no el toco, no el puc marcir, però suposo que tampoc el puc vetllar. Només el miro entre les clívies com si en fos una més, pensant si val la pena atansar-m’hi o si, altra vegada, deixaré que la por de no poder observar-lo quan tornin a florir les flors em remogui tots els dubtes.

Quan es comença a fer fosc, la llum de la pantalla se li reflecteix a les ulleres i, malgrat la fresca, sempre va un pèl descamisat. Entre els brams de les penyes de joves, ell segueix complint els seus deures. L’únic que en sé és el que hi projecto, però em sembla que és algú amb sentit de l’esforç, que per a la gent amb l’esperit a lloc és el millor símptoma de la capacitat de compromís. No acabo de trobar la manera de discernir si el que hi veig és el que és, o si, essent una idea del meu cap, l’he fet de tot el que fins ara m’ha faltat en l’altre. Podria aixecar-me de la meva taula de marbre blanc, travessar el jardí, la bassa de peixets i les dues parcel·les enrajolades de clívies per descobrir-ho. Però m’aixeco, agafo el mànec de la porta de vidre del jardí i me’n vaig. De reüll, veig com el grinyol de la porta li fa aixecar la mirada i fixar la vista cap on soc. “Hi tornaré demà”, em dic cada dia, com si les hores noves portessin implícita una valentia per estrenar. Però com que avui no l’he tocat, demà les clívies seguiran entre la cridadissa. I ell també.