La mar vinosa i el cel blau (Homer i Josep Maria Esquirol)

Tot va començar amb la lectura d’un comentari incidental en el pròleg d’Isidoro Reguera en el llibre de Wittgenstein, Observaciones sobre los colores. Em va cridar enormement l’atenció llegir que els grecs antics no van conèixer el blau. Meravellat i desconcertat alhora vaig començar una mínima investigació que em va portar, primer de tot —i de manera imprevista—, al president victorià del Regne Unit, William Gladstone (1809-1898), que ho va ser en quatre ocasions. Apassionat i estudiós de la literatura homèrica, sembla que va ser el primer d’adonar-se d’aquest fet,  que atribuïa a una deficiència, a una ceguesa respecte d’alguns colors, particularment del blau. En la seva investigació va enumerar els colors que utilitza Homer a l’Odissea i els va comptabilitzar: el negre apareix unes 170 vegades; el blanc, unes 100; el vermell, unes 15; i el groc i el verd, unes 10. 

Inspirat pels estudis de l’anglès, Lazarus Geiger (1829-1870), lingüista i filòsof alemany, va continuar investigant la història dels colors en la sensibilitat i en el vocabulari de diferents civilitzacions. Va veure que, aquest fet que es va donar a Grècia, es va donar també en altres cultures antigues: a l’hebrea (la Bíblia), a la musulmana, a la xinesa, als Vedes hindús. Va concloure (i aquest petit fragment ja ens dona la pista bàsica de l’argument del nostre escrit):

“Estos himnos, de más de diez mil líneas, están llenos de descripciones de los cielos. Casi ningún otro tema es evocado con más frecuencia. El Sol y el enrojecimiento de la madrugada; el día y la noche; las nubes y los relámpagos; el aire y el éter, todos se despliegan ante nosotros, una y otra vez… pero hay una cosa que nadie podría aprender de estas canciones antiguas… y es que el cielo es azul”.

L’excepció es donaria a Egipte a causa, segons Geiger, del seu desenvolupament cultural i tècnic: van ser capaços de sintetitzar artificialment el color blau.

És així: en el curs d’una civilització, es dona un ordre recurrent en l’aparició dels colors. Primer apareixen el negre i el blanc com a referència bàsica de la diferenciació entre la claror i la foscor (el dia i la nit, i d’altres fenòmens meteorològics també determinants per a la vida humana); després ve el vermell de la sang (substància de la vida i del naixement del dia); segueixen el groc i el verd que són els colors que identifiquen la naturalesa i els seus cicles (com ara la formació i la maduració dels fruits). El blau, color estrany a la naturalesa, ve al final. 

A partir d’aquest moment s’activen els arguments explicatius habituals. Per exemple, el que situa la qüestió en l’evolució de la tècnica —com hem vist en el cas dels egipcis—. També la neurociència i la neurolingüística coincidents, en aquest punt, amb l’estructuralisme, fan les seves aportacions: el llenguatge revesteix els sentits i el pensament d’unes categories culturals que fan la funció d’ulleres que determinen la mirada (el llenguatge diu “blau” i els ulls veuen el blau), i als grecs antics resulta que els mancaria aquest concepte. Ja s’ha parlat prou de la dictadura del significant i potser ja no cal parlar gaire més de l’hegemonia tecnicocientífica, almenys, no aquí.

Més significatiu ens sembla el criteri pròpiament literari. Consulto una autoritat en el món dels estudis literaris i de la traducció, Marilena de Chiara (a més de meravellosa guia i conductora en la lectura d’Homer de la nostra comunitat lectora de Nollegiu). Perquè el cas és que el blau està present en totes les traduccions de l’obra homèrica, encara que el grec original no en contingui cap referència concreta: “De hecho, el griego homérico —diu Marilena de Chiara—juega con cuatro términos que remiten al color: leukós (blanco, que también indica brillantez y claridad); glaukós (que incorporaría las tonalidades del azul-verde-gris, sin diferenciarlas); eruthós (rojo, también el color del vino); klorós (amarillo, y también indica el verde y el color de la arena). Estos términos remiten sobre todo a una escala de luminosidad y se sitúan en puntos referenciales distintos para mostrar matices”. Sense una referència directa, doncs, el reflex lluminós blavenc restaria present d’alguna manera en aquests altres colors.

O també, per altra banda, s’ha reflexionat sobre l’ús metafòric del color en la literatura homèrica: la mar vinosa ens parlaria de l’embriaguesa i del vertigen que pot sentir aquell que la contempla o que s’hi aventura.

Arribats a aquest punt, estem molt més a prop del blau en la literatura homèrica, però tenim la  impressió que la seva lluminositat i els seus reflexos se’ns escapen com la flor blava de la novel·la de Novalis.

Amb tot, el filòsof Josep Maria Esquirol fa algunes referències en la seva obra als colors que potser ens podrien donar alguna pista, si no per sortir d’aquest laberint, per fer-lo una mica més habitable i ric. Es tractaria de seguir les indicacions de la filosofia de la proximitat per provar d’il·luminar la qüestió que ens ocupa.  

La primera referència es troba en la Penúltima bondat. Ens parla de la sorprenent definició que el diccionari ens dona del color verd: “Del color de l’herba tendra”. Sorprenent, per la seva senzillesa. És en el capítol que se’ns adverteix dels efectes nefastos que suposa per a una cultura la desconnexió de la base: “Cúmuls de complexitat, sovint artificiosa, però allunyament del que és senzill i profund” (p. 16). La reivindicació de la proximitat: “Tota possible definició “científica” és secundària respecte a la primera aproximació experiencial del món de la vida, consistent a assenyalar allò que es veu” (p. 17).

La segona referència és el suggeridor i bonic passatge d’Humà, més humà en què es parla del color blau del cel. D’alguna manera, Josep Maria Esquirol fa el camí invers a les explicacions que hem repassat més amunt. Parteix d’un blau conceptual i estàtic (el blau del cel) per arribar al blau com a verb i moviment bàsic de la vida, el que vindria a ser —si ho podem dir així— la primera vivència del blau del cel, abans i tot de poder-lo acolorir amb una paraula. L’itinerari per retrocedir del color a la vivència és el següent (i val més citar el fragment sencer per no trencar la seva aproximació a la proximitat i la seva consistència poètica):

(…) sobre quin moviment es forjaria la significació del cel blau? De Paul Claudel és aquesta intuïció magnífica: “El blau és la foscor que es va fer visible”. Bachelard en fa una lleu variació per tal d’accentuar-ne el moviment: “El blau és la foscor fent-se visible”. L’alba. Passar de la foscor al blau és, precisament, fer-se de dia. El cel blau és un verb: fer-se de dia. Quina senzillesa i quina meravella! El cel blau com una mena d’alba dilatada, duradora. Però aquí no s’acaba la cosa. Cal seguir la pista. Aquest moviment, fer-se de dia, correspon a un altre moviment en l’humà, a un altre moviment paral·lel encara més radical i més revelador: despertar. I sens dubte, així sí que s’arriba al més preciós: la significació del cel blau com a despertar. (Humà, més humà, p.137)

El punt d’arribada són els moviments fonamentals de la vida; moviments no massa nombrosos. Per aquest motiu les civilitzacions antigues podien prescindir de la diferenciació cromàtica més matisada. ¿Podríem dir, a més, que en la proximitat preval el moviment (del verb) i menys les qualitats exteriors de la cosa? ¿És per això que el forner no sent l’aroma del pa que plau i reconforta al visitant? Però, compte, és clar que no representen cap amenaça per a la proximitat, els colors! Ni els colors ni cap concepte ni cap sistema conceptual representen cap amenaça, a no ser que naufraguem en el blau i ja no siguem capaços de tornar a terra ferma; a no ser que el color verd extraviï la referència de l’herba tendra.

Ara ja podem començar a veure el color blau del cel d’una altra manera, tan integrat a la vida, que el concepte “blau” s’aprima i passa a un pla més enretirat respecte a la significació plena que rep en la seva vivència. Estem dins del blau, però dins de la seva significació greu: en el reflex lluminós de la cosa mateixa. Si arribem fins al límit, podríem fer —i dir— com els grecs antics. El blau del cel és el rosat dels dits d’Aurora que dona pas a la claror del dia. Perquè l’important no és dir blau, l’important és navegar per la mar vinosa de retorn a Ítaca; l’important és despertar-se.