Felicitat Interior Bruta

El Producte Interior Brut (PIB) és el valor monetari dels productes produïts durant un trimestre o durant un any dins les fronteres d’un territori, per exemple, Catalunya. Com que els productes i els serveis que es produeixen en un país són de diversos tipus i de naturalesa diferent (no és el mateix que un massatgista et faci un massatge que un lutier et fabriqui una guitarra) la manera més senzilla de calcular la producció total d’un territori és atribuir-hi un valor monetari. Aleshores obtenim una xifra, i si aquesta és més alta que la del període de temps anterior, diem que la nostra economia ha crescut, o sigui, que hem produït més béns i serveis; si es manté, diem que no hi ha hagut creixement, i si disminueix, diem que hem produït menys béns i serveis, moment en què expressem amb preocupació que hi ha hagut una “contracció de l’economia”. 

Els inicis del càlcul del PIB els podem remuntar al segle XVII, però el seu significat modern no s’origina fins al segle XX, l’any 1937. El seu pare fou l’economista laureat Simon Kuznets, i l’indicador va esdevenir una referència a partir de l’any 1944, després de la conferència de Bretton Woods, en la qual també van constituir-se el Fons Monetari Internacional (FMI) i el Banc Mundial (BM). Posteriorment, el creixement del PIB com a indicador de referència va agafar força als països d’arreu: els polítics, els empresaris i els mitjans de comunicació van fixar-hi l’atenció i, inevitablement, l’opinió pública. Si hi havia creixement, bona senyal; altrament, les coses no anaven bé. Fins avui, en què tots i totes hi parem els ulls amb una fe cega.

Amb tot, hi ha qui no li agradava. El 1972, a la monarquia parlamentària de Buthan, als Himàlaies, va començar a parlar-se d’un nou indicador, la Felicitat Interior Bruta (FIB). La idea era canviar l’indicador econòmic de referència d’aleshores per un altre que se centrés a augmentar la felicitat dels seus ciutadans i ciutadanes. La FIB, per a créixer, havia de perseguir quatre objectius: l’autonomia econòmica del país, la cura del mediambient, la promoció cultural i el bon govern. Aquests quatre pilars haurien d’elevar la felicitat dels seus ciutadans i ciutadanes, i capgirar les dinàmiques econòmiques que altrament s’esdevenien. Més tard, el monarca de la regió va modificar la constitució, i el FIB va passar a ser, a partir del 2008, l’indicador de referència per a les polítiques públiques del territori.

El 2010, enmig de la crisi financera, el professor ICREA d’economia Jeroen van den Bergh va publicar un article que difonia els mals d’agafar com a indicador de la prosperitat d’un país la taxa de variació del seu PIB. La taxa de creixement no era un bon indicador perquè: primer, és només una estimació dels costos (mesurats en euros, en dòlars, etc.) dels productes produïts al mercat, i no pas dels beneficis de les activitats que s’esdevenen; segon, no inclou, dins d’aquesta aproximació, el preu social i les externalitats derivades de la producció, com, per exemple, l’afectació del sentit de comunitat a les ciutats i pobles, la disrupció de la tranquil·litat, la contaminació de l’aire, de l’aigua, de la terra, etc., la pèrdua de la biodiversitat o la falta d’accés a la natura; tercer, no ens ofereix cap llindar fix a partir del qual la nostra felicitat i la de tothom està garantida, ja que els éssers humans ens adaptem als canvis en els nostres ingressos, fins i tot quan augmenten, i quart, no valora totes les activitats econòmiques essencials per a mantenir el grau de producció i creixement dels nostres països, com les cures als membres familiars, l’educació a la llar dels fills i filles o el manteniment de la casa (netejar-la, arreglar-la, decorar-la, etc.).

Per què els economistes no abandonen el PIB com a indicador econòmic? Van den Bergh hi troba dues explicacions. La primera, el fet que institucions tan importants com l’FMI o els Bancs Centrals segueixin donant tanta importància al PIB fa que, inevitablement, els governs, les empreses i les persones de carrer ens preocupem per aquest indicador; la segona, força experts detecten, encertadament, estabilitat econòmica en una taxa de creixement òptima. Ara bé, com contraargumenta, d’una banda, que creiem col·lectivament en el PIB no vol dir que sigui un bon indicador; de l’altra, si bé un creixement sostingut del PIB genera estabilitat econòmica, un decreixement del PIB generarà igualment inestabilitat, precisament el que no volem, i ja sabem, tots i totes, que al llarg de la història del capitalisme hi ha hagut crisis cícliques explicables per les mateixes dinàmiques del sistema capitalista, com explica sempre David Harvey, catedràtic a la Universitat de Nova York i fellow de la London School of Economics.

El que hauríem de fer, segons van den Bergh, és ignorar el PIB, tothom alhora. Perseguir un decreixement, com defensen els que formen part del moviment degrowth, no és el que cal. Perquè bé podríem ser molt infeliços amb un decreixement. Si mai arribem a decréixer ha de ser perquè és una eina per tal d’assolir el nostre objectiu: maximitzar la felicitat comuna. La qüestió és deixar de pensar que el PIB és important, no fer-hi cas.

El concepte del FIB, en canvi, és atractiu per a tothom. Però sorgeix una pregunta ineludible: com el calculem? Una manera de fer-ho és mitjançant enquestes a la gent d’un territori. Això és el que fa el International Institute of Management dels Estats Units, amb el seu Global Gross National Happiness & Well-being Index Sruvey, en què demanen que els participants de l’enquesta responguin, de l’1 al 10 (segons el seu grau de satisfacció), la quantitat de pensaments positus i negatius que han tingut durant l’any anterior; les relacions amb les persones que els importen, o la quantitat de diners de què disposen per a fer el que els agrada fer.

Qui també s’ocupa d’intentar mesurar la felicitat dels països és el World Happiness Report (WHR), un estudi de publicació anual finançat i elaborat, entre d’altres, per la Columbia University o la conegudíssima Gallup. Per a calcular els índex de felicitat dels països d’arreu del món i d’elaborar-ne el rànquing del 2020 van centrar-se en el mediambient social, urbà i natural. En l’àmbit social van valorar tenir algú amb qui comptar i recolzar-se, la sensació de llibertat per a decidir sobre la nostra vida, i la generositat i la confiança col·lectives. (Robert Waldinger, professor de la Harvard Medical School i director de l’estudi sobre el benestar més llarg de tota la història de la psicologia, defensava el 2016  que “les relacions d’amistat, de família i de comunitat de qualitat” són probablement els ingredients principals per a una vida feliç.) Van centrar-se en les conseqüències de la desigualtat sobre la felicitat d’un territori. (Sabem bé que no disposar d’un mínim de recursos materials dificulta poder encaminar la nostra vida i esdevenir persones sanes, com explica en aquesta xerrada, del 2017, Rutger Bregman.) En aquest cas, els països que encapçalen la llista són els nòrdics. En el gràfic es plasmen els resultats de comparar les connexions socials i de comunitat dels habitants dels països nòrdics amb la d’europeus de 35 països diferents. Les barres d’un verd més clar sorgeixen de tenir en compte el grau de confiança dels habitants nòrdics amb el conjunt de la seva comunitat, i les d’un verd més fosc, d’afegir-hi la influència de les seves connexions socials, la qual incrementa el valor resultant en el càlcul de la seva felicitat.

En estudiar els mediambients urbans, una de les conclusions rellevants és que hi ha una correlació altíssima positiva (del 0.96) entre el grau de benestar dels països i el de les seves ciutats més poblades. És a dir, que si ens n’anem a Dinamarca, el país tindrà un grau de benestar de la seva població elevat però, aleshores, amb molta probabilitat, la seva ciutat més poblada, Copenhaguen, gaudirà també d’un nivell de benestar molt proper al nacional, i viceversa. El següent gràfic il·lustra aquesta correlació.

El que també mostra aquest gràfic, com s’explica a l’informe, és que l’avantatge de viure a la gran ciutat disminueix si la mitjana de felicitat del país és molt alta. És a dir, que si vius en un país amb un índex de felicitat molt alt, com, per exemple, Finlàndia, aleshores viure a la ciutat més gran ja no et suposarà un avantatge tan gran com viure en un poblet o al camp.

Per últim, l’informe també avalua els efectes positius sobre la salut el fet de viure en un espai lliure de contaminació de l’aire i rodejat de vegetació o d’elements que pertanyen a la natura, com un riu o un llac, allò que tan sovint notem que ens falta: estar en contacte amb la mare Terra.

Si mostrem el llistat final dels països més feliços, com és d’esperar, Finlàndia, Dinamarca, Suïssa, Islàndia i Noruega encapçalen la llista. Evidentment, Catalunya no hi apareix, però en tot cas, mencionarem que Espanya és a la posició 28a, per darrere de Mèxic, d’Uruguai i de l’Aràbia Saudita.

El juny del 2019, la primera ministra de Nova Zelanda, Jacdina Ardern, va anunciar uns nous pressupostos per al benestar (a well-being budget), que tenien com a objectiu, precisament, canviar el marc mental en què s’havia mogut fins aleshores el govern de l’illa. Altres països també s’han encaminat cap a aquest canvi d’enfocament: el 2013, Equador va declarar un secretari d’estat del “buen vivir”, i el 2016, els Emirats Àrabs van crear el Ministeri de la Felicitat i el Benestar, ocupat per una dona, Ohood bint Khalfan Roumi. 

Això no obstant, potser se us haurà activat l’alarma d’anomenar institucions o funcions governamentals amb noms encomiables. A la novel·la 1984, de George Orwell, hi apareix l’edifici del Ministeri de l’Amor. En aquest edifici, però, no s’hi fa res relacionat amb l’amor, ans al contrari, s’hi tortura gent per tal d’obtenir-ne informació i rentar-los el cervell. Altrament dit, si bé és imprescindible que institucionalitzem per canviar la manera com gestionem l’activitat dels nostres territoris, el continent no és ni la meitat d’important que el contingut. Amb el cas de Bouthan, per exemple, tot i que el concepte de Felicitat Interior Bruta s’atribueix popularment al rei de la regió, el cert és que els pilars sobre els quals es fonamentava van legitimar una neteja ètnica del territori. Mitjançant el pilar de la “preservació cultural”, a finals dels anys 80 el govern va legislar lleis contra la comunitat nepalí, i una sisena part va perdre la ciutadania buthanesa; a inicis dels 90, van obligar famílies senceres a firmar actes de renúncia de les seves terres d’origen, i el 2008, fins a un total de 108.000 buthanesos ja no tenien Estat i vivien repartits en set camps de refugiats. Hem de ser molt crítics amb com definim el terme felicitat, per les conseqüències ètiques indesitjables que puguin derivar-se’n.

Fins aquí, pot fer alguna cosa el Parlament de Catalunya? Pot legislar a favor d’adoptar nous indicadors econòmics per tal de canviar el marc mental del PIB, en el qual encara ens movem? La intuïció de tots i totes és que no, perquè aquest tipus de decisions les ha de prendre, en tot cas, el Congrés i les Corts espanyoles. Espanya marca anualment uns objectius de dèficit a les Comunitats Autònomes, determinats alhora pels objectius de la Unió Europea, i deixar de prestar atenció al PIB comportaria entrar en contradicció amb la filosofia macroeconòmica del conjunt de l’estat espanyol i de la Unió Europea. En qualsevol cas, com que la política és imprevisible (qui va predir les garrotades de l’1 d’Octubre?, qui va predir l’ocupació de l’aeroport d’El Prat i el tall de la Junquera?, qui va predir una taula de negociació amb el govern central?, qui va predir que ens vindria una pandèmia?) fora bo que deixéssim caure aquest concepte al Parlament de Catalunya, no? Un partit d’esquerra ben segur que podria mencionar-lo, com qui no vol la cosa. Ni que sigui perquè ens comenci a sonar.