El testament literari de Milan Kundera

Ha mort Milan Kundera i molts s’han afanyat a recuperar un seguit d’etiquetes que l’han acompanyat al llarg de la seva trajectòria: «Escriptor de l’est», «dissident», «novel·lista filosòfic». El definirien millor «hereu centreeuropeu de Cervantes» o un «novel·lista menys intel·ligent que la seva obra», però per això cal conèixer l’obra. Ell, com Flaubert, volia desaparèixer rere els seus textos i que la seva vida fos per al lector una frase curta a les solapes dels seus llibres —«Milan Kundera va néixer a la República Txeca i des del 1975 viu a França»—, però la seva biografia torna a ser el prisma a través del qual se’ns presenta la seva escriptura.

Davant de tot això, Kundera traçaria aquell mig somriure murri —sí, el de les fotos, però també el de l’entrevista amb Roger Grenier l’any 1968 mentre es balanceja sorneguer en una butaca impossible. És una altra broma, la darrera. El pes de la immortalitat dels escriptors fa que, fins i tot aquell que diu voler desaparèixer, maldi per fixar el seu llegat: Kundera envejava els músics, que donen la categoria d’Opus a les millors obres i, en certa manera, ho va aconseguir: exercia un fort control sobre les traduccions i a l’Obra Completa enquadernada a La Pléiade hi manca l’obra de joventut en txec. Tot i això, cada lector pot formar-se la seva imatge de Kundera i pronunciar el seu nom a la seva manera, amb l’accent a la primera síl·laba, com en txec, a la segona, com la majoria de catalans, o a la tercera, a la francesa.

«Si la raó de ser de la novel·la és mantenir el “món de la vida” sota una llum inextingible i protegir-nos contra “l’oblit de l’ésser”, l’existència de la novel·la, ¿no és avui més necessària que mai?».

Com l’hem de llegir, doncs? Us faig una proposta, a partir de La immortalitat: «Cap novel·lista no em té el cor-robat com Robert Musil. Va morir un dia al matí mentre aixecava pesos. Jo mateix, cada cop que els aixeco, em vigilo amb una atenció extrema els batecs del cor i tinc por de morir, i és que anar-se’n a l’altre barri amb els pesos a les mans significaria semblar un epígon tan obstinat, fervent i fanàtic que això m’asseguraria de seguida una immortalitat ridícula».

Pot semblar un fragment qualsevol, però aquí hi ha l’essència kunderiana. Com abans havien defensat Robert Musil i Hermann Broch, per a ell la novel·la és una forma de pensar i conèixer el món: així, parteix dels seus dubtes existencials, per després assajar respostes a través dels personatges, gràcies a la ironia, el joc i algunes metàfores il·luminadores. Amb la consciència de la pròpia mortalitat, d’una qüestió universal, ens porta pels camins del ridícul de repetir-se, un dels pitjors malsons d’un artista. L’art es construeix a partir de variacions sobre uns mateixos temes, però no tolera la repetició.

Kundera als seus assaigs descriu la cursa de relleus de la literatura (die Weltliteratur, diria Goethe), un intercanvi on cadascú ha d’aportar una petita variació per mantenir viva la literatura entesa com a interrogació constant sobre l’existència. Com escrivia a L’art de la novel·la: «Si la raó de ser de la novel·la és mantenir el “món de la vida” sota una llum inextingible i protegir-nos contra “l’oblit de l’ésser”, l’existència de la novel·la, ¿no és avui més necessària que mai?». Si hem de ser fidels a algun testament de l’autor, que sigui el que acabem de llegir: exigim que cada novel·la ens digui que les coses són més complexes del que creiem, que cada lectura ens impedeixi acomodar-nos en una veritat particular i que ens confronti, una vegada i una altra, amb la vida.

Esperem que, com passa sovint en aquests casos, la mort de l’autor afavoreixi que es reeditin les obres citades en aquest article.

La immortalitat, Barcelona: Labutxaca. Traducció de Monika Zgustová
L’art de la novel·la, Barcelona: Destino, 1987. Traducció de Joan Tarrida (Propera reedició a Labutxaca)
Els testaments traïts, Barcelona: Destino Traducció de Carme Geronès i Carles Urritz
El teló, Barcelona: Tusquets, 2005. Traducció de Xavier Lloveras
Un Occident segrestat: Barcelona: Tusquets, 2023. Traducció de Jordi Martín Lloret