El potencial revolucionari de l’amor

L’amor és un element central de la història de la literatura i l’art. Fins i tot es podria afirmar que la nostra cultura és una “gran narració col·lectiva de l’amor”. Tanmateix, teòrics i crítics de la modernitat s’han entossudit a negar el prestigi de la temàtica sentimental. Si l’amor no es converteix en símbol d’alguna cosa que el transcendeix, si no actua com a instrument revelador de l’ànima humana, aleshores aquella novel·la o pel·lícula es considerarà de segona categoria. Dit d’una altra manera: sembla que l’amor no pugui existir per si mateix com a subjecte, sinó que sempre hagi de representar alguna cosa més important. Si a aquesta dimensió hi afegim la caiguda del mite de l’amor romàntic, les lògiques del capitalisme i l’acceleració de la societat neoliberal, l’amor s’acaba tornant una mena de cactus d’Ikea que ningú sap com regar i com acostar-s’hi, però que tant se val, perquè serveix per fer bonic i és fàcilment reemplaçable.  

Davant d’aquest panorama hem tendit a reconfortar-nos en el cinisme i ens imaginem protagonistes de sèries com Girls o Fleabag, o ens llancem a la competitivitat accelerada i acumulem cites a Tinder com qui passa pantalles als videojocs. Però, ai las!, malgrat ens costi tant de reconèixer, els moments més importants de la nostra vida estan marcats per alguna forma d’amor. Aleshores, ¿l’amor és la necessitat màxima de l’ésser humà o és una recreació il·lusòria només apta per a ingenus? Mentre tots aquests relats i contrarelats es mouen en l’esfera experiencial i individualista, la jove escriptora i periodista italiana Jennifer Guerra ens proposa una tria radical: posar l’amor al centre i projectar-lo sobre la comunitat com a motor transformador. El títol de l’assaig ja ho diu tot: El capital de l’amor. Manifest per un eros polític i revolucionari. Ens diu: pensem l’amor com un actiu per a la comunitat i tinguem fe en el seu potencial transformador. Guerra es fixa en la dimensió col·lectiva de l’amor com a fenomen d’emancipació des del feminisme i el materialisme, tot i que potser abusa de citacions i definicions de figures d’autoritat com Spinoza, Pierre Bordieu, Alain Badiou, Martin Luter King, la sociòloga Eva Illouz o l’omnipresent Byung-Chul Han.

Guerra comença descrivint l’amor en temps del neoliberalisme. En l’era de l’acceleració, la major part del nostre temps lliure ha estat colonitzat per l’imperatiu de la rendibilitat i regalem les hores d’oci a lliurar les nostres dades personals a Google per tal que les empreses les utilitzin per perfilar-nos com a consumidors. Aquesta dinàmica no ens deixa temps per a l’amor. Com afirma Byung-Chul Han, el neoliberalisme premia les emocions sota una capa de llibertat i expressió de la subjectivitat lliure, però en canvi penalitza els sentiments, que demanen temps i compromís. Els likes de les xarxes socials són una metàfora d’aquesta lògica performativa de les emocions al servei del sistema, que premia l’acumulació i la competitivitat.

Aleshores, com podem alliberar l’amor de la tirania del rendiment i la productivitat? Com fer-ho sense caure en el cinisme que desactiva el seu potencial? Guerra proposa deixar de posar el focus en l’amor com a sentiment irracional i tractar-lo com una activitat productiva amb potencial revolucionari. És una mirada interessant que es desmarca de posicions com la de Han, massa instal·lat en la nostàlgia i el sentiment de pèrdua respecte d’un passat suposadament superior. A L’agonia de l’eros, el filòsof sud-coreà es lamentava per la pèrdua de l’amor i ho atribuïa al dictat del rendiment, que transforma l’altre (la persona desitjada) en mercaderia consumible. Byung-Chul Han afirmava que quan l’amor està malalt, el pensament perd inquietud i vitalitat i esdevé un obstacle per a l’emancipació de l’individu. Però Han sovint obvia que viure en societat implica compromisos, responsabilitats i cura. Des d’una perspectiva feminista, la mirada del filòsof és esbiaixada. Com es pot sentir nostàlgia per la pèrdua de territoris que almenys la meitat de la societat encara no han arribat a conquerir?

L’amor és revolucionari

Guerra, en canvi, desplaça la mirada. Comparteix la diagnosi del filòsof però transforma el lament en una crida a la conquesta. L’escriptora italiana proposa alliberar l’amor del rendiment i la productivitat tractant-lo com a una acció, una tria conscient, una idea que desenvolupa a partir de Pierre Bourdieu, de les tesis del filòsof Erich Fromm, de les comunitats amoroses de Martin Luter King i sobretot de l’activista i teòrica feminista nord-americana Bell Hooks.

Bell Hooks defensava que no podem situar l’amor en el camp de la irracionalitat i el descontrol perquè ens fa perdre de vista que estimar és també un acte de responsabilitat. Per Hooks, l’amor ha de situar-se en el terreny de l’acció. No s’hi val a justificar-ho tot en el seu nom, però això no vol dir que haguem de caure en la negació i l’odi. Hooks no estava satisfeta amb algunes posicions de les feministes dels anys 70 i 80 que defensaven que per aconseguir l’alliberament de la dona calia apartar-se de l’amor, els homes i fins i tot els fills. Creia que calia buscar espai per pensar l’amor dins el moviment feminista com a actor per transformar la dominació. «Si les dones i els homes volem conèixer l’amor, hem d’anhelar el feminisme. Allà on hi ha dominació no hi pot haver amor». L’amor, per tant, és pensat aquí com a instrument per elaborar col·lectivament alternatives al poder que vagin més enllà del que anomena “falses fronteres”. Com a feminista i afrodescendent, Bell Hooks creia que les comunitats que s’acaben tancant en elles mateixes no poden superar la cultura de la dominació, i això és el que havien fet alguns sectors del feminisme blanc burgès o el black power normatiu masculí, centrats en projectar l’amor únicament cap al propi col·lectiu sense adonar-se que ells mateixos eren moviment excloents.

Jennifer Guerra reivindica aquesta forma d’amor que trenca fronteres basat en el reconeixement, la cura i el compromís i l’anomena àgape, un terme que pren de la classificació que va fer el sociòleg John Alan Lee, a Colors of Love: An Exploration of the Ways of Loving. L’àgape dona sense esperar un retorn i es projecta cap als altres. És un plantejament que ens pot generar certa reticència per les seves similituds amb la concepció de l’amor a la doctrina cristiana. Però l’àgape no vol un amor sacrificial. Per la teoria feminista, la noció del sacrifici propi no és una elecció conscient en les dones sinó que es dona per suposat. Per als homes, en canvi, dedicar la pròpia vida al servei dels altres és una elecció. Cal, doncs, que tot allò que té a veure amb l’amor tingui també una dimensió política i social. Per il·lustrar la idea d’àgape, Jennifer Guerra recorre a una figura històrica que encara no s’ha reivindicat prou: Aleksandra Kol·lontai.

L’eros alat d’Aleksandra Kol·lontai

Aleksandra Kol·lontai va ser la primera dona de la història a ostentar un càrrec de ministra i l’única que va formar part del govern de Lenin. Va ser també pionera en elaborar una concepció ideològica de l’amor i va proposar que la política s’ocupés de la triple càrrega de les dones: la feina, la casa i la maternitat. Els seus interessos i estudis es van orientar cap a les relacions íntimes entre sexes i va parlar de sensualitat unes dècades abans que Simone de Beauvoir. Kol·lontai entenia l’amor com a ideologia, com a expressió del domini de l’home sobre la dona, i reivindicava que la revolució del proletariat no podia ser plena si no anava acompanyada d’un canvi en les estructures de les relacions íntimes, amoroses i sexuals. Calia, per tant, superar el matrimoni burgès com a forma de servitud legal per conservar la sacra institució de la propietat, un tema que havia estat ignorat per les sufragistes. L’activista bolxevic va ser vetada pel seu propi partit, va exiliar-se als Estats Units i va acabar ignorada per la historiografia posterior.

L’amor que proclama Kol·lontai serveix als interessos de la col·lectivitat i manté en tot moment un horitzó polític emancipador. Ella mateixa va batejar-lo com a “eros alat”. Malauradament, la tipologia d’amor que ha dominat a la societat en el darrer segle és una altra: el pragma, que estableix relacions funcionals i estables i, com diu el sociòleg Pierre Bourdieu, és un reflex de l’espai social que habitem. L’amor pragma prioritza el matrimoni com a concentració del capital i no com a desenvolupament de la persona o la parella, i funciona com a intent de maximitzar els beneficis i amortir els riscos. El filòsof Alain Badiou el defineix com a “amor de la seguretat” i Jennifer Guerra com a “eros sense ales” perquè contribueix a nodrir la forma de domini que ens subjuga.

En definitiva, el manifest de Guerra és una crida a cultivar el canvi partint dels afectes més propers, un procés que implica la revisió dels prejudicis, guanyar temps per viure l’amor i superar el determinisme social i les relacions jeràrquiques basades en desigualtats econòmiques i socials, de gènere o de raça. No demana poca cosa, i per si fos poc requereix que ho fem amb alegria spinoziana. Tampoc no ens acaba d’explicar com arribar-hi i les seves aportacions parafrasegen idees que alguns sociòlegs i activistes han pensat des de fa dècades. Però es tracta d’un manifest, i els manifestos han d’anar a màxims. Al capdavall, Guerra fa una diagnosi afinada del moment actual i posa el focus en un aspecte de l’amor que tenim massa oblidat i ens fa certa vergonya. A l’època en què les relacions es basen en l’intercanvi o la utilitat, reservar espai a un amor sense condicions projectat cap a la comunitat pot ser un acte de resistència.