El poder del llenguatge

El passat dimarts 20 de febrer, a les 18:30 a la Biblioteca Vila de Gràcia, Cristina Caralt, acompanyada d’Alejandro Páez encetava el seu discurs parlant del concepte de ficció; traslladant aquest terme al centre de la definició de la literatura com un món autònom que no imita el real.  Aquesta primera intervenció donava per començat el diàleg Creació identitària del subjecte: temporalitat, llenguatge i opressió, l’avantpenúltim del XVIII Cicle de Filosofia, dedicat a humanisme, transhumanisme i posthumanisme. La iniciativa, impulsada amb el suport de l’Ajuntament de Barcelona, s’ha desplegat quinze xerrades entre l’11 de gener i el 27 de febrer en diverses biblioteques del municipi.

Relacionant les tendències filosòfiques passades amb la figura de l’individu contemporani,  i de la mà de la ficció, Cristina Caralt construïa la seva contribució, centrada al voltant del llenguatge i la promesa. Posant èmfasi en la pluralitat d’aquest primer concepte, reiterava la importància de no imposar-lo com una eina universal única, sinó com conjunts de normes per organitzar comunitats. Senyalant una errada que jo mateixa he fet dues oracions més amunt, no podem parlar del llenguatge sinó d’un llenguatge. Sobre la seva imatge d’heterogeneïtat, Cristina prenia la sentència “ja no som individus, actuem com personatges” per relacionar-lo amb la idea central de la modernitat: posar en dubte la seva capacitat de ser una eina versemblant de definició i descripció. Aquest corrent és el precedent directe de la postmodernitat, que explora el primer dels diversos autors a qui faria referència Cristina: Fredric Jameson a la seva obra Postmodernism, or The Cultural Logic of Late Capitalism, publicada l’any 1991, on trasllada aquestes primeres idees de la modernitat a preguntes essencials per intentar comprendre quin hauria de ser el mode d’existència d’un món, o com hauríem de construir les nostres relacions.

Aquestes cavil·lacions reverberen també en la vida de Tessa Berens, un personatge cabdal en la següent obra que proposava Cristina: The Silence, de Don Delillo, publicada l’any 2020. A grans trets, la novel·la, ambientada en el cap de setmana de la Superbowl de 2022, segueix la vida de cinc coneguts després que, de forma inadvertida, l’electricitat arreu del món deixi de funcionar. Tessa Berens, davant d’aquest succés i en un procés d’incertesa individual i col·lectiva, comença a escriure al seu diari, sota l’esperança que “el fet d’escriure-ho tot farà que es desvetlli algun factor ocult que l’ajudi a entendre el seu entorn i el què està passant”, explicava Cristina. Exposava així la dicotomia que presenta el personatge en apel·lar a la versatilitat del llenguatge per anar més enllà del que sap, mentre l’utilitza com a subjecció a allò que l’envolta. Amb la pèrdua de la vessant tecnològica d’aquesta diversitat, tematitza la impossibilitat de capturar la realitat de forma completa, i descobreix el llenguatge com a un simple mediador, en comptes d’una via de comunicació directa amb la realitat en si mateixa.

Com a culminació de la seva intervenció, Cristina indagava sobre el concepte d’identitat. Definint-lo com un procés creatiu semblant a un relat, exposava la possibilitat de tornar al passat i reescriure’ns per intentar mantenir la promesa de “ser aquells que diem que som”. És aquesta possibilitat de tornar enrere el que descriu el procés identitari com un viatge que mai acaba, pensament que Cristina complementava amb una pinzellada de l’obra Tornada a Reims, on Didier Eribon, l’autor, expressa que no hi pot haver una metàfora de dol en aquesta construcció del jo, perquè mai es tanca i no podem defugir del passat. Cristina Caralt finalitzava recordant un cop més l’omnipresència del llenguatge com a dispositiu de subjectivació fent al·lusió al projecte literari de Vladímir Nabókov amb Parla, memòria en què recorda tenir autoconsciència per primera vegada com a fill dels seus pares, no com a individu únic. Exposant que relatem la nostra existència en funció del paper que tenen altres persones en la nostra vida, recuperem la idea del procés identitari i la confusió que ens genera formar part parcialment del passat i el futur i la descoordinació temporal que causa la intervenció inevitable d’altres persones en la nostra línia existencial. Cristina Caralt prenia aquest concepte i ressaltava la visió que ja havia exposat Fredric Jameson per dir que avancem existint en els llimbs d’un present esquizofrènic gairebé buit. Encadenava així amb Alejandro Páez i la seva exposició sobre el paper de l’individu en la filosofia contemporània.

Amb una primera expressió, “l’humanisme no és una teoria ni un concepte, sinó una interpretació creativa”, redefinia com un eco subtil el procés identitari que havia resseguit Cristina i iniciava el seu discurs posant el focus en l’educació com a emancipació de l’individu, i en la valoració de la diferència. Valent-se de l’humanisme per donar peu a reflexió entre els oients, aprofitava també l’inevitable lligam que aquest corrent compartia amb el vertader objecte de la seva declaració. Seguint a la decadència humanista, exposava la necessitat d’establir una proposta ètico-política post-humanista en què el nostre entorn s’establís com l’objecte principal de raonament. Dos conceptes dibuixen la intenció d’aquesta teoria. D’una banda, sobre la base de l’ètica relacional s’explora el respecte cap a la natura com a postulat i no com a criteri últim de racionalitat. D’altra banda, a través d’exemples com el de Rosa Parks i d’eslògans memorables com “nosaltres no tenim por, nosaltres som” es persegueix una cerca de la identitat humana fora del estàndards humanistes clàssics. Paulo Freire dona veu a aquest ideal en la seva obra, Pedagogia de l’oprimit, publicat l’any 1970; en què proposa un enfocament participatiu on els individus oprimits són personatges actius en la seva pròpia emancipació.

Era amb aquest últim apunt que Alejandro donava per finalitzada la seva contribució al diàleg, reivindicant un cop més la redefinició del sentiment de connexió amb un món humà compartit, sense passar per alt la diferència. El torn de preguntes que el va seguir va actuar com a desenllaç compartit de les dues intervencions. El desplegament d’opinions que van brollar dels qui érem en aquella sala representava el poder del llenguatge que com Cristina havia explicat, mai era innocent i havia travessat les reflexions dels presents dotant-les de sentit i expressió. I la inevitable diversitat d’aquestes mateixes opinions, ens van fer adonar que la diferència és tan intrínsecament present en la existència humana que és impossible ignorar-la. Si teniu l’oportunitat, us recomano assistir al proper i últim diàleg: Transhumanisme: la culminació d’una vella aspiració?, que es durà a terme el proper dimarts 27 de febrer a la Biblioteca Sant Gervasi – Joan Maragall.