El col·lapse del sistema educatiu

Fa uns dies, els sindicats de l’educació van signar un acord amb el conseller que desconvocava les vagues d’aquest inici de curs. Al cap de pocs minuts, es desfermava l’habitual tempesta a les xarxes: “Els sindicats s’han venut”, “Ens hem baixat els pantalons”, “Per a això he perdut tants diners?”, etc, etc. Algunes veus a les xarxes exclamaven: “El Conseller ja té la foto que volia.” La pregunta és: quina foto volen els catalans? L’altre dia s’acumulaven milers de tècniques d’integració davant d’una oficina on s’havien de fer uns nomenaments amb un mètode anacrònic. Evidentment, ningú no va pensar en aquelles treballadores. La mateixa setmana s’invalidaven els nomenaments telemàtics per un error informàtic.  A quatre dies de l’inici de les classes, hi ha milers de docents que no han vist cap currículum d’assignatures noves de trinca, que són poc més que un títol, un paperet en blanc. Els projectes que s’han de cursar, no existeixen. L’alumnat no podrà trobar res preparat. El Decret d’inclusió és paper mullat. Els diners no arriben o se’ls queden proveïdors d’ordinadors. Milions d’euros que passen de les institucions a les multinacionals, davant dels nostres nassos. La manca de respecte cap els continguts és una cosa que fa ballar el cap, que no es pot entendre en una societat culta que es respecta a si mateixa. Un despropòsit més en una muntanya de despropòsits.

És el pitjor inici de curs que es recorda. Quan esclaten conflictes en contextos verticals, els cabdills “carismàtics” solen exclamar: “O Jo o el Caos”. Però a Catalunya la cosa és a l’inrevés: és la Conselleria la que porta el caos quotidià a les nostres aules. I aquest caos ja comença a ocupar portades de diaris. Massa infants es van quedar sense plaça escolar, massa joves no podran estudiar una FP, massa centres no disposen de monitors, o aquests serveis han estat externalitzats, el col·lectiu interí no té ni la més remota idea de com podrà accedir a la fixesa… Senzillament, és el caos.  La plantilla està cansada i se sent maltractada. L’aparador de la innovació ja no funciona, ja sabem què hi ha darrere: la vaga ha servit per a ensenyar la part real del tapís: externalitzacions, privatitzacions, governança a través de fundacions que escapen del control electoral i democràtic, desertització, precarització, burocratització, manipulació d’estadístiques… La vaga ha posat sobre la taula un fet inquietant: la nostra esquerra no és esquerra, és dreta tatcherista. Retallarà, manipularà, privatitzarà. L’acord amb els sindicats és parcialment beneficiós per al sistema educatiu públic; tanmateix, queden en peu qüestions que passaran a la Mesa Sectorial, i caldrà continuar imaginant un context molt més civilitzat.

I una idea important: ha quedat palès que no es pot governar passant per sobre del Consell Escolar, marginant la Mesa Sectorial, insultant els docents, tractant-los de nens petits o deformant la seva imatge pública als mitjans. Mitjans que ja no podien passar més temps tapant les vergonyes d’un sistema que s’enfonsa: 20.000 alumes d’FP que es queden sense plaça pública, centenars de nens sense plaça de P3 ni de primer d’ESO, un 25% d’alumnat de sisè de primària o 4t d’ESO que no passa les Competències Bàsiques… L’ensenyament públic a Catalunya és un desgavell, està abandonat i no sembla que desperti gaire interès. Hem de recordar que 500 equips directius van enviar una carta el curs passat a la conselleria: avisaven d’un col·lapse imminent. Un “col·lapse”, així de clar i català.

Han de tornar les plantilles estables, sense les quals no pot prosperar cap projecte pedagògic, i aquests projectes pedagògics no poden ser imposicions patronals ni tsunamis de destrucció ambiental.

Naturalment, ningú no els va escoltar. Necessitem un lideratge col·lectiu democràtic, no un cabdillisme, per revertir la situació. A Catalunya han de tornar la seriositat educativa, l’ordre, l’estructuració. Han de tornar les plantilles estables, sense les quals no pot prosperar cap projecte pedagògic, i aquests projectes pedagògics no poden ser imposicions patronals ni tsunamis de destrucció ambiental. Les iniciatives pedagògiques han de sorgir dels equips docents, no de factors agressius i intrusos.

Els nous currículums són arquitectures burocràtiques que menen a la inacció i l’absurd. Aviat ens quedarem sense personal expert als instituts, foragitats per un ambient de sospita i hostil al coneixement. És aquest l’objectiu final, la foto que tots volem? Una societat que no pot fabricar res, que no pot imaginar res, que abandona el ciutadà i li aplica un criteri productiu o necropolític? El menfotisme, el nihilisme, el conformisme, no són opcions ara, ni amb acord ni sense acord. Els àmbits no esmenarien aquesta situació: no podem continuar ni un dia més fent la vida impossible als docents honrats, que han d’enriquir la societat i convidar a imaginar el futur del país.

La “innovació disruptiva” que plantejaven els aliats de la Conselleria ha fet bé el seu paper: ha deixat els departaments exhausts, ha cremat la geografia acadèmica de Catalunya, ens ha deixat en mans de mercaders de joguines tecnològiques i més febles que mai. Tothom sap que l’alumnat català cada cop aprèn menys, les dades de Competències Bàsiques són totalment eloqüents. Les excuses ja no s’aguanten, els missatges bonistes de l’administració aixequen llagues i només un equip responsable, dialogant i savi podria reconstruir el clima adequat de confiança mútua.

Catalunya no es pot permetre governants que només treballin per a les galeries de fotografies i vídeos. La fotografia que m’agradaria veure és la de plantilles cohesionades des de baix, emprenent la renovació amb el temps necessari, amb les evolucions pertinents i no les que dicten les patronals per a consolidar el precariat i l’atur cíclic a casa nostra. La fotografia que m’agradaria veure és la de l’ordre de transferència dels diners a les escoles i no a les multinacionals. Els docents volem una Catalunya científica, literària, que camini amb saviesa. No volem ser hostilitzats com a presumptes enemics del Progrés i la Felicitat: reclamem un ambient racional, un ambient de treball sense fangs, divisions ni confusionismes. No tenim més que regulacions caòtiques i maltractaments incomprensibles: neoliberalisme, destrucció del sistema públic, intrusisme, campanyes de desmoralització, formacions internes ridícules, currículums infantilitzadors, o directament absents, i piulades naïf.

Algunes veus acusen els sindicats d’haver abandonat els docents, però jo tinc la sensació que van ser massa docents els que van abandonar els sindicats: les últimes vagues tenen un seguiment del 5%. Això no va enlloc,

Algunes veus acusen els sindicats d’haver abandonat els docents, però jo tinc la sensació que van ser massa docents els que van abandonar els sindicats: les últimes vagues tenen un seguiment del 5%. Això no va enlloc, convocar vagues simulacre no va enlloc. Molta gent que trona a les xarxes, al Twitter, hauria de mostrar un compromís real amb la societat civil. Hi ha massa revolucionaris de sofà.

I no necessitem ni sofà ni revolucionaris. Necessitem estudi i, segurament, autogestió ciutadana. S’acusa l’acord entre la Conselleria i els sindicats d’haver bandejat reivindicacions centrals: dimissió de Cambray, retirada dels currículums, retirada dels aspectes neoliberals que destrueixen el nostre ensenyament des que es van aprovar la LEC catalana i el demencial Decret de Plantilles. Bé: l’acord trasllada moltes d’aquestes qüestions a la Mesa Sectorial, i ningú no ha parlat de no vigilar per a l’estricte compliment de l’acord i ningú no hauria d’abandonar la lluita pel sistema públic que necessitem. Un acord no desactiva la lluita. La temptació del sofà a vegades sembla massa forta.

La vaga (una vaga que s’ha guanyat, no ho oblidem, una vaga que ha servit per a arrencar millores -minses- de personatges que ni s’asseien a la taula) ha posat sobre la taula que no es pot governar sense la Mesa Sectorial. Governar sense concertació social és pur i simple autoritarisme. Sembla que no recordem què va passar durant el segle XX.

I, tanmateix, cal que mirem més enllà, més des de dalt: perquè… pot una vaga acabar amb el neoliberalisme que és hegemònic al nostre Estat des dels mandats de Felipe González? A Estats Units, a França, fa mig segle que discuteixen què és el neoliberalisme i intenten buscar alternatives. Aquí encara no sabem on som, encara funcionem amb categories mentals del franquisme, del franquisme i de l’antifranquisme convertit en nacionalismes banals. La burocratització, la privatització del serveis públics i del patrimoni comú, les alienacions de l’individualisme, el capitalisme cognitiu, l’economia de plataformes, el psicologisme culpabilitzador, encara no els sabem identificar i llegir.

El neoliberalisme es podria combatre des d’un canvi civilitzatori radical, des d’un canvi cultural de gran envergadura que transcendiria, de molt, el poder coactiu d’una vaga sectorial. La vaga educativa no ha estat la vaga de la Canadenca. No ha canviat el món laboral radicalment. La vaga ha guanyat perquè ha visibilitzat un malestar que romania censurat, captiu. Però no podia alterar l’estructura ideològica de la post-democràcia mercat. Per aquest motiu tenim feina, molta feina.

Podríem començar per a adquirir una escola, en algun lloc on el preu del sòl encara no fos prohibitiu, i organitzar-hi allà una escola escolar, una escola científica i literària, sense idolatria digital, o directament lliure de wi-fi. És el que van fer els mestres de 1905 i també els de 1975. Una escola per a aprendre i per a no reproduir l’estat de les coses naturalitzat, el currículum ocult que mena a l’acceptació de la desigualtat i la desertització de la vida humana, la societat dissociada i desinformada, l’individualisme patològic que sanciona el romanticisme neopedagògic, la cara amable de l’espoli turbocapitalista. Una escola pública però desconnectada de la legislació neoliberal, que servís per a aprendre en un sentit integral: cultura catalana, sabers forts, filosofia i història des de primària, un escola que no caigués en les urpes del misticisme mercantilitzador, la poesia que encobreix els espolis. Una escola per a l’humanisme i la crítica il·lustrada. En seguirien d’altres, podríem començar a vacunar-nos contra el virus de la burocratització autoritària.

Aules que fossin aules, sense ansietat futurista, sense experiments deshumanitzadors, sense llistes i quadres amb milers de numerets, sense enganys, sense sentiments de culpa, on explicar històries i conceptes no fos pecat,

Aules que fossin aules, sense ansietat futurista, sense experiments deshumanitzadors, sense llistes i quadres amb milers de numerets, sense enganys, sense sentiments de culpa, on explicar històries i conceptes no fos pecat, on la gent no fos tractada com a un ramat, on l’objectiu no fos consumir sinó reflexionar, una escola amb un temps diferent, una duració lenta, un sentit evolutiu. En definitiva, una escola que alguns hem ensumat però que mai no ha existit, la que necessitem per a ser persones i no exclusivament clients amb el cos a la venda. Una escola on el claustre fos un claustre i no una pantomima.

Durant les vagues vaig observar un fenomen amb molt d’interès: el naixement d’una sèrie d’assamblees, que a vegades es convertien en el claustre real allà on feia massa anys que no hi havia claustre. Assemblees que es federaven, que es coordinaven entre si. Tant de bo es poguessin coordinar millor amb els sindicats. Les assemblees decidien accions. Milers de docents van sentir que podien parlar. A molts instituts catalans, els docents no poden parlar. La por s’ha apoderat de les plantilles, i unes plantilles delmades i plenes d’ansietat no poden emprendre res més enllà de la Gran Aparença burocràtica. Grans anuncis d’iniciatives que mouen diners però no voluntats, perquè disparen la desconfiança envers les institucions.

Massa gent pensa que no hi ha un pam de net. A Catalunya patim un simulacre d’ensenyament, amb aplicatius simulats, lideratges simulats, i projectes simulats, que no volem o no sabem avaluar. Impulsem grans tsunamis i corrents de diners de manera histèrica, sense reflexió, sense seure entre tots a veure què fa falta a l’alumnat real. I potser hem de tornar a capil·laritzar accions concretes, protagonitzades per docents i alumnat en simbiosi, sense torsimanys interessats.

L’acord que va acabar amb la vaga va ser una victòria minsa, insuficient. Però els docents no s’han deixat esclafar i van reaccionar de manera unitària. Em quedo amb això: la indignació que és la dignitat. La política unitària a mi m’ha donat una lliçó de democràcia responsable, com les que donaven Seguí o Layret. Considero molt més valuós el fet que ha quedat clar que no es pot governar esclafant les persones, insultant-les als mitjans, fent veure que no hi són, que no tenen rostre ni veu. Ha quedat clar que hi ha societat civil, que no acceptem cabdills ni penombres. Per això la primera vaga, la del març, des del minut 1, ja havia guanyat. La deriva tatcherista, nihilista, no conduïa enlloc, no condueix enlloc. Catalunya és un lloc civilitzat, on no hi ha lloc per al testicularisme. I si està deixant de ser un lloc civilitzat, és perquè no ens deixen fer classe.

La vaga va ser un fenomen reactiu, un aixecar-se de la cadira per a dir: “ja n’hi ha prou”. De nihilisme, de collonisme, d’aparences, de mentides.

Volem una Catalunya del cervell, o una Catalunya del testicle? El departament no ha de treballar exclusivament per a la seva autoimatge, per a la propaganda. No volem somriures, volem gestió responsable.

Anem acabant. Del desastre actual no en podrem sortir sense iniciativa cívica. Infants sense escola, el problema endèmic a FP, assignatures buides sense currículum, la desorientació metodològica més ansiògena. Les vagues hi podran ajudar moltíssim, però no serien suficients. Cal un complement teorètic, una Gran Simplificació. Una gran clarificació, desdogmatització. Una gran neteja d’interessos aliens. D’objectius, de reconstrucció de confiances. Un nou humanisme antiescolàstic. El primer pas consistiria en foragitar polítics antiintel·lectuals, polítics que treballen contra els interessos de l’alumnat i a favor de factors intrusos, extraacadèmics.

Volem una Catalunya del cervell, o una Catalunya del testicle? El departament no ha de treballar exclusivament per a la seva autoimatge, per a la propaganda. No volem somriures, volem gestió responsable. Ha de treballar per a garantir l’accés a la cultura a tothom. Som altre cop a l’any 1900, l’any en què Josep Pijoan començava a adonar-se que la lluita cardinal era la lluita per la cultura. L’any en què tot estava per fer. Tenim la xarxa, tenim les persones, però manquen uns objectius clars, hem oblidat les finalitats, i els temes secundaris ens han envaït les prioritats.

Sí, ho sé: sona a Tolstoi. Però necessitem confiança. Cultura, inclusió real, tornar a les funcions bàsiques: les escoles no han de ser bancs, ni botigues, ni cinemes, ni plataformes d’oci i entreteniment, ni espais de cancel·lació cultural i cultiu de l’odi ideològic sectari, ni salons recreatius. La pressa ha de quedar fora. La por ha de quedar fora. Les escoles han de ser escoles. Avui no tenim més que burocratismes creuats, polítiques incendiàries, paraules falaces, carismes enganyosos, idees-acció hipòcrites, pseudo-nietzscheanismes redemptors, mercantilització i manca de futur. Hem confós lideratge amb autoritarisme. Hem confós la raó amb els testicles, la moral amb el sermó.

L’acord era insuficient però ha preservat la importància de dialogar. Bandegem una legislació esbojarrada i acordem què necessitem, sense histèria, ni amenaces, ni màgia, ni solucionisme, ni bruixeria, ni prestidigitacions, ni ciberfeudalisme. Reunim-nos a parlar i no fem cas mai més del soroll destructiu. El poder, ara per ara, no ens orienta. Els poders ens desertitzen, estan intervinguts. Aviat ens adonarem que hem de fer la nostra, orientant nosaltres el poder.