Aquest dilluns, 23 d’octubre, David Jou Mirabent fa setanta anys. Intel·lectual apreciat arreu del món en el seu vessant científic, té una valuosa i original obra poètica i assagística, majoritàriament escrita en català, que no és encara prou (re)coneguda. És per això que, en ocasió d’aquesta efemèride, m’ha semblat adient de fer cinc cèntims de la seva producció, gairebé inabastable tant en el vessant científic com en el literari. Com que no disposo de gaire espai, em fixaré en un tret molt característic de Jou: la presència de les ciències com a subjecte literari. Caldria no oblidar, però, que Jou escriu sobre moltes i variades temàtiques, entre les quals destacaria la contemplació de la natura, les arts, el fet quotidià i l’espiritualitat.

Si bé les humanitats són molt importants en Jou, professionalment s’ha centrat en les ciències i, com a conseqüència, una bona part de la seva obra tracta de diferents qüestions científiques. No soc pas jo la persona més indicada per a valorar la transcendència d’aquest vessant de l’escriptor, però un cop d’ull ràpid a la Viquipèdia ja ens permet de fer-nos-en una idea: és catedràtic de Física de la Matèria Condensada a la Universitat Autònoma de Barcelona i doctor honoris causa per la Universitat de Girona, investigador en termodinàmica de processos irreversibles i autor d’influents tractats de física i de més de tres-cents articles de recerca en revistes especialitzades de difusió internacional, entre altres publicacions científiques, per la qual obra ha rebut diversos premis. Potser també convé esmentar que és coautor, per exemple, d’un clàssic de la termodinàmica, Extended irreversible thermodynamics, i que va fer una tasca inestimable de divulgació de la ciència en el Suplement de Ciència i Tecnologia de La Vanguardia (1983-1994).

La vida de David Jou bascula entre aquests dos camps que la nostra societat sembla voler separats: les humanitats i les ciències. Fa anys, en una entrevista que li vaig fer dins un manual destinat a batxillers, Jou afirmava que, d’adolescent, li va ser difícil haver de decidir entre opcions que ell sempre ha viscut com a complementàries: «Vaig dubtar molt sobre si dedicar-me a la literatura o a la ciència». I és que mai no ha estat fàcil per a molts joves haver de triar una sola opció havent-n’hi tantes d’interessants: implica la renúncia a una part significativa d’allò a què se senten cridats. En el cas del nostre escriptor, però, no hi ha hagut pròpiament una renúncia, perquè ha sabut mantenir-se actiu i al dia en els dos àmbits.

Ja un dels seus primers treballs, Diminuta imatge (1977), sorgeix de la necessitat de fer una pausa per esplaiar-se en l’escriptura literària després d’un període de febril activitat científica: primer, amb el treball de final de carrera; tot seguit, amb un curs d’aprofundiment en termodinàmica, prop de Venècia. Aquest poemari, per cert, s’integrarà el 2021 dins Poemes de Sicília i Venècia – Poesia dalla Sicilia e da Venezia, obra bilingüe en què homenatja aquests dos indrets italians per les ressonàncies historicoculturals que li transmeten, mentre ell transita entre palaus i equacions. D’aquesta imperiosa (i misteriosa!) necessitat que té d’escriure, Jou se’n sent afortunat, i així ho manifesta en el poema A la poesia, que acaba així:

per haver-me fet tastar el rovell de claus
que obrien portes d’aire i de revolta,
per haver fet néixer una cançó
quan la llàgrima o el crit volien segrestar-me,
per haver-me fet comptar sense que el càlcul em glacés,
per haver-me donat veus més altes que la meva,
per haver-me fet passar tantes hores d’espera
d’un instant que em fes de cop i volta nou,
gràcies.

David Jou, L’èxtasi i el càlcul (2002)

I és que la ciència i les arts en general (o la literatura en particular) l’han acompanyat en tot moment. Un punt de trobada entre diferents arts es constata, per exemple, en un dels seus llibres més celebrats, elaborat juntament amb l’il·lustrador xilè Fernando Krahn, El color de la ciència (1990), llibre d’una exposició que va tenir lloc al Palau Marc de Barcelona i al Centre d’Estudis Catalans de la Sorbona, a París, i del qual reproduïm més avall el text «El naixement dels estels», amb el corresponent dibuix. I és que són en nombre molt elevat els poemes –o les proses poètiques– de contingut científic o amb imatges tretes de les ciències que formen part de la seva obra, sempre en un difícil però reeixit equilibri per a no esdevenir «prosaics». 

L’ordinador simula el naixement dels estels

L’ordre matemàtic simula el món real,
crea un altre món –de càlcul, i mental–
regit per lleis exactes, hipòtesis, models:
en un ordinador reneixen els estels
com fa tants anys nasqueren, en brous primordials.

I som com creadors!: veiem a la pantalla
un món tot just nascut. Una galàxia qualla,
es formen els estels –i tot sota control!
I regulem el temps i dominem el sol,
i musiquem i tot la còsmica rondalla!
–fins que el flux elèctric, de cop i volta, es talla.

David Jou, El color de la ciència (1990)

Però l’interès de Jou per a interrelacionar sabers des de la literatura sembla no tenir límits: té textos en què parla d’astrofísica, d’òptica, de química o de biologia, però també sobre les arts, sobre artistes o sobre pensadors en general. Precisament, en un altre moment de l’entrevista esmentada, Jou reflexionava sobre la rellevància de la filosofia en la seva tasca professional: «Les lleis de la física i les seves conseqüències es poden relacionar sovint amb alguns aspectes de les interpretacions del món que han anat elaborant els filòsofs. Pensar-hi és una font inexhaurible d’inspiració i una manera d’aprofundir i valorar la història del pensament». 

Cal saber que aquesta trobada feliç entre poesia i ciències recorre tota l’obra joviana. Molts recorden la seva paròdia La vaca boja, escrita en ocasió dels cent anys de la La vaca cega de Joan Maragall (escriptor, per cert, molt influent en la seva obra): «Topant de cap en una i altra soca / avançant d’esma vers dubtosos pinsos / se’n ve la vaca tota sola. És boja. […]» (Bestiari, 2002). Copiarem sencer del mateix llibre el poema que compon l’any 2000 en ocasió d’una exposició científica al Museu de Ciències Naturals de Barcelona. En aquesta exposició, que Jou comissariava, s’exposava un ratolí clonat. Mentre viatja en tren amb el ratolí des de Bellaterra a Barcelona, escriu:

Viatge en tren amb un ratolí transgènic

A la teva gàbia de cartró,
a la meva falda, ratolí
amb gens de creixement boví
que et fan gegant entre la teva espècie,
ets, avui, company meu de peripècia.

Ah màgic trofeu d’aquest particular safari
per museus i facultats, convertit en comissari
d’una gran exposició sobre tresors de la natura!:
tresor et considero, gegantina criatura,
què més vols?, i et porto tan atentament
i miro de tractar-te amb tanta cura
que al vagó comença a sospitar la gent
de la meva extravagància i de la teva desmesura.
Si ho sabessin, malament:
“Un transgènic, en un tren,
a la falda d’un dement!:
expulseu-los, revisor!”.

Però no:
arribem tranquils a la darrera estació,
jo –lletraferit de fa tants anys–
i tu –escriptura viva, viva icona
d’aquests temps que aprèn a escriure amb gens amb tants afanys–
i ens endinsem, anònims i apressats en el tumult de Barcelona.

David Jou, Bestiari (2002)

Més endavant, en l’obra bilingüe Les escriptures de l’Univers – The scriptures of the Universe (en la versió ampliada del 2019), trobem així mateix poemes dedicats a motius tan diversos com la taula periòdica, els raigs X, les equacions de Maxwell o el nombre ∏ (dotze pàgines amb estrofes que tenen tants versos com els indicats per cadascun dels decimals: 3,14159…), però també poemes dedicats a científics com Joan Oró o Santiago Ramon y Cajal. D’aquest mateix llibre ens n’impressiona especialment el poema En la tomba de Hawking, a l’abadia de Westminster, que s’enceta amb l’epitafi: «Here lies what was mortal of Stephen Hawking» i acaba així: «No puc dir descansi en pau / perquè no era la pau, sinó la llum, el que buscava». Cal saber, d’altra banda, que Jou era traductor habitual de l’obra de l’astrofísic anglès i l’havia entrevistat a Cambridge i acompanyat per Barcelona en un parell d’ocasions.

Fins i tot en un llibre com el darrer que ha publicat, amb més vivència religiosa, hi continua present l’aspecte tecnicocientífic. Es tracta del llibre bilingüe En la teva llum – En tu luz (2022), elaborat conjuntament amb Isaura Marcos, monja del Reial Monestir de Pedralbes. Les composicions fotogràfiques de sor Isaura han inspirat a Jou tant els poemes com les proses poètiques redactades en castellà, una mena de paràfrasi dels poemes catalans. L’aportació de sor Isaura consisteix en més de seixanta composicions basades en la superposició d’imatges, on sol traspuar el monestir, sobretot el claustre gòtic. Fem-ne un tastet:

Engranatges

Que fascinants són els engranatges:
tan enginyosos, tan precisos, tan exactes,
transmetent els moviments com una dansa,
coreografies hipnòtiques de rodes dentades!

Rellotges i autòmats, ànimes mecàniques,
mecanismes diminuts o potència de grans màquines,
l’ínfim i l’immens, el secret i l’espectacle!

Tan diferents de l’ona i de la flama,
però tan seductors, també, a la mirada:
subtils monotonies que atreuen i que cansen,
o curtes melodies que exciten i acompanyen.

Hi ha aspectes de la vida molts semblants a un engranatge:
cada dia la rutina i una mena d’esclavatge,
repetir sense avançar, com a part d’un gran programa
que desborda el que sabem i no sap res de nosaltres.

David Jou i Sor Isaura, En la teva llum – En tu luz (2022)

En general, la lírica de David Jou és formalment força lliure, més centrada en l’arquitectura del conjunt del llibre (o de tot el corpus), en les imatges i en la musicalitat, que no pas en aspectes més aviat retòrics, mètrics o estròfics, com si hi veiés una limitació a l’hora de transmetre directament i coherentment el missatge, sia sensorial o conceptual. La seva poesia vol ser directa i entenedora, sincera, paraula viva, per bé que inevitablement s’allunyi de molts lectors quan s’eleva cap al món de la física, de la metafísica o de la teologia.

Sobre com construeix la seva obra, Jou afirma: «La meva obra –científica o poètica– és fractal, és a dir, me n’interessen totes les escales: el vers com a unitat en si, el conjunt del poema, el llibre, el conjunt de llibres en l’obra completa». Ho diu en una entrevista que li feu Florenci Crivillé per al número 54 de Llengua Nacional (2006). (Agraïm a F. Crivillé, segurament el millor coneixedor de l’obra de David Jou, que ens hagi assessorat en l’elaboració d’aquest article. Cal saber que el juny del 2022 aquest estudiós ripollès cedí el seu fons personal sobre l’escriptor a la Biblioteca Lambert Mata de Ripoll, més de 150 llibres de poesia, de ciència, d’assaig i pensament de l’autor –com també molt altre material que hi fa referència–, que ara queden a disposició de tothom).

En un món dominat per l’especialització estricta i el pensament estret, és un luxe per a la nostra cultura disposar de figures tan completes com la de David Jou, un savi que discorre lliurement però amb rigor per terrenys que es voldrien en compartiments estancs: les lletres i les ciències, el càlcul i l’èxtasi, la poesia i les equacions, la materialitat i l’espiritualitat, la raó i l’emoció, l’argumentació i la intuïció, Einstein i Plató…, elements dicotòmics per a alguns, indissolubles per a Jou.

• 

  El cant espiritual de David Jou

  Teresa Costa-Gramunt

Ens hem hagut de centrar en un dels temes més originals de la seva obra –la interpenetració entre ciències i literatura–, però cal no oblidar que tenim al davant un intel·lectual polièdric, extraordinàriament culte i un gran humanista, amb una obra que no para de créixer: ja té preparat un volum de poesia titulat Celebració del Vinyet, una autobiografia Una vida en deu equacions i té gairebé enllestit l’assaig científic Nonequilibrium thermodynamics of superfluid helium and quantum turbulence. 

Espero haver contribuït un xic a donar a conèixer David Jou a alguns lectors i lectores que encara no el tenien present, malgrat que té publicats prop d’una trentena de poemaris –molts d’ells premiats–, malgrat que té una colla de poemes musicats o malgrat que té traduïda obra poètica o assagística a llengües com l’anglès, el castellà, el francès, l’italià, l’alemany, el rus, l’hongarès, el polonès i el búlgar. Val a dir que aquest insuficient reconeixement ja va ser denunciat fa temps per Emili Sànchez-Rubio a Núvol.

• 

  Emili Sánchez-Rubio

  David Jou, un poeta místic

Que per molts més anys, doncs, puguem gaudir de la presència enriquidora de David Jou i Mirabent! Moltes cultures se n’enorgullirien molt –molt més que la nostra– de tenir algú de tanta talla i el revestirien de guardons!