Aina Gatnau: “Ser una heroïna vol dir ser la mestressa de la teva vida”

Canviar de pell (La Magrana) és el debut literari d’Aina Gatnau. Una novel·la iniciàtica que relata la vida de la Mercè Roure, una jove pagesa que després d’un episodi traumàtic fuig de casa i acaba establint-se a París com a modista d’èxit. Entremig, una parada a Avinyó per refer-se i la intervenció providencial de dues figures: la Cecília, cunyada còmplice, i la Marie, hostalera acollidora. Elles, com la resta de personatges, desfilen pel dietari de la Mercè, escrit a cor obert i fil vermell de la història.

Gatnau (L’Alzina, la Noguera, 1986), que actualment viu a Barcelona i  es dedica a la comunicació digital i a la docència universitària, ha bastit una novel·la vibrant, transparent i emotiva, amb una prosa llampant i afilada que dringa i s’enlaira amb una lleugeresa primaveral. Més enllà d’un admirable exercici d’estil i de concisió, Canviar de pell, estructurada en capítols breus i escenes vivíssimes, beu tant de les heroïnes rodoredianes com dels relats d’aventures clàssics, amb una reivindicació gens dissimulada de la feminitat i la lluita per acomplir el destí.

Quan et vas adonar que duies una novel·la a dins?

La novel·la em va buscar a mi. Fa anys vaig escriure la primera escena del diari de la Mercè, gairebé sense voler, i ja no me la vaig poder treure del cap. Em vaig quedar parada de la força de la seva veu. Es va convertir en una obsessió. La novel·la et persegueix i no et deixa en pau.

A la solapa ja queda clara la importància del lloc on vas créixer. Com és casa teva?

Em vaig criar en una masia a la Noguera, a deu minuts de Ponts. Jo he espellat conills, he matat el porc i he après a conduir amb un tractor. Per mi era una vida normal, però fins que no vaig anar a Barcelona no vaig adonar-me que el món on vaig créixer no és el més habitual.

Aprendre a viure és sortir del mapa que t’han marcat.

De quina família vens?

El meu pare és pagès i la meva mare és mestra i directora d’una escola pública.

Qui és la Mercè Roure?

És una noia forta i dèbil que entra a la pubertat sent una nena. La novel·la la segueix de la primera adolescència a la vellesa, i són dues dones completament diferents. Els anys i les experiències pesen. Però encara que tinguis 80 o 90 anys, sempre hi ha la persona que eres quan eres adolescent. I la Mercè mai no perd les ganes de tirar endavant i la mirada tímida i curiosa.

És una dona humil i senzilla, i alhora molt carismàtica. L’has poguda domar o t’ha fugit del llibre?

El personatge em va volar.Al principi ho tenia tot tancat i previst, però la Cecília [la cunyada, clau a la primera part] va fer evolucionar el personatge. És com a la vida: no vius sol. Les persones et fan de mirall i et marquen. I quan estava bloquejada amb la Mercè, l’energia de la Cecília la va alliberar. La Cecília trenca tabús, fa els primers passos, i la Mercè inconscientment els interpreta més endavant. I això a la vida també passa.

Què t’enamora de la Mercè?

La ingenuïtat i la innocència. No les arriba a perdre mai, malgrat tot el que li passa.

L’han ferit però no l’han trencat. I què hi troba, a París?

Un món que des que va néixer li era vedat. Ella es llança al buit, marxa amb el que duu a sobre. Abans passa un petit purgatori a Avinyó, on ha tingut temps de llepar-se les ferides i treure’s la merda de sobre. I està acompanyada de la Marie, per tant la segona part del trajecte no la fa sola. La primera sí, despullada, amb els diners a les calces. I després, a Avinyó, es cura i va de la mà de la Marie. Ja no viatja sola i ja no és tan dur. I quan arriba a París al·lucina.

La Cecília i la Marie són decisives, com àngels de la guarda!

I que no n’hi ha, a la vida? Sempre apareixen quan els necessites.

Quan pateixes una fractura, o millor, un descosit, es pot reparar, es pot sargir?

Sí. Alguns necessiten més temps o més àngels, però sí. L’important és que els vulguis cosir.

Quan la Mercè arriba al final dels seus dies, què creus que ha après?

A viure. Que no és poc. Viure la vida que vols viure. La infància és un mapa del qual poques persones surten. I ella en surt. I per mi això és aprendre a viure. Sortir del mapa que t’han marcat.

I què hi ha, fora d’aquest mapa?

Una altra vida.

Una altra pell?

Exactament.

Quantes capes de pell hi ha?

Moltes. Infinites. La que ja no et cal, et caurà com la d’una serp. No cal que lluitis. La pell se’n va. Sempre que no perdis la innocència, perquè si no la pell es fa més dura. I costa més de canviar.

Aquesta és una novel·la de llenguatge. Com l’has treballat?

La idea inicial de la novel·la ja era un dietari, que és una manera de parlar amb tu mateix. La novel·la parla de la memòria basada en l’oralitat que es passa de pares a fills.

Llegint la Mercè, hi ha una consciència de viure. No em sembla gens innocent. Ella sap que allò que viu ha de quedar per escrit. Falca el que viu.

El dietari neix del desig d’escriure. Ella vol que quedi constància del que viu i del que pensa.

Escriure cura?

Et posa les peces a lloc. Fa més fàcil cosir patrons per sortir-te’n.

És una novel·la irradiadora, gens fosca.

És un cant a la vida, i la Mercè fuig de la mort. La mort, quan arribi, ja arribarà. Ella vol ser a prop de la llum. Perquè la llum sí que cura.

Quin paper juguen els homes a la novel·la?

N’hi ha pocs perquè m’interessava més explorar la part femenina. Els homes són secundaris, però importants.

Em sembla un llibre molt sensorial i plàstic. Només a la primera frase ja surten dos colors.

La vida és plena de colors, i els colors parlen. És un homenatge a l’invisible, perquè els colors no només són colors, són símbols, energies, sentiments. Són invisibles, però no petits, al contrari, perquè ho omplen tot. Un color pot canviar un estat d’ànim i evocar.

Quina és la paleta de la novel·la?

Vermell, verd i blanc. Vols que t’expliqui per què?

I tant!

Vermell de sang, de dona, de sensualitat, de fertilitat, de menstruació. Verd de terra, oliva, esperança, vellut, vida. Verd de terra, sobretot. Perquè si no estàs arrelat a la terra després no pots volar. I blanc innocent, pur, d’àngel de la guarda.

I no hi ha negre?

No, perquè el negre és la suma de tots els colors, per tant ja hi és.

La novel·la es pot explicar a través de tres objectes. Primer, la ploma.

És clau per a la Mercè perquè li dona veu en una societat que la silencia. Amb la ploma pot escriure el que vol, sense que ningú no la veti. I després, en el moment més negre de la seva vida, escriure és una arma de protecció. I també una eina de creativitat, perquè amb la ploma dibuixa els seus vestits. La guarda sempre a la tauleta de nit com a element de llibertat.

El ganivet.

És per sobreviure, per treure’s totes les maleïdes cadenes que li ha posat la societat. I per espellar pollastres!

I l’agulla.

L’agulla punxa. I sense punxar no crees res ni surts d’enlloc.

Com has treballat tota la part històrica?

Els meus avis sempre m’explicaven la seva vida. Els avis són els primers i els millors narradors de contes en la infància de qualsevol persona. Sempre hi ha un buit generacional perquè els avis no expliquen als fills ni la meitat del que expliquen als nets. Tota la documentació que hi apareix és perquè ho he vist i perquè m’ho han explicat. I per això els dedico la novel·la.

Refaig la primera pregunta. Potser la novel·la ja la duien els teus avis a dins.

No. Ells no són aquesta novel·la. M’han inspirat i han dibuixat el paisatge i els personatges, però no són ells.

Què suposa debutar publicant a un segell com La Magrana?

Començar per la porta gran. Estic molt contenta i em sento afortunada. És un segell amb molta qualitat literària. Ha estat un àngel de la guarda!

Com t’agradaria que se t’ubiqués en la literatura catalana actual?

Com una nova veu i una nova manera d’escriure. Els millennials estem molt influïts per la tecnologia. I és una novel·la minimalista, d’escenes curtes, gairebé escrites per a Instagram, no me n’amagaré. Són petits contes. M’agradaria que em presentessin com una petita contista. Perquè jo soc de conte, i aquesta novel·la és un conte llarg. Cada escena és un conte curt.

La coberta és ben minimalista. I simbòlica.

Reflecteix bastant la novel·la i la vida de la Mercè. La primera part travessa línies físiques, i la segona, invisibles, com els canvis de classe social i de llengua.

Et fa il·lusió continuar escrivint?

Molta, però em falta trobar la força per tornar-ho a fer perquè és un procés llarg.

Quin espai ocupa l’escriptura en la teva vida?

Des que soc mare, més petit. Però sempre hi ha tingut cabuda, perquè tothom necessita el seu espai. I jo, si no escric, em falta alguna cosa.

Què trobes escrivint? Quin és l’element que falta?

La màgia. L’invisible.

Com et fa sentir?

Com quan feia música i tocava en un grup de cambra. És aquesta invisibilitat que si no l’has tocat no te la puc explicar, però si l’has viscuda no fa falta que te l’expliqui.

Publicar un llibre és com canviar de pell?

Sí. Perquè ja no soc jo.

Què vols dir?

L’Aina que escriu hi és, però amb una altra pell.

I com és aquesta pell?

Com la Mercè adulta. Deixes un tros de pell, però sense perdre il·lusió, curiositat o innocència. Són actius molt valuosos.

Com creus que la Mercè gran es veu a si mateixa de jove?

Veu la seva vida, el seu passat. Se l’ha intentat espolsar moltes vegades, però és allà. I aprèn a conviure-hi de bracet.

Viure fa mal?

[Pensa una estona] Hi ha moments que sí. Però sempre hi ha llum.

Com gestiones la distància amb els personatges?

Pateixo si no sé escriure’ls o resoldre’ls, però m’ho passo molt bé amb ells. Hi faria un cafè o un gintònic!

Com diu Margarit, per tenir casa cal guanyar la guerra?

La Mercè s’ha guanyat casa seva agafant les maletes, caminant de nit, rentant llençols. Ningú no la hi ha regalat. I és una gran satisfacció.

La novel·la té un estil contemporani però alhora té aromes clàssiques. La Mercè és com un Julien Sorel de Ponent.

No n’era conscient! La Mercè és una heroïna. I no cal saltar amb paracaigudes per ser-ho. Ser una heroïna vol dir ser la mestressa de la teva vida. Quan vaig començar a escriure la novel·la, pensava que els últims 50 anys la vida de les dones havia canviat molt, i no. M’he adonat que les cadenes hi són. Són invisibles i fan més mal, perquè no en som conscients. La Mercè vivia amb unes regles molt clares, i era difícil saltar-se-les, tothom les tenia interioritzades. La Mercè d’ara neix en una societat amb massa cadenes, encara.

Quines lectures t’han marcat?

El món resplendent, de Siri Hustdvet, em va canviar completament la mirada i la perspectiva. El carrer de les Camèlies, de Mercè Rodoreda. I L’analfabeta, d’Agota Kristof. Són 20 pàgines, però no cal afegir ni treure res.

Com expliques el procés de l’obra d’art?

És com tenir un fill. No ho pots explicar fins que no ho vius.

Canviar de pell (La Magrana) es presentarà a Barcelona (La Central del Raval, 24 de març; i Llibreria Pebre Negre, 6 de maig), Ponts (Sala 1 d’octubre, 26 de març), Ribelles (Plaça del Castell, 27 de març), Lleida (Llibreria Caselles, 29 de març) i Sant Feliu de Guíxols (Casa Irla, 4 de juny).