A les palpentes

En l’únic moment que va guanyar la posició al defensa, i quan anava a rematar una centrada, va notar com el ‘caçaven’ per darrere en un penal clamorós que l’àrbitre no va xiular. Va sentir com el genoll es retorçava, com es contreia fins al límit: si el defensa em cau a sobre, va arribar a pensar, adéu genoll, me’l destrossa. Va tenir sort.

Tornava de jugar un partit de futbol sala i era mitjanit tocada. Coix, amb el genoll inflat, va arribar al seu edifici i va renegar: no hi havia llum a cap dels blocs de pisos. Sense ascensor fins al sisè. El va envair una sensació d’angúnia quan va obrir la porta del vestíbul. Allà no hi arribava la llum del carrer. El cor va començar-li a bategar amb força. Fem-ho fàcil, es tranquil·litzà, comptaré els pisos i al sisè m’aturaré, encerto la clau i cap a dins.

Però, hi havia entresòl? I principal? Mai s’hi havia fixat. Agafat a la barana, pujava en un ascens penós. Tenia els ulls oberts, però no ho semblava. Absència total de llum. Anava pensant que pujaria fins a l’últim, el setè, i després en baixaria un. Però com sabria que seria el setè? Hi havia més tram d’escala cap al terrat? Va recordar que hi havia una tanca que barrava el pas.

De seguida es va adonar que quelcom no anava bé. Li semblava ser al tercer, però en realitat no sabia on era. Era realment al tercer? O al quart real? El setè serà el proper, ja ve la tanca, es calmà. Però cada cop que travessava un replà, tornava a trobar escales. Ni rastre de la barrera. Va notar suor freda a l’espinada. Era impossible. Per molt coix que anés, per molt que lent que pugés, el sisè era enrere. Va comptar tres pisos més i els peus només seguien notant trams d’escales que pujaven amunt. Es va aturar en un replà, no sabia de quin coi de pis. La basarda era indescriptible. Què havia de fer? Baixar de nou i tornar a començar?

No tenia mòbil, l’havia deixat a casa. Va decidir seguir amunt, tot i el pànic que sentia. La desesperació el feia anar més ràpid, i el genoll se’n ressentia. Pujava els graons de dos en dos, de tres en tres, i cada cop que passava per un replà suplicava trobar-se la tanca. Però només trobava escales. Què eren aquells pisos de més? Ara ja feia estona que ascendia. Havia anat comptant pisos a la babalà, però s’havia perdut. Es va asseure als graons. Sentia el seu panteix. Volia cridar, però va començar a riure, fluixet, com un boig. De sobte, va pegar un bot, va començar a pujar corrent, mentre reia, cada cop més fort, histèricament. Notava que corria a l’esprint, va llençar la bossa d’esport, el dolor del genoll era intens, però tant li feia. Pujava escales i passava replans, sense veure res, rient com un foll. Havia pujat deu pisos de cop, els havia comptat. On era?

Tenia el cos amarat de suor. Estava tens: la por l’envaïa. Va decidir que havia de baixar i tornar a començar. De cop un calfred li va recórrer l’espinada. I si no hi havia cap pis, a baix? I si havia entrat en una nova dimensió? I el temps! Quant temps havia passat? Molta estona. Massa. Una hora? Difícil de dir. Un crec al genoll el va tornar a fer seure. Va tancar els ulls. Es va adormir  –o li va semblar que s’adormia.

Es va despertar –o li va semblar que es despertava —  i va fer un bot. Va intuir la presència llunyana d’un reflex lluminós. Es va aixecar i la bossa va fregar-li la cama. Va tirar cap amunt. No va poder: la tanca. Ràpidament, va baixar un pis, va palpar l’estora del replà com si fos un tresor i va entrar a casa molt de pressa. Va córrer a mirar l’hora: les dotze i deu minuts!

Va obrir el llum. Res de res. A les palpentes.