Una efervescència tranquil·la

En pocs mesos hem presenciat l’aparició de, com a mínim, quatre llibres de divulgació lingüística. De fet, a la xarxa, la llengua és un tema constant, recurrent. Amb tot, això no demostra, ni de bon tros, que la societat tengui un gran compromís lingüístic ni, tampoc, que la llengua sigui un fet cabdal entre els catalanoparlants. Tot això simplement ens diu que hi ha un nínxol de mercat que compra productes relacionats amb la llengua: articles, llibres, debats, etc. Paral·lelament, però, molta de gent ignora la situació lingüística, fins i tot els polítics que pacten com serà la legislatura que tot just comença a Catalunya —a la resta del domini lingüístic, tot i que sovint la llengua és present en les negociacions polítiques, la situació tampoc no és gaire millor.

Més enllà, doncs, d’aquest nínxol de mercat que comentàvem i dels autors que el monopolitzen, sembla que hi ha dos discursos oposats: per una banda, el discurs de l’emergència lingüística —com la campanya que ha endegat la Plataforma per la Llengua— i, per l’altra, el discurs del futur ple de possibilitats. Som pocs, però, els qui no optem per una línia ni per l’altra, sinó que pensam que la realitat s’ha d’enfocar des d’una certa objectivitat. Així, ni la situació del català és de risc extrem —no desapareixerà demà— ni tampoc és de normalitat. I, siguem sincers, parlar de multilingüisme, de col·loquialitat i del tot-depèn-de-tu se’m fa estrany, perquè s’ignoren alguns problemes sociolingüístics importants, com la demografia, l’escola, les actituds, etc.

El doctorand —i amic— Eloi Bellés és clar al capítol que ha fet a El català, la llengua efervescent (Viena, 2021): el català no és una llengua normal ni normalitzada. I tampoc no és una llengua en perill d’extinció. El que passa és que vivim en una situació confusa, perquè si bé som una llengua minoritzada, perquè el castellà —i el francès i l’italià— ha estat majoritzatmitjançant la força durant segles, tenim una situació millor que moltes altres llengües que també pateixen un procés de minorització. Al cap i a la fi, el català és present a l’Administració, l’escola i els mitjans d’una bona part del domini lingüístic i gaudeix d’un reconeixement legal determinat —per bé que no és suficient, per descomptat.

Potser és una lectura molt generalista, però aquesta situació d’impàs que he exposat ràpidament i totes les sensibilitats que la llengua desperta en un sector i l’altre han fet que, al capdavall, la llengua se’n ressenti. Així, trobam persones que amaguen el seu dialecte en pro d’un suposat estàndard que, per desconeixement, associen al català de Barcelona (o de Vic o de Girona); joves que a les xarxes socials fan servir únicament el castellà per a arribar a més seguidors —malgrat que tenen, com a màxim, un o dos m’agrada per publicació—; correctors que defensen un model de llengua depurat de qualsevol corrupció lingüística —com assenyala Enric Gomà a El català tranquil (Pòrtic, 2021)— i correctors que, contràriament, defensen un model de llengua molt més obert, però que fa trontollar la unitat de la llengua i la seva fesomia. I això tan sols són alguns dels exemples més clars.

Si ens centrem, però, en aquesta darrera qüestió, que aborda Enric Gomà al seu llibre i també en diferents entrevistes i articles, crec que és fonamental entendre que la llengua té dos pols, la mutabilitat i la immutabilitat. En aquest sentit, estic d’acord amb la idea que no hem de recuperar mots que vàrem perdre cap al segle xvi, però també és important que tots els canvis que incorporem no siguin mediatitzats pel castellà —o el francès a la Catalunya del Nord o l’italià a l’Alguer—, perquè això, a la llarga, també afecta el sistema lingüístic, que té, com explica molt tranquil·lament Enric Gomà, molts de recursos de creació lèxica.

Tanmateix, crec que no és just carregar sempre contra les acadèmies, concretament l’Institut d’Estudis Catalans —que va fer una passa important amb els canvis en l’ortografia i la gramàtica: encara se senten plors pels diacrítics. Al cap i a la fi, si un mot no apareix al diccionari, no vol dir que sigui incorrecte —en són exemples molts de derivats predictibles com micropenis, superric, identitari, etc., i molts altres mots, com coronavirus. I si bé és cert que la llengua «tendeix al català periodístic i televisiu, neutre i no gaire col·loquial», com diu Enric Gomà, pens que la col·loquialitat no depèn de les acadèmies. De fet, cap acadèmia —ni cap lingüista— hauria de dir-nos com parlar en un àmbit distès i privat, tot i els pseudocorrectors que piulen per Twitter. Si de cas, es pot descriure com és aquest registre i establir algunes orientacions per a la col·loquialitat fingida (films, sèries, etc.), que si bé no hauria de ser un mirall exacte d’una realitat fortament mediatitzada pel castellà, tampoc no hauria d’evocar expressions trobadoresques.

Tanmateix, la manca d’un català viu i col·loquial no és culpa de l’IEC, sinó de la inexistència de referents i, per tant, respon a una qüestió de (manca de) voluntat política. Ens han venut que la independència seria la solució de tots els problemes, mentre es perdia la reciprocitat de mitjans, es potenciava la coproducció de sèries televisives amb corporacions privades i no entre territoris de la catalanofonia i, sobretot, es deixava passar l’oportunitat d’explotar sèries com Merlíi espais juvenils com el 3XL. En efecte, s’ha de saber interpretar les enquestes i els símptomes, però també s’ha de saber ser crític amb els responsables polítics directes que fan unes polítiques en matèria de llengua de pa amb fonteta.