Roger Padrós, una veu que es farà escoltar

Aquests dies, arran del Benidorm Fest els mitjans han parlat de la possibilitat que la nostra llengua arribi un dia al Festival de la Cançó d’Eurovisió, que seria, sens dubte, una excel·lent manera de prestigiar-la mundialment. Amb aquest escrit voldria reflexionar sobre la qüestió i així mateix destacar el paper de Roger Padrós a Benidorm Fest, tota una revelació.

D’entrada, voldria aclarir que, agradi o no, aquests festivals mouen molts diners i també multituds, dos factors que els condicionen. Ignorar aquests factors seria poc intel·ligent, com també ho seria ignorar l’existència mateixa d’aquests festivals titllant-los de mera subcultura. Fer-ho, a part d’una generalització injusta, implicaria renunciar a comprendre un fenomen sociològic important, amb repercussions en la nostra vida quotidiana, en què la música d’esdeveniments com els esmentats serà la que sentirem arreu (l’escoltem o no) i acabarà conformant els gustos, l’estètica i els valors globals.

Mirat des del punt de vista de l’ús del català entre els joves, consumidors principals d’aquests productes, la música dita moderna constitueix un àmbit en què el nostre idioma hauria de ser més present. En aquest sentit, no dubto gens que programes com Eufòria de TV3 li són molt beneficiosos, per més que hi predomini la cançó en anglès, la llengua d’altra banda preponderant en els festivals internacionals, amb la consegüent uniformització lingüística (i cultural).

En tot cas, la decisió de cantar en una llengua o en una altra hauria de recaure en el cantant, que ha de valorar les conseqüències de la seva opció lingüística. Per això és fonamental el suport de la ciutadania als artistes que fan ús del nostre idioma en la seva activitat professional (actors inclosos, és clar). En el nostre cas escoltar música en català no s’ha de veure com el resultat d’una actitud merament proteccionista o resistencialista, perquè podem exhibir músics i cantants en gran quantitat i, sobretot, de gran qualitat, i de tots els estils.Aquesta afirmació es fa evident amb la simple consulta al Diccionari de la Cançó de Miquel Pujadó, d’altra banda un artista posseïdor d’una magnífica veu i un dels millors lletristes que hem tingut mai (aspecte, el del text, que sembla per a molts irrellevant). I aquesta excel·lència també es fa evident acudint a webs com Viasona, Música de poetes i, no cal dir-ho, la revista Enderrock.

En el nostre cas escoltar música en català no s’ha de veure com el resultat d’una actitud merament proteccionista o resistencialista, perquè podem exhibir músics i cantants en gran quantitat i, sobretot, de gran qualitat, i de tots els estils.

Però tornem als festivals. Com és sabut, Eurovisió és una plataforma mundial de llançament de cançó de diversos gèneres, però sobretot de pop. Com passa amb les seleccions esportives, la tria dels representants que hi van es fa per organitzacions estatals i, per tant, són enormes les pressions econòmiques i polítiques, les primeres volent obtenir beneficis ingents d’un esdeveniment global, amb què les grans companyies televisives i multinacionals de la música es lucren; les segones volent fer de la competició una ocasió per a enfortir el sentiment nacional o la llengua nacional, o vetant estats (com Rússia el 2022 després que envaís Ucraïna) o deixant-los de vetar (com Israel enguany, malgrat les pressions populars per a fer-ho). I com que money makes the world go round, Eurovisió acull estats no europeus (de Xipre a Austràlia): només cal que siguin membres de la Unió Europea de Radiodifusió (UER).

I és que Eurovisió neix el 1956 lligat a certes cadenes televisives estatals. Això va fer que Espanya, França, Alemanya, Itàlia i Regne Unit acabessin esdevenint els “Big Five”, és a dir, els estats que hi participen sempre. Malgrat aquest privilegi, des de la primera intervenció d’una seva representant el 1961, Espanya ha quedat només dos cops en primera posició, enfront de quatre en darrera… Des de RTVE (i, doncs, des d’instàncies poc o molt oficials) s’hi ha forçat històricament la presència de cançons en castellà, única llengua admesa de facto fins ara en el certamen per l’estat espanyol, que no ha descartat cançons amb frases en anglès, barreges lingüístiques, d’altra banda, força comunes en general (des dels anys noranta, en teoria el reglament oficial no priva l’entrada de cap llengua a Eurovisió, fins al punt que, en quatre ocasions, s’hi ha cantat fins i tot en llengües fictícies).

Per comparació, és esperançador que un estat tan centralista i reivindicatiu de la llengua estatal com França hi hagi enviat intèrprets en llengües diferents del francès: el 1966 i el 2022 els seus representants van cantar-hi exclusivament en bretó, el 2008 en anglès i el 2011 en cors (en les edicions restants hi han cantat només en francès, o bé en aquesta llengua esquitxada d’alguna altra, normalment l’anglès però també el cors i altres).

Com hem dit, Espanya només ha obtingut dues victòries a Eurovisió: el 1968 i el 1969. El 1968 va guanyar Massiel, que no va tenir inconvenient de defensar la peça “La, la, la”, inicialment assignada a Joan Manuel Serrat (aquest hi va renunciar per no voler-la cantar en castellà, postura lingüística valenta i lloable però que amb els anys aniria canviant). L’any següent la primera posició va ser per a Salomé, empatada amb tres països més. Aquesta intèrpret, driblant la persecució franquista, ja havia aparegut el 1963 per RTVE cantant en català, amb Raimon, el tema “Se’n va anar” en ocasió del V Festival de la Cançó Mediterrània (a partir d’aquell any el règim impossibilitaria que pogués guanyar una cançó en llengua no castellana).

Però pel fet de ser Eurovisió un fenomen de masses lligat a les televisions estatals, l’esperança de sentir-hi el català s’hauria pogut fer realitat des d’Andorra. Amb la creació de RTVA el 2004, l’estat pirinenc va participar a Eurovisió normalment amb cançons bilingües català-anglès però sense passar a cap final. Malauradament, el 2009 ha deixat d’anar-hi per problemes financers de l’emissora nacional.

A diferència del que ocorre a Eurovisió, on el català és vetat per Espanya (extrem a què no arriba ni França), en el Benidorm Fest la nostra llengua sí que hi ha fet acte de presència, amb dues cançons íntegrament en català: “Que esclati tot!” (Siderland, 2023) i “El Temps” (Roger Padrós, 2024).

El fet que anés disminuint l’interès a Espanya per Eurovisió (entre altres motius, per la falta de títols…) va fer que RTVE busqués noves fórmules de promoció o de selecció, com fer-la a partir del concurs Operación Triunfo (amb què recuperava la franja juvenil) o, des del 2022, a partir del Benidorm Fest, amb el suport de la Generalitat Valenciana.

A diferència del que ocorre a Eurovisió, on el català és vetat per Espanya (extrem a què no arriba ni França), en el Benidorm Fest la nostra llengua sí que hi ha fet acte de presència, amb dues cançons íntegrament en català: “Que esclati tot!” (Siderland, 2023) i “El Temps” (Roger Padrós, 2024). En canvi, “Here to stay”, de Sofia Coll (una artista molt completa que va passar a la fase final), és trilingüe castellà-anglès-català (els mots catalans són exactament aquests: “Perdoneu, que no he parlat català / de casa no s’ha de renunciar / Em saluden quan passo pel carrer / No m’atabalo dic “cheese” passi-ho bé”). Cap d’aquestes tres cançons no obtingué el primer lloc a Benidorm i, doncs, no esdevingué la candidata a Eurovisió.

Val a dir que, des de sempre, RTVE no ha estat tampoc gaire transparent a l’hora de les valoracions, i Benidorm Fest encara conserva més o menys aquest tic, com ho prova la polèmica que va envoltar l’exclusió el 2022 de “Terra”, cantada en gallec per Tanxugueiras, o l’exclusió de “El temps”, de Roger Padrós, que va estar situat en la “zona d’ascens” fins que el va tombar el vot demoscòpic, d’una gran opacitat. Això no priva que, per a molts, hagi estat tota una revelació (per cert, no se l’ha de confondre amb Oriol Padrós, un altre bon cantautor).

Roger Padrós és cantant, compositor i pianista. Ofereix el que se suposa que s’hauria d’oferir: bona veu i bona música.

Roger Padrós (Barcelona, 1997) és cantant, compositor i pianista. Per tant, a diferència d’altres participants en festivals com els esmentats, compon sempre la lletra i la música de les seves cançons i ell mateix s’acompanya del piano (o de la guitarra). Finalista a “La Voz” el 2020, va deixar la seva carrera centrada en la direcció d’empreses per dedicar-se professionalment a la música, conscient que encetava un camí complex. Té publicats els senzills El mirall, Tornar, Aire, El buit, El món i El temps, la balada interpretada a Benidorm Fest enguany. També és autor dels àlbums 1.000 más (2019, cinc cançons en castellà) i La vida és millor (2022, amb tres cançons en castellà), del qual va ser tendència a TikTok “Amb tu” i la cançó “Digue’m”, que, publicada també en single, va ser el tema en català més radiat l’octubre del 2022. Després d’enregistrar un tema per al disc de La Marató de TV3 passada, Padrós té previst que a la primavera vinent aparegui un nou àlbum: A contrallum. A Benidorm Fest se’l donava com a finalista per les seves qualitats vocals i musicals, però no se li suposaven tantes probabilitats per a Eurovisió perquè no vol subjugar-se als cànons festivalers.

Roger Padrós ofereix el que se suposa que s’hauria d’oferir: bona veu i bona música. Però en aquests festivals televisius de música lleugera és més important el farciment que el gall: una veu afinada o una bona cançó no sembla pas més rellevant que l’espectacle en conjunt. De manera que sovint, més que premiar qui canta, caldria guardonar altres artistes com els ballarins, els encarregats de vestuari, els maquilladors, etc. o, per què no, els tècnics de llum, de so, els realitzadors i tantes altres persones que fan possible que l’esdeveniment tingui una audiència gegant (183 milions d’espectadors en 36 mercats el 2021, segons la UER).

L’emoció per la música queda eclipsada sota tanta sofisticació, amb què, certament, s’abdueixen les audiències, prostrades als peus d’uns egos inflamats, sovint mers vehicles de productes d’usar i llençar.

I entre tanta parafernàlia molts cantants eurovisius s’agenollen al que els dictin, i millor si es presenten al concurs amb posat xaró i amb extravagància, dissimulant el talent que no tenen. Davant això, l’emoció per la música queda eclipsada sota tanta sofisticació, amb què, certament, s’abdueixen les audiències, prostrades als peus d’uns egos inflamats, sovint mers vehicles de productes d’usar i llençar. No és el cas de Roger Padrós, que és molt més que un cantant eurovisiu. Ha arribat per fer-se escoltar i parlar-nos, en un to intimista, amb una humilitat allunyada de la pirotècnia i l’agitació festivalera.

I, per acabar, reproduiré el que el conegut crític musical Borja Terán ha escrit sobre ell fa uns dies: “Padrós no ha pasado a la final, pero ha dejado una grabación para la posteridad en el archivo de RTVE. Es un artista, ha sido fiel al carisma y ha cantado muy bien.” Roger Padrós és un intèrpret amb talent, un cantautor de debò, que ha tingut el coratge de sincerar-se amb ell mateix, d’apostar per la seva llengua i per l’art sense faramalla. I quan un artista va a l’essència, el seu art no pot sinó perdurar.