Llengua i treball

La cada cop més travada unitat de mercat a l’estat espanyol, juntament amb la bilingüització completa de la població catalanoparlant, esdevinguda preceptiva a l’article 3 de la Constitució Espanyola, que estableix l’obligació de tot ciutadà de l’estat de saber castellà (obligació que la doctrina del Tribunal Constitucional considera que no pot estendre’s a cap més llengua, ni tan sols en l’espai del domini lingüístic particular), fan possible, no únicament que qualsevol empresari, quadre o treballador pugui desenvolupar les seues responsabilitats laborals en castellà a Catalunya (cosa que preveuen el mateix article 3 de la Constitució, que disposa el dret d’usar aquesta llengua en qualsevol punt del territori estatal, i també la legislació específica en matèria laboral), sinó que, a la pràctica, sigui efectivament el castellà la llengua del treball ─i de les relacions laborals─ per antonomàsia a casa nostra, tant pel que fa a la interacció escrita com l’oral, sobretot a les zones urbanes, on el percentatge de treballadors procedents de fora de Catalunya (o amb arrels foranes) és especialment elevat.

Per contra, a les comunitats de l’estat de llengua no castellana, on l’única llengua reconeguda i d’ús inexcusable és aquesta, no es contempla la possibilitat que els treballadors i els directius hagin d’usar, per a la realització de les seues tasques i en les seues interaccions laborals, cap més llengua que el castellà (i rarament es donen les condicions perquè pugui ser altrament).

Cal que siguem conscients, per tant, de l’existència de dues categories de comunitats lingüístiques a l’estat espanyol: la castellana, que disposa de drets plens de territorialitat en el seu domini històric, però també fora d’aquest; i la resta de comunitats lingüístiques, que, en el millor dels casos, disposen, en els seus respectius dominis històrics, de drets compartits ─però mai garantits i sempre discutibles─ amb els membres de la comunitat de llengua castellana, que d’aquesta manera estén el seu àmbit i les seues prerrogatives per damunt de la resta de grups lingüístics de l’estat. Existeix, per tant, una discriminació de base, i històricament mantinguda, que condueix a la desigualtat entre els treballadors (i que, de fet, s’estén a la ciutadania en el seu conjunt) en relació amb els seus drets lingüístics, que no deixen de ser drets fonamentals (perquè tenen a veure amb la identitat i la dignitat personals).

La justícia social no contempla excepcions i els sindicats haurien de promoure un sindicalisme integral que no veiés en el treballador un simple agent econòmic, i en defensés tots els drets fonamentals, i entre aquests, els seus drets lingüístics a l’entorn de treball.

Sindicalisme integral

Cal no ser conformistes i aspirar a influir en totes les dimensions de l’àmbit socioeconòmic i canviar les relacions que hi tenen lloc per tal de fer-les més justes i equitatives.

Els sindicats catalans haurien d’assumir la defensa de tots els drets dels treballadors, dels estrictament laborals, però també d’aquells altres que, al costat seu, són igualment necessaris per a garantir la dignitat completa dels membres d’una classe a la qual, per trobar-se en una posició subalterna en el marc de les relacions socials de poder, li cal especialment prendre consciència dels abusos a què fàcilment es veu sotmesa, i aprengui a identificar-los i no tolerar-los. La justícia social no contempla excepcions i els sindicats haurien de promoure un sindicalisme integral que no veiés en el treballador un simple agent econòmic, i en defensés tots els drets fonamentals, i entre aquests, els seus drets lingüístics a l’entorn de treball. Uns drets que, en una situació de sotmetiment nacional com la que afecta el poble de Catalunya, són dels primers a ser vulnerats.

Tots els treballadors catalans tenen dret a un entorn de treball plenament catalanitzat que no suposi, per a uns, haver de canviar de llengua en horari laboral i permeti, a uns altres, mantenir una relació de normalitat amb la llengua catalana, lliure d’entrebancs imposats que dificultin la integració i la cohesió justament en un dels contextos principals d’interacció dels individus, que, a més, és aquell en què poden tenir l’oportunitat de fer algunes de les seues principals aportacions al benestar i el progrés col·lectius.

No importa l’origen ni la llengua inicial del treballador: ningú no pot sentir-se a gust en una situació de discriminació comunitària, per molt que estigui legalment establerta, i per molt que el discurs dominant l’emmascari.

En el nostre context i amb els nostres antecedents històrics, brandar la llibertat d’elecció lingüística de l’empresa i del treballador és un acte de cinisme.

Sabem que és habitual que s’al·legui que, en realitat, els Països Catalans no tenen una llengua, sinó dues, i que, per tant, la dualitat lingüística hi és tan normal com l’exclusivitat del castellà ho és a les comunitats on aquesta és la llengua pròpia. Tots sabem, però, que això no pot afirmar-se si no és en base a un —de vegades imposat, de vegades voluntari— exercici d’oblit i de silenci. En realitat, el castellà és una llengua catalana només legalment i només perquè no es permet que la pròpia del país ocupi el lloc que li correspondria, de llengua comuna i d’identificació, i perquè resulta obligat a casa nostra que tothom que parli català sàpiga fer-ho també en castellà, cosa que no es produeix a la inversa, de manera que s’estableix una asimetria que propicia la penetració del castellà i el retrocés del català (totes dues coses planificades).

En el nostre context i amb els nostres antecedents històrics, brandar la llibertat d’elecció lingüística de l’empresa i del treballador és un acte de cinisme: ni existeix tal llibertat (ni de dret ni de fet), ni la introducció del castellà i la seua difusió i consolidació han estat lliures i espontànies.

Les relacions de poder entre grups socials i entre comunitats tenen sempre una dimensió lingüística, que en el nostre cas es manifesta en la progressiva subordinació i residualització de la llengua catalana, també en el món del treball. En conseqüència, revertir aquelles relacions quan són injustes implica també fer-ho en el pla lingüístic, reparant-hi el mal que s’hi hagi produït i establint-hi unes relacions noves, basades en la igualtat i la reciprocitat entre comunitats i, per tant, rebutjant la discriminació basada en la consideració de llengües i de comunitats lingüístiques de primera i de segona. D’acord amb això, caldria que féssim nostra l’aspiració expressada en el seu moment per Marcel Pepin, secretari general de la Confederació del Sindicats Nacionals del Quebec (CSN) i president de la Confederació Mundial del Treball, quan va afirmar que: «La lluita pel francès és un puntal de la lluita quebequesa contra les forces de dominació econòmica, política i social.» En el nostre cas, la lluita pel català és igualment un aspecte essencial de la lluita contra les forces que sotmeten políticament, socialment i econòmicament el poble dels Països Catalans.

En matèria lingüística, el nostre model haurien de ser comunitats com la quebequesa, la flamenca, les suïsses, o les mateixes comunitats de llengua castellana. Si és veritat que tots som iguals, fem de la llengua catalana, pròpia dels Països Catalans, la llengua d’ús normal de les nostres empreses (de la mateixa manera que la castellana ho és ─repetim-ho─ de les empreses ubicades allí on és aquesta altra la pròpia). Allà on la llei ho impedeixi, treballem per canviar-la i, mentrestant, siguem conscients que, allò que la llei no prohibeix de manera expressa, ho permet de manera implícita, i aprofitem totes les potencialitats que inclou (i, per descomptat, aprofitem també els aspectes en què ens afavoreix). En cap cas, però, podem contemplar assumir la desigualtat i promoure la renúncia i l’autolimitació.

Impedir l’ús normal i, per tant, ple i lliure, de la llengua catalana, és un acte de discriminació

No donem per bones les conseqüències de persecucions passades, no en fem tabula rasa, no renunciem a la plena normalitat lingüística de la llengua catalana, i sobretot, no proposem aplicar-nos autorestriccions en aquells àmbits en què les lleis encara no ens imposen fer-nos a un costat per deixar pas. I en aquesta lluita hem d’apel·lar a la solidaritat de classe. A ningú no pot molestar aquesta reivindicació si no és justament als qui volen trencar aquesta solidaritat donant ales a un nacionalisme expansiu que amaga les seues intencions etnocides sota expressions aparentment amables com “lengua común”, atribuïda a la llengua d’una comunitat lingüística històrica amb la voluntat de posar-la per sobre de les llengües d’unes altres comunitats, que restarien, aleshores, relegades a la categoria d’anècdota antropològica. I és que ja se sap… totes les llengües són comunes, però algunes són més comunes que unes altres, i justament aquestes serien les dels grups polítics hegemònics.

Impedir l’ús normal i, per tant, ple i lliure, de la llengua catalana, és un acte de discriminació que té l’efecte potencial, i plenament actual entre els parlants més conscients, de produir ressentiments que divideixen els treballadors, enrareixen les relacions laborals i tendeixen a alienar-los de l’empresa, a més de tenir repercussions més enllà de l’àmbit socioeconòmic. Així, per exemple, la castellanització dels entorns de treball posa en dubte el sentit de l’aprenentatge de la llengua i del perfeccionament dels coneixements lingüístics que es realitza a l’escola catalana i en els cursos per a adults, mentre que la presència de treballadors que desconeixen la llengua catalana en llocs d’atenció al públic promou la inseguretat lingüística entre la població catalanoparlant en general i n’alimenta les creences i les conductes diglòssiques. Les empreses són agents econòmics amb una gran influència social de la qual cal que es responsabilitzin.

El marc legal

Sent ara més concrets i anant a la legislació actualment vigent a casa nostra: si, tal com s’estableix en els articles 4.2.c i 17.1 de l’ Estatut dels Treballadors, l’empresa ha de garantir que tot treballador que vulgui expressar-se, ja sigui oralment o per escrit, en llengua catalana, pugui fer-ho lliurement i sense limitacions, sense que hi hagi res que condicioni la lliure elecció lingüística d’aquells treballadors que vulguin expressar-se naturalment en català (cosa que, de no produir-se, pot ser sancionada segons s’estableix en l’article 314 del pdf Codi penal), és de sentit comú concloure que caldrà que tothom, a l’empresa, en qualsevol dels seus nivells, tingui un coneixement si més no passiu de la llengua, de manera que, la part econòmica de l’empresa (la titularitat) hauria de formar-se lingüísticament i alhora garantir la capacitació lingüística de tots els treballadors fins que s’estigui en disposició de permetre l’ús lliure (tant oral com escrit) del català, i encara millor, la interacció activa en aquesta llengua, un altre cop tant de manera oral com escrita, en l’exercici de l’activitat laboral, en les reunions de treball i en els moments de convivència amb els companys, els subordinats i els superiors. (No cal dir que a tot això hi contribuiria molt que el sistema educatiu garantís una Formació Professional que tingués el català com la llegua vehicular del procés d’ensenyament-aprenentatge.)

D’altra banda, i convé no oblidar-ho, que el català sigui la llengua preferent d’una empresa és una possibilitat. El castellà és la llengua universalment protegida i imposada als territoris de llengua catalana, però això no impedeix que, més enllà de les obligacions que s’associen sistemàticament al castellà, que no es poden obviar i que faciliten que aquesta sigui la llengua per antonomàsia de l’àmbit socioeconòmic, pot existir la lliure decisió corporativa de fer del català la llengua preferent de l’empresa.

A més, els consumidors catalans tenen el dret de ser atesos i de rebre les indicacions dels serveis i productes que adquireixen en llengua catalana, un dret que esdevindria obligació per a l’empresa en la Llei 22/2010, de 20 de juliol, del Codi de consum de Catalunya, i que seria rebaixada, en sengles sentències del Tribunal Constitucional, de 2017 i de 2018, a simple autoobligació corporativa opcional, que tanmateix no negava el dret genèric dels consumidors catalans a ser atesos en la llengua de Catalunya (en la mesura que l’empresa ho preveiés i en els termes que ho fes, que res no obligava, però que tampoc impedia que fossin immediats i sistemàtics), i menys encara negava el dret moral que efectivament fos així.

La llei obliga el català a competir, en el seu propi domini lingüístic, amb el castellà, i a fer-ho, a més, sense tenir en compte la història de prohibicions i persecucions que han afeblit el seu ús efectiu i la percepció que els parlants tenen del seu valor. Alhora, sentències com les esmentades més amunt, afegeixen a aquesta situació especial (que no s’admet per al castellà en el seu domini lingüístic), clarament descompensada, encara un altre element discriminatori: mentre que l’ús del català en l’àmbit socioeconòmic no pot ser prescrit des de les institucions públiques, el castellà admet tota mena de dopatge institucional, perquè, ens diuen, així ho preveu la Constitució.

El desenvolupament d’un ampli sector socioeconòmic catalanitzat contribueix a fer de la llengua catalana un instrument laboral necessari.

I tanmateix, com diem, res ni ningú pot negar el dret dels consumidors catalans a ser atesos en la seua llengua (ni el dret de les empreses catalanes a fer del català la seua llengua corporativa de referència). Ni es pot negar tampoc la legalitat d’aquest dret.

La disponibilitat lingüística és, per tant, exigible per a l’empresa, i una disponibilitat immediata i sistemàtica ho és moralment (forma part de la seua responsabilitat social: tothom, també les corporacions, tenen deures), però també en termes mercantils i empresarials, ja que millora la relació amb el client català, promou la seua fidelització, facilita la venda (i aquí convé recordar que les pors i els prejudicis personals a l’hora de fer servir el català no han de pesar més que l’interès comercial) i contribueix a la millora de l’ambient de treball en prevenir la sobrecàrrega de responsabilitat sobre uns treballadors concrets que es produeix quan garantir la disponibilitat lingüística recau només sobre alguns. Allò més important, però, és que aquesta disponibilitat immediata i sistemàtica repara un dany històric i fa tothom copartícip d’una causa justa (amb el consegüent efecte sobre l’increment de la solidaritat de grup). A més, en el nostre context social, la disponibilitat lingüística connota l’empresa que la practica com a més atenta, pròxima, vinculada a la comunitat, desvinculada del mercantilisme estricte i despersonalitzador, i innovadora.

Cal no menystenir, també, el fet que el desenvolupament d’un ampli sector socioeconòmic catalanitzat contribueix a fer de la llengua catalana un instrument laboral necessari, cosa que al seu torn redundarà en benefici de la mà d’obra local: de la seua ocupabilitat i d’una millora de les seues condicions laborals derivada del fet de quedar protegida, per la llengua, d’un mercat de treball estrictament global.

Cal no oblidar, a més, que la mateixa Llei 22/2010, en el punt segon del seu article 128-1, no anul·lat pel Tribunal Constitucional, manté vigent que els consumidors tenen dret a rebre en català les invitacions a comprar, la informació de caràcter fix, la documentació contractual, els pressupostos, els resguards de dipòsit, les factures i els altres documents que hi facin referència o que en derivin, les informacions necessàries per al consum (incloses les etiquetes i embalatges), l’ús i el maneig adequats dels béns i serveis, d’acord amb llurs característiques, amb independència del mitjà, format o suport utilitzat (i especialment les dades obligatòries relacionades directament amb la salvaguarda de la salut i la seguretat), els contractes d’adhesió, els contractes amb clàusules tipus, els contractes normats, les condicions generals i la documentació que hi faci referència o que derivi de la realització d’algun d’aquests contractes.

Els drets lingüístics no són drets menors, i menys encara en el cas dels pobles sotmesos a un nacionalisme expansiu

Si la Generalitat i les empreses es desentenen d’aquests drets lingüístics en l’àmbit socioeconòmic (que per a la primera esdevenen responsabilitats i s’estableixen com a obligacions legals per a les segones) i no els fan respectar, els sindicats catalans, en tant que agents socials que desenvolupen la seua acció precisament en aquest camp, de cap manera no poden romandre impassibles davant de tanta deixadesa i de tant de cinisme.

Les bones pràctiques de la negociació col·lectiva

Les empreses centrades en el client, preocupades pel benestar del treballador (benestar que, a més, repercutirà indirectament en la productivitat) i compromeses amb la seua responsabilitat social han de complir les lleis pensades per a rescabalar els qui han estat i continuen sent discriminats, i fer-ho, no sols en la mesura que els sigui necessari per tal d’evitar possibles sancions, sinó atenent l’esperit que ha inspirat la seua redacció.

En matèria de drets lingüístics, una empresa responsable i compromesa serà una empresa amb plena disponibilitat lingüística de portes enfora, que incorporarà el català als seus productes i serveis, i que farà del català una llengua d’ús normal, i fins i tot preferent, de portes endins. Incorporar i promoure el català és un valor afegit amb el qual es pot guanyar molt, a més d’un acte de justícia, de reparació i de contribució a la cohesió, de manera que l’empresa ha de sospesar el cost que implicaria no fer-ho. I aquí cal insistir un altre cop en el fet que els parlants que s’identifiquen amb una llengua històricament reprimida agraeixen els gestos de reconeixement, que poden constituir aleshores ―i com ja hem apuntat abans― un potent mitjà de fidelització. En llocs com els territoris de parla catalana, la llengua pròpia és sempre un element socialment i econòmicament rellevant.

Si la demanda lingüística ve al mateix temps del consumidor i del treballador, l’empresa emprendrà el camí de la catalanització. Els sindicats catalans han d’estar decidits a assumir aquesta responsabilitat per la part dels treballadors i defensar en la negociació col·lectiva, a més dels drets laborals estrictes que centren la seua acció, la negociació amb els representants de la part econòmica de l’empresa d’acords de bones pràctiques empresarials en matèria lingüística (que eventualment, si es cregués convenient, podrien concretar-se en clàusules lingüístiques a incloure en el conveni col·lectiu de l’empresa, com ja es preveu en l’article 36 del capítol V del la Llei 1/1998, de política lingüística), que al costat d’altres possibles acords socials que facin referència a qüestions com ara la sostenibilitat ambiental, la paritat i la inclusivitat laborals o la gestió ètica, redundin en benefici dels treballadors i de la societat en el seu conjunt. Aquests acords poden, igualment, intentar-se, en els òrgans administratius, entre els seus responsables (fixos o eventuals) i els funcionaris que hi treballen, sense esperar la implantació de normes legislatives superiors.

Els drets lingüístics no són drets menors (de fet, de la importància que la llengua té per als grups humans, en donaria testimoni l’obstinada voluntat dels que són dominants per imposar-se lingüísticament als qui dominen), i menys encara en el cas dels pobles sotmesos a un nacionalisme expansiu que té en la imposició de la llengua amb què s’identifica una de les seues característiques més patents i definidores.

Jordi Martí Monllau és membre del Grup de Llengua de la Intersindical