Allò que el Procés s’endugué

No és fàcil inventariar tot allò -tant bo com dolent- que s’ha endut per l’aigüera el torcebraç polític llargament teatralitzat amb l’Estat. Tampoc és segur que tingués gaire sentit fer-ne un repàs exhaustiu després de les tones de literatura gasetillera que s’hi han esmerçat; fer-ho equivaldria a propulsar l’energia cinètica de la roda del hàmster o la retrospecció malaltissa dels qui són incapaços d’entomar el present. Tot i això, no podem defugir l’obvietat que hi ha mantres sacralitzats durant dècades pel corpus ideològic del mainstream catalanista que, un cop aclarit el paisatge després de la batalla (ara som en una fase d’escaramusses autonomistes), provoquen una dissociació cognitiva cada cop major en aquells que mantenen un mínim principi de realitat.

El rei d’aquests dogmes, pel seu calat conceptual i programàtic, ha estat l’unsolpoblisme. Un dogma que, tot sigui dit, al seu moment podia tenir un sentit històric, i que va servir a tradicions tan dispars com la del PSUC i la de CiU per solidificar una pax augusta que havia de permetre dirimir dins d’una cleda ben delimitada les tensions de classe i la lluita per l’hegemonia discursiva.

Ara que s’ha desfermat, també a nivell intern, el conflicte nacional -i, per tant, l’odi xenòfob més o menys larvat contra la catalanitat-, no és tan senzill interpretar la melodia pastoral unsolpoblista sense grinyols. De fons ressonen, profètiques, les paraules d’Aznar: “que ningú tingui cap dubte que abans es trencarà Catalunya que Espanya”. Un cop oberta la capsa de Pandora, ja no té la mateixa credibilitat d’altres temps afirmar des de posicions independentistes que pertany al teu mateix demos un prosèlit de l’extrema dreta espanyolista que potser, en els seus somnis més febricitants, us vol -a tu i a membres d’altres col·lectius- davant d’un paredó; o que també en formen part aquells que davant d’una guixada anònima s’afanyaven a criminalitzar un moviment amarat d’un pacifisme sobreactuat, mentre l’1 d’octubre del 2017 feien els ulls grossos amb les pallisses de les forces de seguretat de l’estat -o d’ocupació, segons el punt de vista-. De la mateixa manera que la catalanitat no entén d’orígens, fenotips o religions, no hauria d’entendre d’autoenganys psicotròpics que obnubilen la percepció del propi ser al món.

De la mateixa manera que la catalanitat no entén d’orígens, fenotips o religions, no hauria d’entendre d’autoenganys psicotròpics que obnubilen la percepció del propi ser al món.

És el dilema que s’instal·la amb recurrència al debat públic català, ara amplificat per la mort per fracàs del Procés, i per la mort d’èxit de Ciutadans: la catalanitat és una condició nacional d’adscripció voluntària, o és una condició merament administrativa, com l’extremenya o la murciana? En aquesta controvèrsia que a casa nostra polvoritza els estàndards internacionals (coses de la submissió política) sorprèn, per contradictòria, la posició d’aquells que encara critiquen el café para todos i la generalització autonòmica, però que no s’estan de ridiculitzar els qui defensen amb un mínim de convicció la identitat lingüística com a biga mestra del fet nacional. L’atac el vehiculen sovint amb el sintagma de “catalanitat fràgil”, que, com qui no vol la cosa, equipara amb les actituds masclistes la defensa desacomplexada del catalanisme en un país ocupat. Vist en perspectiva, és la mena de gent que avui dia lapidaria per via mediàtica un president de la Generalitat que baixés del cotxe oficial i s’enfrontés als ciutadans que l’apedregaven. Tot, sense canviar de llengua, i guanyant-se el respecte dels concurrents. És la mena de gent que, en una situació d’estrès homologable, fugirien de l’escenari rodes ajudeu-me, atropellant, si molt calgués, els votants amb els quals estan obsedits a mimetitzar-se.

Un esbravament conceptual tan profund només pot ser producte dels complexos o d’una visió paternalista. A banda de servir a posteriori per apaivagar les brases del xoc, tenia a priori com a objectiu un eixamplament electoral -imprescindible- que, com la República, no s’ha implementat. En aquesta tessitura, el més preocupant no és que no s’adoptin discursos diferents per a obtenir resultats diferents, ni que quedi lluny la Convergència de retòrica abrandada -però praxi discreta- que el 1995 va guanyar les eleccions al Baix Llobregat; el que fa encendre totes les alarmes és que s’arribi al punt de retrogradar l’autoesmena pujolista que concloïa que “és català qui viu i treballa a Catalunya, i ho vol ser”.

Si ser català és una simple vicissitud residencial, quin incentiu es genera perquè els al·lòglots aprenguin la llengua i connectin amb el país?

No cal cap doctorat en matemàtiques per a comptar tan poques faves: si ser català és una simple vicissitud residencial, quin incentiu es genera perquè els al·lòglots aprenguin la llengua i connectin amb el país? O, si anem un passet més enllà: per què no l’haurien d’abandonar els qui encara la parlen habitualment -en alguns àmbits amb un punt d’esforç, en altres amb una resiliència mohicana-? Si, com deia Cesare Pavese, treballar cansa, haver de fer de dic de contenció a les inèrcies torrencials totalment desarmat, també.

Entre altres efectes desemmascaradors, el Procés ha tingut la virtut d’esbocinar alguns jocs de miralls, com la presumpció que Catalunya era un semiestat (era qüestió de temps: fins i tot a la fabulació de Mark Twain arriba un moment que el captaire suplantador deixa de ser príncep). En bescanvi, ens ha llegat un festival descarnat de contradiccions i extravagàncies, com que la capdavantera d’una organització que projecta llistes cíviques d’una viabilitat dubtosa, una senyora que ensuma botifleria a cada cantonada, canviï de llengua com qui canvia de jaqueta tan bon punt un tertulià de la televisió pública se li adreça en castellà. També és extravagant, així com perillosament autocriminalitzadora, la perversió del llenguatge que inoculen els intel·lectuals (?!) dels partits independentistes als seus respectius minions, convenientment sectaritzats. En aquesta categoria hi cabrien tant aquells qui escupen que Lluís Llach és “racista com els de Vox” per fer-se preguntes -per pensar-, aquells a qui els xiulets a Forcadell a l’Arc de Triomf els semblen “neofeixisme nostrat” o aquells qui, després d’abandonar el govern, qüestionen la legitimitat del president de la Generalitat.

En qualsevol cas, i per molt que allò que mou tant la Biga com la Busca sigui el ressentiment partidista, no es pot obviar que la diferència entre denominar botifler o feixista als adlàters no deixa de ser substancial en tant que relacionada amb el marc mental: la primera és una categoria històrica i pròpia del catalanisme; la segona, d’aquell neolerrouxisme que no només no condemna el franquisme sinó que, de tant en tant, es manifesta de bracet amb filohitlerians.

Amb la unitat esberlada, la desafecció envers l’Estat s’ha vist complementada per una desafecció envers la casta política. Aquesta última s’ha substanciat en el fastigueig mental i estomacal o en una inestabilitat emocional que és tan comprensible com entristidora. També en un sentiment d’indiferència que exemplifica la magnitud de l’ensulsiada i que es pot copsar en aquesta piulada que darrerament hem pogut llegir a Twitter: “fa cinc anys estava preparant-me per si havia de defensar Catalunya a hòsties i ara estic ben tapadet al llit a punt de veure elfs parlar català”.

Aquells partits que no facin un exercici constant del poder allà on governen, el millor acte patriòtic que poden fer és autollançar-se a la claveguera de la història.

La subversió dels valors és, a nivell públic, total: els qui durant 30 anys han estat els reis del donec perficiam són els qui, ves per on, ara ridiculitzen amb sornegueria els donec perficiam que són fruit de la seva acció política. D’aquí que, fins que no arribi el moment que tots els partits diguin la veritat (és improbable que hi hagi independència a curt termini), i que ho facin sense insultar -com fan alguns- la memòria de la gesta col·lectiva que va ser l’1-O, proliferin com bolets els decebuts que, amb el patetisme d’Scarlett O’Hara, declamen: “Juro davant Déu que mai més tornaré a votar-los”.

Mentrestant, i per molt que el sotagovern estigui efectivament corcat pels interessos espuris i la manca de patriotisme, cal no caure en el nihilisme dels qui sentencien que l’autogovern no serveix per a res mentre renuncien a esprémer-lo als diversos nivells administratius on tenen o han tingut responsabilitats. Per bé que insatisfactori i inservible per a liderar cap procés d’independència, l’autogovern és útil per a millorar les condicions objectives de reeixir el dia que es produeixi l’imprevist històric que ho podria capgirar tot.

Aquells partits que no facin un exercici constant del poder -si cal unilateral- allà on governen en favor d’una nació que ja té prou factors contextuals en contra, el millor acte patriòtic que poden fer és autollançar-se a la claveguera de la història.

Si vols seguir les novetats i articles de Gerard Furest, et pots inscriure al seu canal de Telegram en aquest enllaç.