Opisso, l’Esquella i la guerra del Rif

L’Almanac de l’Esquella de la Torratxa de 1922 va reproduir a les seves pàgines uns 18 dibuixos i acudits referents a l’anomenada Guerra del Rif, que es desenvolupà en territori marroquí entre els anys 1921 i 1926. Tots els dibuixos eren d’en Ricard Opisso (Tarragona, 1880-Barcelona, 1966). 

Setze d’aquestes il·lustracions descrivien l’embarcament de tropes als molls de Barcelona. Tan sols un d’ells retratava un sagnant episodi bèl·lic i un altre la vida dels soldats en un campament del front marroquí. Encara que no s’aclareix, se suposa que foren publicats al llarg del 1921 al setmanari l’Esquella de la Torratxa. Els epígrafs tan sols deien: “Els èxits de l’Opisso a L’Esquella (reproducció de caricatures cèlebres)”, o també “Al caire de la guerra” i “Petites escenes al moll de Barcelona.”

Opisso tan sols es fixà en el caràcter costumista i anecdòtic d’aquella tropa, d’aquells soldats, “carn de canó” innocent, que potser creien defensar una Pàtria i unes “glòries militars”, argument que amb prou feines amagaven la seva veritable intenció : els interessos econòmics –les mines del Rif- i polítics dels desgoverns del borbó Alfonso XIII. Mentre uns morien, els altres en cobraven els dividends.

Les delícies del “vivac”

Aquesta és l’única escena que descriu un moment de tranquil·litat en un campament del front del Rif. Podem veure les tendes militars, els canons i els artillers, un cuiner i una colla de soldats envoltant un cantaire improvisat.

L’altra excepció és el dibuix titulat “Un episodi gloriós” amb un peu que diu “Defensa d’un auto-blindat, enmig d’un ‘combate-duro’”, on Opisso descriu amb el llapis un bestial cos a cos i amb baioneta calada entre soldats de l’exèrcit espanyol i els “moros” del temut Abd el-Krim.

La resta d’acudits ens descriuen d’una manera amable i gens dramàtica les converses i comiats entre els soldats que estaven a punt d’embarcar cap al Marroc i llurs famílies, xicotes o amics. A partir dels magnífics i detallistes dibuixos de l’Opisso es podrien reconstruir tant els uniformes militars com la vestimenta de la societat catalana de l’època.

En una vinyeta un soldat s’acomiada de la seva família pagesa tot dient-los: “-Què voleu que us porti, quan torni?” i el pare li respon: “-Et deixessin endur la mula, que pel batre ens vindria de primera!…

En una altra veiem una dama grassa que pregunta a un soldat: “-Què s’estima més, una medalla o uns escapularis? I el “quinto” li respon: “Una medalla, que allà al Moro la farem passar per una ‘pela’”. L’escena sembla treta de qualsevol publicació gràfica barcelonina, perquè era ben veritat que una sèrie de “damas estropajosas”, marqueses i autoritats diverses oferien sense immutar-se, medalles, escapularis i paquets de tabac als soldats al moll de Barcelona, o sigui l’avantsala de l’escorxador del Marroc.

Una guerra que venia de lluny

Molts d’aquells soldats no tornaren mai més. L’aventura militarista del nord d’Àfrica havia començat bastants anys abans, però aquell 1921 fou el “clou” definitiu de les ensopegades contra els rifenys que comandava el famós Abd el-Krim, el de la terrible derrota coneguda com el “desastre d’Annual”.

El 22 de juliol de 1921 tingué lloc aquesta carnisseria en el barranc que separa Igueriben d’Annual -en la regió del Rif marroquí- que constituí una gran desfeta de les tropes espanyoles. El desastre s’endugué la vida, segons algunes fonts, de 1.000 homes pel bàndol rifeny i de més de 13.000 homes –morts i desapareguts- de l’espanyol, entre els quals hi havia molt soldats catalans, incloent la vida del general Fernández Silvestre.

La catàstrofe produí un “tsunami” polític i social que féu caure el govern de la Monarquia i que conduiria cap al camí del cop d’estat de Miguel Primo de Rivera el 13 de setembre de 1923. L’aventura del colonialisme espanyol al nord d’Àfrica va ser també el bressol dels militars “africanistes” i salvapàtries diversos…

Veritablement aquesta sèrie de dibuixos de l’Opisso tan sols oferien la cara “amable” i anecdòtica d’aquesta guerra, suposant que les accions bèl·liques puguin tenir mai un rostre bo. En definitiva Ricard Opisso es mirà, com se sol dir, “els toros des de la barrera”… o potser és que no tingué més remei.