La vida sense Netflix

Aquesta societat nostra, tan avesada al tertulianisme i al coneixement holístic en tots els àmbits del saber, dona per fet que ens passem hores davant de la televisió amb una naturalitat esfereïdora. Se’ns pressuposen, com a mínim, noranta minuts diaris de degustació audiovisual. Es tracta de noranta minuts prescriptius durant els quals podem esdevenir experts en sèries nord-americanes, en podcasts de true crime o en documentals sobre la selva amazònica. N’hi ha per triar i remenar, cap fília ni cap fòbia sense satisfer, que ningú no pateixi. Segurament per això, no tenir el famós Netflix instal·lat a casa s’ha convertit en una raresa del tot intolerable el segle XXI. Encara més després de l’esclat de la Covid-19. “Quines sèries de Netflix has mirat durant el confinament?”, et pregunta l’amiga a qui fa quatre mesos que no has abraçat després de la reclusió domiciliària. “Què, ja t’has enganxat a La casa de papel? Vas tard, eh, vas tard, que aquí tothom ja l’ha acabada”, t’etziba el cap quan arribes a la feina amb el morrió col·locat i la hipocondria 100% activa. Netflix, Netflix, Netflix. 

I aleshores abaixes el cap i mentre et poses el gel matavirus, dius que no: que ni has començat La casa de papel ni saps qui és El Profesor. I que, de moment, vius ben tranquil·la. ”Com pot ser, com pot ser”, remuguen els companys de professió rere les mascaretes sanitàries. “És que no en tinc”, expliques. “Ni Netflix, ni Filmin, ni tele intel·ligent”. Esglais, esgarrifances i cares d’estupefacció. Tenir Netflix i ser addicte a Sex Education o Vis a vis ja forma part de la rutina diària de l’entorn: com el cafè matinal, com les picabaralles de Twitter o com rentar-se les dents havent dinat. Admetre que no tens Netflix en públic, de fet, genera aquell punt de vergonya, de controvèrsia, d’haver-se de justificar per gustos o decisions que no haurien d’interessar a ningú. Passa una mica el mateix quan algú comunica que és abstemi per voluntat pròpia, que s’ha fet vegetarià o que no surt per Cap d’Any perquè s’estima més llegir Josep Pla mentre es grata l’entrecuix i espera que el temps avanci inexorablement. Això últim no es pot dir gaire fort, no fos cas que et bategessin com el repel·lent de la tribu i no et convidessin mai més al sopar de final de curs —en què tu brindaries amb aigua mineral, esclar.

Netflix, Netflix, Netflix. Déu meu senyor —o qui sigui que talla el bacallà a les altes esferes—, quina angúnia que deu passar la gent que ni tan sols té televisor a casa. Què fan, aquests pobres objectors audiovisuals? Dissimulen? S’estudien de memòria la secció de mèdia de tots els diaris? Es compren biografies de Toni Cruanyes? Espien l’Instagram de Carlos Cuevas i n’expliquen anècdotes per fer-se els interessants? Llegeixen resums d’episodis en webs autogestinats per fans incondicionals? Si tenir una tele dels anys noranta sense prestacions smarts ja provoca maldecaps, viure sense la caixa tonta deu ser un autèntic martiri. “Però què feu, si no mireu Netflix, a casa vostra?”, pregunta el cap, inquiet, davant la negativa explícita de seguir La casa de papel per enèsima vegada. A casa, senyor jutge, sobretot, parlem. 

I de vegades també mirem sèries, sí. Amb certa preocupació, esclar, perquè TV3 se’ns mor i ens hi endinyen 24 hores d’informació, no fos cas que algú rigués més del compte per excés d’entreteniment en temps de pandèmia. Algun dia, si l’antena no s’espatlla, ens hi posem 8TV i tot. Sí, el 2% d’audiència l’engreixem des de casa amb fruïció i alta fidelitat: a Can Godó hi fan Teresines S. A., Plats bruts i Temps de silenci. Festa major. I si l’antena no funciona, doncs res, ens posem Nissaga de poder pel 3alacarta, perquè d’ordinador sí que en gastem, sí. Ara bé, com a tertulians no tenim futur: ni perspectiva holística, ni món globalitzat, ni punyetes. Així, ben a fons, només coneixem l’obra de Benet i Jornet. Ens hem quedat ancorats en el tietisme dels anys noranta i el combinem amb petites dosis de pseudointel·lectualitat per sentir-nos més reconfortats. Troba que no encaixo a la plantilla? Sigui com sigui, li confessaré un secret abans de signar la liquidació: de vegades, quan veig Jordi Dauder fent de dolent a Nissaga, penso que amb el president Pujol —i sense Netflix— vivíem millor. És greu, doctor? De debò. Faci’m un últim favor i apugi’m el sou: he decidit que vull una televisió amb intel·lecte, d’alta definició. I sobretot que tingui Netflix, Netflix, Netfix.