Cròniques de Sotaboix: els mercats medievals

Als mercats del nostre país encara hi podem trobar personatges que ens recorden un passat obsolet on imperava el producte de temporada i fins i tot la recol·lecció silvestre. Encara podem endevinar en mercats setmanals com els de Vic la senyora que ven farcellets de farigola o l’home que ofereix cargols menuts per atipar als ànecs. Ara bé, això no ens serveix per comprar el regal de l’amic invisible. I per això apareix la incongruència històrica més acceptada coneguda com a Mercat Medieval.

Malgrat el nom, els mercats medievals són a un veritable mercat medieval el mateix que Port Aventura és a una recreació de les tribus indígenes de la Polinèsia: una barreja de pantomima, capitalisme insensible i tergiversació històrica. No sé ben bé com s’ha acceptat com a comú que en un Mercat Medieval hi abundin spinners de fusta, barrets apelfats amb orelletes de rosegador i atrapasomnis fets de macramé.

També hi trobarem empresaris de l’encens, passejadors de ponis artrítics (els ponis, no els passejadors) i un venedor de formatge ecològic, sostenible i de proximitat amb evidències d’haver estat abusant de vi ecològic, sostenible i de proximitat. Tot plegat, animat per comparses de músics tocant instruments de vent que, si van deixar d’existir a principis del Renaixement, per alguna cosa devia ser.

I llavors també hi ha els domadors de rapinyaires. La veritat, exhibir esparvers i ducs nivals amb evidents símptomes de depressió existencial no crec que sigui una reproducció gaire fidedigna del segle XIII. Enmig de tot això, també hi ha algun artesà conscient i just, que intenta tirar endavant el seu noble ofici i l’única manera de presentar el seu art en societat és vestint-se de sac i emmascarant-se les galtes amb carbonet. Molt dignificant tot plegat.

Promoure els comerços locals, diuen. Revalorar els oficis antics, diuen. Si realment voleu jugar a vestir els nuclis dels nostres pobles i ciutats de l’edat mitjana (època altrament coneguda com a “Els-segles-aquells-que-Déu-estava-per-una-altra-cosa”) us donaré uns consells bàsics perquè tot plegat sigui una mica més veraç:

1. Menys Falcons peregrins i més rates menjant-se els primogènits.

2. Menys espelmes de lavanda i més pústules supurant.

3. No cal que la brigada netegi les vomitades dels borratxos de la nit anterior.

4. Em sembla bé que s’hi vengui carn a la brasa però mirem de tenir-la al sol un parell de setmanes, fins que agafi uns tons inspiradors.

5. També farien falta morts, infeccions dèrmiques i explotació infantil, com en una manufactura índia d’Inditex, per exemple.

6. Cal cremar gent a la foguera, jo proposo tots els que mirin a través d’una pantalla com algú s’escarrassa a forjar una espasa, per exemple.

7. Abolició total del sistema de clavegueram i instal·lació de latrines de palla. Pallicleans, proposo com a nom.

Però tant carda la consistència històrica si ens venen autèntics entrepans de botifarra “de pagès”! Tant ens fot si el caldo “de la iaia” a 6 euros és en realitat caldo Gallina blanca posat en una olla de terrissa si la paradeta té uns altaveus sonant 12 hores el “Greensleeves” i unes bales de palla perquè hi recolzem el cul!

Corrues de Nissan Cascais col·lapsen les vies d’accés a ciutats plenes de consumidors abrigats amb abrics de plomes com si anessin a fer un tres mil, obcecats per menjar cansalada amb cendra i un got de vi calent, fent-se stories amb la parella davant d’un cadafal, acorralant un pobre xai tancat en una cleda per sobreacariciar-lo per enèsima vegada.

Hem convertit una de les pitjors èpoques de la humanitat en un aparador graciós, en un escenari de Disney on els leprosos són bufons simpàtics i els dèspotes accepten posar la seva cara en un caganer. De vegades, penso que potser una altra plaga de pesta negra ajudaria una mica a fer net.