Cites

Benaurat confinament de 2020, que vares permetre’m endinsar-me, una vegada més i sense interrupcions, en la relectura dels meus estimats clàssics. “Reviure no és tornar a viure, és viure de nou” sàviament xiuxiueja Lars Sodenberg-Olmo des del seu mai prou elogiat Cant de cants i allà hi ets tu. I, acatant-te submís, Lars, resto indefinidament en autoimposat confinament per viure de nou eternament entre planes i més planes i més planes que m’omplen, sempre de nou.

“És vell qui mai ha sabut ser jove” fueteja Catherine D’Uiouyllée malferint son pare des del darrer paràgraf de Mon père. “El món no ets tu, petite grenouille”, li respon Frédéric Langlois-Hoarau dos segles abans citant LeBlanchett a Ta haine. “Des de quan el temps separa res d’allò que importa” resol Benjamin W. Schott Douglas III en plena caiguda lliure a Two bullets (descansa en pau, Benjamin, el temps no ens separa perquè tu ens importes). “Si la mort fos el final, per què preocupar-nos més?” es pregunten les germanes Bayhard des del seu privilegiat àtic a Manhattan que els atorga la sempre sòlida ploma d’Arthur Brylle. I no els falta raó, traspuaria Kunyo Soonara des de qualsevol dels seus delicats haikus (sí, ho sé, Francisco, la majoria dels seus haikus no contenen referències estacionals o kigos i això maltracta el teu classicisme inquisitorial, ho aclarim en un proper post al blog).

“Potser la mortalitat només és un estat passatger de l’ànima que dorm en aquest vestit de carn” reflexiona Mija Sim, anagrama sota el qual Jim Amis amaga la seva natural inclinació al misticisme. “I què hi ha de pervers en mi, nena? Si no menges carn, sempre podràs menjar-me el rave” sentencia l’iconoclasta i actualment políticament incorrectíssim Steven S. Fields, posseïdor d’un humor irreverent esquitxat de misogínia. “La dona dóna, i tant que dóna la dona!” li etziba la nostrada Maria Garcia Grau fent bona la recuperació del tan enyorat accent diacrític (“Sóc soc i si no ho sóc… què, soc?”, ens volen matar l’enginy, Pere, seguirem queixant-nos al blog). “Potser només és qüestió de nostàlgia, companya de viatge que ens roba la cartera”, diria el Pilgrim de la nova trilogia de Thelmar. “Ves a saber, Lorraine, ves a saber” sembla que vulgui concloure l’oncle Will al Saved d’Alan Loakes.

Us diria encantat qui soc jo. Però no he trobat la cita a cap dels meus autors de capçalera.