El Petit de Cal Eril: “El pop metafísic no existeix”

Joan Pons era conegut com “el petit”. A Ca l’Eril (Guissona, Lleida) n’hi havia uns quants. I també hi havia un teatre, ara recuperat pel propi Petit i on s’hi han gravat discos d’Els Pets i Núria Graham, per dir-ne alguns exemples. Després de passar pel festival Acústica, i pel Mercat de Música Viva de Vic, arriba al festival Temporada Alta el dia 16 de novembre.

Joan Pons, El Petit de Cal Eril | Foto: Agus Izquierdo

El creador d’El Petit de Cal Eril és també el “pàter” del pop metafísic, un univers amòrfic que segueix en expansió fins al nou disc Energia fosca. Un concepte reinterpretat cap a l’optimisme. Si en discos anteriors reflexionava sobre l’existència (La figura del buit) i el després de la mort en sentit optimista (Vol i dol), en aquesta ocasió entra en el disc més positiu que ha fet (sic): una energia que representa la llum que envolta totes les coses, que no se sent però es veu. Energia fosca que per gravar el disc ha nascut amb energia solar, a Prades.

Fa poc vas publicar Energia Fosca. Com està avançant la gira i rebuda d’aquest disc?
La gràcia d’anar traient discos bastant seguits és que al final no penses que t’ha d’arribar un retorn. Tinc la sensació que estem fent el que hem de fer i que ho estem fent bé. La sensació és molt bona en tots els sentits. Trobo que cada cop som més precisos fent els discos, sintetitzem millor el que volem dir (tant en discos com cançons, producció…).

Ha anat tot molt seguit…
Fa com quatre anys que treiem discos sense parar i sense parar de tocar. Té certa peculiaritat, una cosa poc habitual fins ara. Però cada cop serà més habitual. Cada cop surten més singles. “Never ending tours” com deia en Bob Dylan als 90… no té res d’extraordinari, encara que ara se’ns ho digui. La indústria ja no existeix com la coneixíem.

Per recular una miqueta, ens trobem amb aquest concepte/etiqueta del pop metafísic que vau capitanejar amb en Ferran Palau i s’hi han anat afegint grups com Germà Aire o Marialluïsa. Com ho definiries: l’etiqueta, l’antietiqueta, el concepte…?
És una etiqueta que no es pot definir. La naturalesa de la metafísica és inexplicable. El pop metafísic no existeix. És una “txorrada” que no es pot explicar!

Una manera d’evadir-se de les altres etiquetes.
Sí! Ens va semblar molt divertida. Nosaltres no ens ho prenem seriosament. No fem pop metafísic. Seria antimetafísic fer pop metafísic. Nosaltres fem la nostra música, és aquest el nostre estil. Si algú digués que fa pop metafísic en tindria tant com aquesta “colilla” del terra.

Alguns ja parlen de pop quàntic…
Ens ho van dir… amb aquesta ja tirem de moment [riu].

Joan Pons, El Petit de Cal Eril | Foto: Agus Izquierdo

Voleu fer girar el festival del Pop Metafísic [projecte que va tenir primera edició a Ponts (Lleida) i va ser tot un èxit, autoorganitzat i sense intermediaris] fora de Catalunya, tenim entès. O amb un altre nom… Ens pots avançar alguna cosa al respecte?
És una manera d’entendre i fer música similar. Un disc d’en Ferran o de l’Eril no s’assemblen tant. Ni als de Germà Aire. És una manera intrínseca d’unir gent que fa música més o menys diferent però en la mateixa direcció. Ara farem la reunió del proper festival, el difícil és trobar espais increïbles com l’anterior. Era un festival autogestionat: sense cap mena de marca, de subvenció… Tothom cobrava igual, músics, tècnics… És un festival que demostra com nosaltres entenem que ha de ser la subsistència de la música, que cada cop està més a prop de l’Edat Mitjana. Estem més a prop de sobreviure com els trobadors de l’Edat Mitjana que no pas com vivien els Sopa de Cabra, els grans grups amb grans catxets que vivien d’ajuntaments. Nosaltres sobrevivim de les persones que ens escolten, que compren els discos, les samarretes. Això ha de ser la indústria del futur: a la mesura del grup. I això és la hòstia de difícil! Ens estem espavilant per crear un mercat que no existeix. És sobreviure, però alhora és l’única llum com que veig a la distància. No crec que pugui viure de catxets la resta de la meva vida. Això és impossible. Però tampoc em treu la son, eh?

Parlem més del Petit quan era més petit. Vas estudiar cinema i fins al tercer/quart disc no vas prendre’t seriosament el projecte d’El Petit de Cal Eril, com bé has afirmat alguna vegada.
No és que no m’ho prengués seriosament. No tenia consciència del que estava fent. Jo he après l’ofici fent-lo. No he anat a cap escola d’això, encara n’estic aprenent. El primer cop que vaig pujar a un escenari no sabia el que era un monitor! Els primers discos van ser exercicis totalment inconscients de la discografia. Volia fer un disc i això és guai perquè així és com he après. Per mi, els meus primers discos no s’aguanten. Ara en sé una mica més.

Creus que a partir de la teva música, el projecte pot expandir-se artísticament cap a altres disciplines artístiques o d’altre caire?
Sí, i tant! Jo no em sento com un músic. És una paraula mal vista, però jo em sento com un artista. Jo no sé tocar la guitarra, tinc nocions. El que significa el grup per mi és com una maquinària artística. Fem música que expressa una emoció, ho percebo com una cosa artística i no artesana. Ens agradaria fer una banda sonora, però no veig perquè no poder fer una pel·lícula, un llibre, etc. La finalitat és l’emoció, no veig molta diferència entre jo i un poeta. A vegades, tinc molta més afinitat conceptual amb un poeta o un pintor que un altre músic.  

Fa ben poc que has produït SOM, d’Els Pets i el darrer de Núria Graham, gestioneu en família a Guissona un estudi de gravació que era un antic teatre, no tens “smartphone”. Ets allunyat del concepte “normal”. Què en penses de l’estat de la nostra societat actual, malgrat utilitzar instruments actuals per promocionar-te amb ells?
Això t’ho pots plantejar quan t’ho pregunten, però en el dia a dia no m’ho plantejo. Normalment faig discos que són molt concrets. Quan faig un disc puc fer de tant en tant una part de mi. No tinc un mòbil perquè pugui expressar res, no el tinc i ja està. He tardat molts anys a decidir les coses des de fa tres o quatre anys, a controlar certs aspectes dins del descontrol i caos que és la vida. He trobat un espai on poder guiar la meva barca. Això és una qüestió d’experiència, és l’únic que et dona l’edat, i així pots decidir coses amb més exemples per obrir aquesta porta i no aquesta. Per tota la resta, l’experiència és una merda. Per això cada cop que fem discos tenim consciència que n’hem fet més.

Joan Pons, El Petit de Cal Eril | Foto: Agus Izquierdo

T’agrada mullar-te ideològicament en la teva obra artística? O prefereixes fer reflexions que parlin d’altres coses? Altrament dit, creus que el concepte de les teves lletres que tot i tenir reflexions interpretables per cadascú són potser menys explícites que grups com Zoo o Valtonyc és també exitós gràcies a una certa inconcreció “metafísica”?
Les meves lletres són 100% ideològiques, la meva manera de ser i de pensar. Potser no tenen una crítica evident a coses que no m’agraden, però és tan lícit criticar una cosa, si ho saps fer amb gràcia (que és difícil), com alabar-ne una altra. Dient el què dic ja em posiciono. Em sento molt lligat a les paraules que dic. És una qüestió d’estil literari. És com si comparessis en Chomsky amb un poeta, encara que els dos no puguin ser anarquistes o crítics. Fins i tot en estils de música molt festiva intueixes la seva posició envers la vida i el món… i tampoc no se’ls ho pregunta. Com Oques Grasses, que segur que voten a la CUP… o Obeses, ja saps que són un grup d’esquerres, la gent sou prou intel·ligents.

En aquest cas ens trobem en el marc d’un festival dels grossos, l’Acústica, poques hores abans de la vostra actuació en un escenari que va ser el primer lloc on van començar a tenir lloc les barraques (aquestes organitzades des de l’ajuntament).
El Petit vam començar a tocar el 2008 i no hem tocat mai a Figueres ni a l’Acústica! Vull dir que molt contents d’estar aquí. Això [barraques fora del centre] és un tema molt senzill però que alhora fastigueja molt. Una festa major s’ha de fer al centre de la ciutat, és un puto dia a l’any! Que s’aguantin, els veïns! A mi em molesten les motos cada matí 365 dies a l’any pujant per la pujada de casa meva i m’aguanto. Un dia a l’any no hi pot haver una festa major al centre del poble…? Quina tonteria!

Què ens pots dir de l’Empordà, el públic d’aquí, de la vostra relació amb aquest tros de Catalunya?
Hem tocat molt al Baix Empordà i Girona. A l’Alt Empordà només un parell de vegades, a Cadaqués i a Peralada (que va ser molt estrany). Hem tocat tres cops a Perpinyà. I així, si et poses a fer una llista, tampoc hem tocat mai a Tortosa, a Mollerussa, a Berga… No hi ha fi. Coneixem l’Alt Empordà, aquí a l’estudi Music Lan hi he gravat amb els Pets. Aquí hi he tocat en d’altres projectes, amb una noia.

Des dels inicis d’el Petit amb tu com a creador de la banda, originari de Guissona, us han vist fent concerts al Footlight de Nova York…
Vam gravar a Nova York la tercera part del disc △ i ens hi vam buscar un concert. La noia que ha estat masteritzant l’últim disc la vam conèixer allà. Hem anat coneixent gent que ens ha fet obrir més la ment. Segurament els nostres referents són més de fora que de Catalunya, tot i que aquí tenim artistes explícits com en Pau Riba. La gent que ens escolta és catalana per la llengua, però això no vol dir que nosaltres no puguem ampliar la mirada.

Joan Pons, El Petit de Cal Eril | Foto: Agus Izquierdo

Heu tocat també a Munic [festival Corso Leopold], arreu d’Espanya… Quina ambició té la banda i quina importància hi veieu en fer arribar lluny la vostra proposta artística?
Fa poc vam estar a un festival de Galícia que es diu Sinsal, molt guai. Tocar a fora et dóna una experiència vital molt enriquidora. I també et topes que quan vas a tocar a fora la gent et clava molts més referents que aquí. És molt graciós, en realitat la gent que és fora ha escoltat la mateixa música que nosaltres. Aquí sempre et referencien amb coses d’aquí o contràries aquí (el rock català…). A Galícia ens van dir “tú eres el sobrino del Ariel Pink!”, un artista de Nova York que m’agrada molt, i no s’ha fixat ni si cantàvem en català, li havia rebufat. Això no havia aparegut en cap entrevista. Al final la gent és molt oberta, el filtre és la programació. Com nosaltres, per exemple a França hi ha 300 grups que et podrien agradar. I això no hi ha manera que arribi. Qualsevol idioma que defugi una mica la norma és molt difícil ara mateix. És una qüestió de trencar-la nosaltres mateixos.

Em va captivar molt el que vas dir en una altra entrevista (El Cotxe, TV3) sobre obrir un bar on els teus dos millors amics no hi podrien entrar per fer caliu just davant la façana del mateix.
Jo obriré un bar, és un fact, no un wish!

Em recorda una mica al cas de Peter Hook, baixista original de Joy Division i New Order, que es va obrir un local on tocar cançons dels seus grups amb una banda que ha acabat girant arreu del món. O el restaurant dels Antònia Font. Com si la música i la gastronomia fossin més properes del que semblen. Què en penses?
Que guai! Els Antònia Font crec que el van tancar. [El bar] no és tan relacionat amb la música, però tindrà un tocadiscos. Jo no tinc la sensació de tenir un ofici, sinó la sensació de que visc. Per viure necessito guanyar diners i per guanyar-ne tinc diferents maneres. Sempre he sigut autònom i tinc ganes de tenir una rutina. El món està muntat al revés! Crec que tothom hauria de viure lliure fins als 65 anys sense tenir uns horaris (hauríem de trobar el sistema) i després ja tenir-ne. El meu objectiu és tenir un bar que obrirà de 7 a 12 i de 19 a 0h cada dia. Tancaré quan em sembli; posaré un cartell que hi posi “he anat a pescar”.